
Sí, a mi també m’agradava La
Trinca. Tenia la cinta de casette que
regalava la caixa (prèvia imposició, naturalment), em sabia les lletres de les cançons gairebé senceres i conservo un gran record del concert que
van fer al camp de futbol del
Pujolet. Devia tenir 10 o 11 anys, aleshores, però aquell bona impressió del grup de Canet de mar m’havia durat
fins no fa gaire, fins l’any passat, concretament, quan vaig provar de mirar
aquest programa que fan a la tele en que uns benaventurats miren d’imitar els
integrants del grup tot repetint-ne els hits més coneguts. Em fa la impressió
que les úniques cançons que aguanten bé el pas del temps són les populars o
tradicionals, que La trinca, com a grup de revetlla i ball d’envelat que eren a
l’inici, van recuperar i popularitzar: Alegria, és festa major, prim, prim, prim i mort de gana, l’airet de la muntanya o el tren pinxo de banyoles. Les més o menys polítiques, tot i haver perdut,
evidentment, vigència i càrrega provocadora, encara es deixen escoltar, malgrat
que les lletres, que en el seu moment ens semblaven valentes i clarividents,
com La dansa del sabre, Com
el Far-west no hi ha res, L’OTAN o El
danubi és blau, ara les trobem més o menys simpàtiques
però clarament ingènues i superades.