Cercador per data

Cercador per data

« Novembre 2010 »
dl dt dc dj dv ds dg
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
2930          


“CÒPIA CERTIFICADA” d'Abbas Kiarostami













El cineasta iranià Abbas Kiarostami, un dels més coneguts a Occident, potser gràcies més al “boom” del cinema iranià recolzat des del Festival de Cannes, similar a la importància que el mateix festival va donar al cinema coreà o al romanès, fa la seva primera pel·lícula rodada íntegrament a Occident, a la Toscana italiana, amb actors occidentals i parlada en tres llengües: francès, anglès i italià. A un poble de la Toscana, l'escriptor britànic James Miller (el cantant d'òpera William Shimell) presenta el seu nou llibre, sobre allò de que és fàcil copiar les obres d'art sense que ningú se n'adoni. Entre el públic hi ha una dona francesa (Juliette Binoche) acompanyada del seu fill adolescent (Adrian Moore). Poc després, ell va cap a la casa d'ella i comencen una llarga conversa, que acaba que tots dos surten amb el cotxe d'ella a fer una passejada per la zona i visiten multitud d’indrets. Això sí, com al llibre d'ell, acaben assumint el rol de marit i dona, i així es comporten. Rodada amb l'estil típic de Kiarostami, lent, pausat i sense pressa, que pot cansar en diversos moments, i una trama aparentment intranscendent, però que als seus diàlegs diu molt més. El millor són la Binoche i en Shimell; aquest darrer, actor no professional, dóna la rèplica molt bé a ella. Els seus personatges són absolutament creïbles, fins i tot els secundaris, entre els qui surt l'escriptor i guionista francès Jean-Claude Carrière, famós per ser el guionista de les pel·lícules franceses de Luis Buñuel. Interessant manera de veure la vida i com nosaltres la veiem. Fantàstica fotografia de la Toscana, amb els seus camps, carrers, esglésies, cases… No hi ha música a la banda sonora, però sí el so d’ambient, sobretot les campanes de les esglésies, que no callen gairebé mai.

CÒPIA CERTIFICADA: * * * *

 

http://www.imdb.com/title/tt1020773/


http://www.youtube.com/watch?v=fP5PVPzbhI8&feature=player_embedded

 


http://www.youtube.com/watch?v=7nSK_Ac58qA&feature=player_embedded


http://www.youtube.com/watch?v=6751lVkcJ-g&feature=player_embedded

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

"EL LLIBRE NEGRE" de Paul Verhoeven





Després d'una filmografia mediocre a la seva etapa a Hollywood, l'holandès Paul Verhoeven va decidir filmar una pel·lícula novament a Holanda, comptant una història de nazis, tot i que amb detalls diferents del que acostumem a veure en aquest tipus de pel·lícules. Una antiga cantant d'origen jueu, la Rachel Stein (Carice Van Houten) recorda la seva vida a l'Holanda ocupada pels nazis, la massacre de la seva família a mans dels invasors i com va tenir ella que infiltrar-se en l'enemic per venjar als seus i ajudar el seu país. S’explica tot en un gran “flaix-back”, ja que començava la pel·lícula a l’Israel, el

1956, a on s'havia anat a viure. La pel·lícula aprofundeix més en la psicologia d'uns i altres, no són màrtirs i botxins. En Verhoeven incideix en allò que és habitual, violència sense fre i erotisme. Bona pel·lícula després de mediocritats com “Starship troopers”, que li feia recuperar les seves arrels, com a anys enrere va fer l'irlandès Alan Parker amb “Els Commitments”. El més conegut del repartiment, almenys per mi, és l'actor alemany Sebastian Koch, com el nazi al qual es lliga ella, en Ludwig Müntzen. Ja l'havíem vist com l'escriptor espiat per la implacable Stasi de l'extraordinària “La vida dels altres” o com un dels lloctinents del Napoleó Bonaparte a la no menys magnífica sèrie “Napoleó”. Gran ambientació. Una curiositat: aquesta pel·lícula va ser escollida per Holanda per a l'Óscar de Película Extranjera, per la seva temàtica semblava de nominació segura, qualsevol pel·lícula antinazi és “sagrada” per a la comunitat jueva de Hollywood, però no va ser nominada. Està parlada en quatre llengües: holandès, alemany, hebreu i anglès.

EL LLIBRE NEGRE: * * *

 

 

http://www.imdb.com/title/tt0389557/


http://www.youtube.com/watch?v=dxRckhIJoP0&feature=player_embedded

http://www.youtube.com/watch?v=Xb5vrYMY26w&feature=player_embedded

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Canella en rama

Vilaweb ha estat sempre. Com els mac. Com la xarxa. Com els correus electrònics. I si no han estat sempre, n'hi ha molts que ara no sabríem estar-ne sense. Com en els altres camps, hem sabut construir-nos, malgrat tantes penalitats. De quina cosa no haguérem estat capaços, sense les penalitats! Sense els entrebancs, sense les travetes, sense les mentides, sense els polítics espanyols, sense la majoria de polítics valencians venuts a Espanya… De quina cosa no hauríem estat capaços, collons!
Com en la música, com en l'educació, en el teatre, en la literatura, en la lluita contra tanta injustícia, Vilaweb ha jugat el paper principal des de la premsa. Ha sigut la premsa. Fins i tot més enllà d'un cert favoritisme de l'un costat, natural per compensar el desiquilibri, ha sigut la premsa moderna europea que necessitàvem. Cabdal, fins i tot. Quinze anys, solament, però no sabríem viure'n sense.
Sobretot perquè la pressió de la desinformació que aquest país ha patit gairebé sempre, ha provocat patologies difícilment curables, escassament ateses, almenys en els últims cinquanta anys que conec. No cal repassar la llista de la premsa espanyola de dins i de fora del país. Hem patit molt i se'ns ha fet molt de mal, que han auntat a l'estructura durant anys i apnsy i amb molts recursos, moltíssims, en contra dels valencians mateix. Gairebé tot els mitjans han jugat un paper o altre, dominats per la dependència editorial i econòmica. Dominats per la comoditat de ser en el costat dels poderosos. Vull dir, ser espanyol és ben còmode, en l'esquerra, en la dreta, dins i fora de la política.
Supose que no ha sigut fàcil, mantenir-se, com supose que el suport de tanta gent com ha col·laborat desinteressadamanet i s'hi ha donat directament o indirecta ha ajudat en els moments més difícils. Però és que ho necessitàvem. Ells, els Partals&Maresma i associats, amb el seu equip, com nosaltres, lectors activistes d'informació, de comunicació, de producció de continguts. N'hem fet xarxa, plegats, Hem fet diari plegats. I n'estem ben pagats de formar-ne part, directament o indirecta.
No sé si l'equip n'estarà tan cofoi i pagat del seu paper, del treball que representa Vilaweb arreu del país, al sud principalment que els necessitem més si cap per tantes cafrades contra la informació com hem d'aguantar. No sé si saben que van fent història, en favor d'una molla que va més enllà de la premsa i de la informació mateix. Com escolavalenciana, que va fornint i escampant més enllà d'una escola que ensenya i aprén. Com tants exemples que han de fer un doble paper sempre, en aquest país, per sobreviure-hi. Fuster, per exemple, Enric Valor, Acció Cultural, o Al Tall, són també exemples de vides que havien de fer més enllà del seu paper individual. Ves que n'hi ha vides i motius per explicar. Però avui és la nit Vilaweb, i no vull estendrem.
Avui el país, aquells que hi creguem fermament, celebrem amb goig el vostre aniversari. Perquè també és el nostre aniversari. I encara l'aniversari de mota gent que encara no ho sap. Per molts anys.

El perill de la tramparència

Posem pel cas que et reuneixes amb moltes persones joves, emprenedores i constructives i acabes creant una plataforma independent, Èxit Blaugrana. T'entrevistes amb totes les candidatures que volen presidir el Barça i totes et prometen transparència, et diuen que sí, que segur, que quan manin ells la informació serà cristal·lina.

Imagina't que es proclama president el favorit, Sandro Rosell, i es fa una Due Dilligence per avaluar a fons el paper de la Junta Directiva de Joan Laporta. Tot seguit, hi ha filtracions: despesa alegre i no justificada dels anteriors mandataris en restaurants i hotels, viatges que poden ser excessius i traspassos que no saps si són un error o un despropòsit.

Finalment, vas al Club -abans has hagut de demanar hora- per veure la Due Dilligence i, al final, només pots llegir els “Aspectes rellevants a considerar de la Due Dilligence”. Un resum que solidifica les filtracions, un bocí de veritat que fa créixer les sospites, però que no aporta gaire més informació de la que ja coneixies. És el perill de la tramparència: informar a mitges, dir el que convé i sortir del pas. És la temptació que cal evitar, perquè el Barça sigui el Club participatiu, democràtic i transparent que volem. És allò que entre tots hem de millorar, els que governen i els que opositen.

Hi som a temps, per evitar que els socis ens sentim descol·locats. Hi som a temps i val la pena que ens hi posem.

 

(Publicat a Èxit Blaugrana el 7 de novembre de 2010)

“Darwin era lamarckista”

LYNN MARGULIS
Professora del Departament de Geociències de la Universitat de Massachusetts



Francesc Mezquita i Antonio Camacho Departament de Microbiologia i Ecologia i Institut “Cavanilles” de Biodiversitat i Biologia Evolutiva, Universitat de València 



[Publicat a la revista MÈTODE - nº 31 de la Universitat de València]  
Entrevista editada al Diari de Mataró.Cat el 6 d'agost de 2009.

Lynn Margulis (Boston, 1938), professora del Departament de Geociències de la Universitat de Massachusetts, amb el doctorat “Honoris causa” que li acaba d’atorgar la nostra universitat, ja compta nou d’aquestes distincions. Si, a més a més, hi afegim els més de cent articles i més de vint llibres a la seua llista de producció escrita, podríem pensar que es tracta d’una venerable velleta, jubilada ja fa temps... Però té una força i empenta envejables, viatja i investiga sense descans; actualment, les seues línies de recerca se centren en la teoria endosimbiòtica seriada (SET) de l’origen de les cèl·lules, en l’estudi dels tapissos microbians i en aspectes teòrics de la hipòtesi Gaia.

S’ha endinsat en qüestions tan clàssiques i alhora actuals com la descripció i l’origen de la vida(1), la classificació general dels éssers vius(2), el per què del sexe (3) o l’autoorganització de l’ecosistema planetari (4). Però pel que ha estat més coneguda ha estat per la teoria de l’endosimbiosi com a explicació de l’origen de la cèl·lula eucariota(5), segons la qual podríem dir que tant els animals com les plantes, els fongs i els protoctistes6 hem sorgit tots per evolució a partir de l’associació o cooperació entre bacteris. Lynn va més enllà, però, i ara ens proposa que aquesta mena de processos, anomenats simbiogènesi, són el motor principal de la creació de variació en l’evolució, més que no pas les mutacions a l’atzar.

Lynn és venerada i estimada per molts, com a mestra i revolucionària de la ciència, i rebutjada per altres, potser per la seua constant actitud provocadora i crítica. Sembla voler dir-nos que aquesta provocació és necessària per promoure la discussió i l’avenç de la ciència; no debades, el seu discurs d’investidura duia per títol: “Els bacteris en l’origen de les espècies: mort del paradigma neodarwinista”. Unes poques hores abans de la seua investidura com a doctora “Honoris causa” per la Universitat de València, ens trobem  amb ella al rebedor de l’hotel on s’allotja. De seguida que ens presentem, ens agafa pel braç amb decisió i ens convida (gairebé ens arrossega!) a prendre un cafè i seure amb ella mentre desdejuna. I així encetem la conversa, com si fos una tertúlia entre amics. A tots ens interessen molt els temes que anem a tractar, però Lynn és, sense cap mena de dubte, qui més s’apassiona.
 


 

COLEGUES D'ESPOLI


La cara més lletja d'Espanya,
la cara més lletja de Servia,
la cara més lletja del Marroc,
la cara més lletja d'Israel,
la cara més lletja
de l'imperialisme
lladre i genocida.

MOLTS D'ANYS I BONS ESTIMATS ASSUMPCIÓ I VICENT: TOTS SOM VILAWEB!

UNA AFERRADA FORTA PEL COLL, PEL PIT, PELS CABELLS, PER LES CAMES, PER LA CARA, PER LA CINTURA, PER TOT EL COS I PER TOT L'ESPERIT, ASSUMPCIÓ I VICENT, FUNDADORS D'AQUESTA MERAVELLA, AQUESTA CLARA I CATALANA FORMA DE VIDA INTEL·LIGENT ANOMENADA VILAWEB!!!!
SOM PLE DE GUST PER TOTA LA CÒRPORA CELEBRANT AQUESTS QUINZE ANYS DE PLAERS, DIES, TREBALLS I LLUITES!!!!
HEU DEMOSTRAT QUE L'AMOR PER LA LLENGUA I LA CULTURA CATALANES DÓNA FRUITS SI POT CRÉIXER I DESENVOLUPAR-SE EN LLIBERTAT EN AQUESTA SOCIETAT DELS PAÏSOS CATALANS, DEL PAÍS CATALÀ, SEMPRE MINORITZADA PER TOTS D'ENEMICS QUE SURTEN D'ON MENYS ELS ESPERES. GRÀCIES ALS PIONERS, ALS TREBALLADORS, ALS PLAGUETERS, ALS LECTORS: TOTS SOM VILAWEB!
HEU CREAT UN DIARI NACIONAL CATALÀ MUNDIAL, DEMOCRÀTIC, INTEL·LIGENT,LOCAL I GLOBAL, DIVERTIT, OBERT QUE ES LLEGEIX COM UNA FESTA QUOTIDIANA!!!!
HEU INVENTAT UNA COMUNITAT, UN GRUP HUMÀ, UNA TRIBU DE VILAWEBERS QUE HA FORMAT UNA MALA FI DE SINÈRGIES, DE COMBINACIONS, DE TACTES I CONTACTES EN QUÈ L'AFECTE I EL CONEIXEMENT ES FAN TOT U EN UNA CONJUMINACIÓ TAN ORIGINAL COM EXTRAORDINÀRIA!!!
HEU CREAT COMUNICACIÓ I BELLESA EN CATALÀ, ARA I AQUÍ: QUIN GUSTER!!!
GRÀCIES, MOLTES DE GRÀCIES I UNA BESADA FORTA ALS MORROS PER HOM!!!!

LE MONDE: De Gaulle o la metamorfosi

De Gaulle ou la métamorphose

(Article de LE MONDE del 5 Novembre 2010)


Dominique de Villepin dresse un portrait de Charles de Gaulle dans le hors-série du "Monde" consacré à la vie et à l'oeuvre du général à paraître ce week-end. Le Monde.fr en publie l'introduction.
De Gaulle se range désormais parmi les biens nationaux, grand homme revendiqué et reconnu d'un bout à l'autre du spectre politique, au prix d'images souvent floues, parfois contradictoires. Un nom de rue, de place ou d'avenue qui suffit à unir le territoire depuis le moindre village jusqu'aux grandes villes ; une statuaire commode et à vrai dire trop consensuelle pour être de bon aloi.

 

Quarante ans après sa mort, soixante-dix ans après l'appel qui le fit entrer pour la première fois dans l'histoire de France, que voulons-nous connaître de Charles de Gaulle ? Cette silhouette immense de granit sombre, à la Rodin, qui brave les vents irlandais, infiniment seule, le visage marqué par l'Histoire. Les tournées pleines de bonhomie à la rencontre des Français, à partir de la fondation du RPF. Le père de la nation au verbe incisif et plein d'humour des allocutions présidentielles.

Il n'a pas basculé dans le mythe après coup. Il y est entré tel quel. Il a toujours eu, en fait, partie liée au monde des chimères. C'est en tout cas le témoignage de François Mauriac : "Un personnage, j'en avais inventé beaucoup, mais le croirait-on, je n'en avais jamais vu, ce qui s'appelle vu. Et celui-là qui se tenait enfin sous mon regard, à la fois mythique et de chair et d'os, shakespearien et contemporain, à la fois en pleine vie, en pleine Histoire et en pleine littérature, je serais tout à mon aise, aux premières loges, pour le suivre de près…"

Il faut donc faire effort pour se libérer des images d'Epinal, ce Charles de Gaulle avec la patine du temps, ripoliné en icône nationale, et pour retrouver l'homme, sa personne, la trajectoire et le milieu qui l'ont formé. L'homme savait être cassant, orgueilleux, arrogant même. Un homme tout d'une pièce, à l'image d'un milieu et d'une époque, la bourgeoisie catholique, parisienne mais d'attaches lilloises, aux idées sociales et politiques en porte-à-faux avec celles de leur temps, volontiers monarchistes, proches de Maurras. Un homme simple. Suivant son expression même, "Il y a le pauvre homme de Gaulle. Et puis il y a le de Gaulle dont on attend l'Histoire." La statue du commandeur et l'homme en famille, attentionné et soucieux de perpétuer un certain mode de vie, discret sur les grandes douleurs, sur la souffrance de la mort de sa fille Anne en 1948. Cette moralité austère qui apparaît à beaucoup d'un autre âge, avec l'horreur du népotisme, des tentations de l'argent ou des risques du conflit d'intérêt. On connaît les histoires exemplaires de l'extrême économie d'Yvonne de Gaulle à l'Elysée, de son souci de payer ses communications téléphoniques personnelles ou le goûter des petits-enfants. Un homme au caractère difficile, un homme "impossible", comme on dit volontiers au temps de Montherlant. Les témoignages de ceux qui le pratiquèrent s'accordent tous sur ces points, ceux qui l'estiment - Churchill ou Mauriac - comme ceux qui lui restent rétifs - Roosevelt, Alexis Léger, Léon Blum - et, au fond, lui-même ne dit pas autre chose dans sa conception d'un "homme de caractère". Il est habité par son destin, depuis l'enfance à l'en croire. Longtemps, ce destin le dépasse et cette cotte mal taillée l'expose au ridicule des donquichottes. Jusqu'à ce que l'Histoire rattrape son retard sur le destin.

Mais il ne faut pas s'y tromper, l'énigme ce n'est pas, comme chez beaucoup de grands hommes de notre histoire, le hiatus entre la faiblesse de l'homme et la grandeur de l'œuvre. C'est bien plutôt la confusion de toujours - ou la fusion simplement - avant même qu'il n'entre sur la scène de l'Histoire, entre la France et lui, entre le destin collectif et le destin individuel, au risque parfois de la solitude et de l'incompréhension, en juin 1940, lors de la traversée du désert après 1947 ou en Irlande à la veille de sa mort. Dans la phrase célèbre qui ouvre les Mémoires de Guerre, "Toute ma vie je me suis fait une certaine idée de la France", peut-être faut-il porter plus d'attention à ce "toute ma vie".

Charles de Gaulle, dans la mythologie qu'il s'est lui-même façonnée, a un double corps, pour reprendre la fameuse thèse qu'Ernst Kantorowicz appliquait à la monarchie de droit divin : le corps mystique de la nation qui justifie l'apparat des ors de la République, l'attention aux protocoles et l'insistance sur sa dimension historique, et le corps humble de l'homme privé. Entre ces deux corps, de Gaulle a toujours dressé un mur symbolique. L'homme privé et l'homme public ne maintiennent cette dualité qu'en se séparant ostensiblement, montrant ainsi à tous les yeux comment l'incarnation républicaine distingue radicalement l'intérêt public de l'intérêt général. Les deux corps sont l'objet des funérailles le 12 novembre 1970, l'un à Notre-Dame - corps public absent, car permanent, représenté par son successeur, recevant l'hommage du peuple, de l'Etat et du monde - l'autre à Colombey - corps privé inhumé dans une cérémonie dépouillée, sans même une allusion à ses fonctions présidentielles.

Un homme qui est deux en un et, par cela même, un seul en lieu et place de tous. Une surface de projection pour le destin national, une butte-témoin du changement des temps.

Certes, sa façon de voir le monde politique, d'estimer son propre rôle n'est pas sans avoir d'échos dans l'histoire de France. Il y a chez de Gaulle du général Bonaparte, du général Boulanger aussi ; des allures de pronunciamiento, une démarche de salut public, une poursuite de songes politiques. C'est sans doute ce qui permet de le mépriser comme déserteur en 1940, de le craindre comme fomenteur d'un "coup d'Etat permanent" en 1958. Mais il y a en même temps un rejet instinctif de l'aventure et de tout ce qui se mue en instabilité chez un peuple français voué aux querelles et aux divisions.

C'est un Bonaparte teinté de désespérance, nourri de pessimisme philosophique, tourné vers la contemplation d'un passé qui se délite. La mélancolie et l'action réunies. En ce sens, il épousait bien l'esprit du temps, conformément à ce que Hegel disait des grands hommes, l'esprit d'une nation qui sait que l'apogée de sa grandeur est derrière elle, mais que renoncer à être grande, c'est pour elle renoncer à être.

A bien des égards, Charles de Gaulle apparaît donc comme un égaré. Un militaire égaré en politique, un homme du XIXe siècle égaré dans le XXe de la société de consommation et des idéologies. Peut-être est-il l'incarnation d'un âge héroïque égaré dans l'âge prosaïque des mass-médias. De ces décalages naissent les ambivalences de son action, qui forgeront la marque qu'il imprime. Un homme tout d'une pièce, mais qui compose avec ce qui existe. Et c'est ainsi de cette capacité à dépasser les contradictions que naîtront toutes ses grandes intuitions. Pour préserver l'essentiel, il est prêt, quand c'est nécessaire, à sacrifier les apparences ou l'intérêt immédiat.

Tout portait cet homme d'ordre, de hiérarchie et d'autorité militaire à suivre la trajectoire de nombreux officiers, partisans de Vichy par mépris de la IIIe République comme par fidélité à l'armée. Et pourtant, pour sauver l'honneur de la France, mais aussi de l'armée, il fait le choix de l'insubordination et de l'aventure de Londres.

Tout portait cet homme, anti-communiste farouche, bourgeois méfiant des foules ouvrières, à épouser les intérêts de sa classe. Et pourtant, il jette les bases entre 1944 et 1946, avec les communistes issus de la Résistance, avec le MRP, avec la SFIO, d'une République démocratique et sociale qui accomplissait pour l'essentiel les promesses de "la Sociale".

Tout portait l'homme de l'Empire, l'ancien commandant stationné au Liban de 1929 à 1931, l'orateur de Brazzaville en 1944, à défendre coûte que coûte l'Algérie française, pour laquelle il semble revenu au pouvoir en 1958. Pourtant, c'est lui qui trouve la voie d'une paix acceptable, massivement acceptée par le peuple dans le référendum de 1962.

Toujours en somme, de Gaulle trahit ce qu'on croit qu'il devrait être, au nom de la fidélité à ce qu'il est.

Dominique de Villepin (Il est, depuis le 19 juin 2010, président de République solidaire. Il a été secrétaire général de l'Elysée à partir de 1995 sous la présidence de Jacques Chirac, puis ministre des affaires étrangères et ministre de l'intérieur. Premier ministre le 31 mai 2005, il a quitté ses fonctions en 2007.)

Lire la suite de ce texte dans le hors-série du Monde intitulé "Charles de Gaulle, une certaine idée de la France", disponible en kiosque du 4 novembre 2010 au 4 janvier 2011 (122 pages, 6,50 euros).

Ce week-end, Le Monde Magazine propose, avec une formule rénovée, un numéro spécial pour le quarantième anniversaire de la mort du général de Gaulle.

EL MEU COMENTARI:

Quaranta anys després de la mort d'un dels personatges històrics més polèmics, del més adorat al més odiat. Però va ser un home que va saber construir una Europa com la que tenim ara.

Això sí, si em donen a triar entre De Gaulle i Franco, prefereixo mil vegades De Gaulle. Mentre el segon va tancar el seu país en una mena de bombolla presumtament espiritual i decent, i a sobre amb una dictadura, l'altre va ficar el seu a una Europa moderna. Potser va fer-ho amb unes idees antiquades d'Imperi dels d'abans, però es va anar a casa quan va perdre unes eleccions o un referèndum, una cosa que en Franco mai no s'atrevia a fer, encegat per allò que tenen els dictadors i els que l'anomenaven "enviat de Déu".

 

 

Paco Morán, sorpresa als 80 anys

L'ACTOR ÉS HOMENATJAT EN UNA GRAN FESTA PEL SEU ANIVERSARI


Paco Morán, sorpresa als 80

 

Dimarts, 9 de novembre del 2010

FERRAN IMEDIO
BARCELONA
Paco Morán es va quedar sense paraules. Quan va arribar al restaurant, enganyat pels seus, amb el seu germà bessó, Fali, al capdavant, i va descobrir que allà l'esperaven els seus amics per felicitar-lo pel seu 80 aniversari, quasi no va poder articular ni una paraula, ni tan sols una sola de les morcillas que l'han fet cèlebre, aquelles frases genials amb què condimenta els guions i que tant descol·loquen els seus col·legues a l'escenari. Ahir, el descol·locat era ell.

 

Joan Pera, ahir a la nit, va abraçar i va felicitar el seu amic i parella de fet al teatre, Paco Morán. ELISENDA PONS

 

Tan bon punt va trepitjar el Danzarama, unes 80 persones li van corejar a boca de canó el Feliz en tu día que cantaven els pallassos de la tele, Gabi, Fofó i Miliki. Joan Pera, Roger Pera, Amparo Moreno, Enric Boixadera, Merche Mar, Regina do Santos, Tania Doris i Ángel Pavslovsky.

 

 

EL MEU COMENTARI:

Homenatge a un actor entranyable, que va superar fa poc un gravíssim accident de trànsit i ha continuat treballant, tot i que les seqüel.les del mateix i la mateixa edat ja no li permeten treballar com abans.

Però l'homenatge és merescut. El seu gran amic Joan Pera, parella artística al teatre amb ell durant molts anys, hi era allà. Un altre que també es mereix un altre homenatge.

Els vaig veure al Teatre Condal quan van fer "¡Mamáááá!" el 2003, tots dos es bastaven per portar tota l'obra, d'humor surrealista.

També hi va anar Josep Sánchez Llibre, diputat de CiU al Congrés, que va recordar que Morán havia fet la primera campanya de publicitat per a l'empresa de conserves Dani, del seu germà, president de l'Espanyol. Josep Antoni Duran Lleida, líder d'Unió, va ser baixa d'última hora per la grip que va agafar en la visita del Papa a Barcelona. Durant la vetllada, la soprano Begoña Alberdi li va dedicar una peça i el cantant Toni Torres va interpretar El Cristo de los faroles, d'Antonio Molina, una de les seves preferides. No hi podien faltar -i no hi van faltar- les paraules de qui ha estat la seva parella de fet als teatre durant anys, Joan Pera, amb qui planeja tornar a interpretar La extraña pareja.

 

 

 

Per molts anys, Vilaweb!


Gràcies Maresma i Partal per haver creat Vilaweb, la gran aventura, gràcies pel regal d'haver fet el magnífic diari, gràcies per haver aplegat la veu dels Països Catalans, per ser sincers i insobornables, per haver creat lligams d'afecte indestructibles, per haver-nos, haver-me obert enormes finestrals, gràcies per estimar de manera natural i apassionada la llengua comuna i gràcies per estimar-nos...

Gràcies!, de tot cor

Carme-Laura Gil, des de Coc Ràpid.

Paginador



Accés de l'autor

Formulari d'accés de l'autor



Cercador per paraules

Cercador per paraules

Blocs recomanats

Gemma Pasqual i Escrivà

Gemma Pasqual i Escrivà

Gemma Pasqual i Escrivà

El vídeo: Amb l?Agustí Cerdà #novullpagar a Sagunt

Ricard Garcia

Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Retallar el futur

Andreu Mas

El bloc d'Andreu Mas

Andreu Mas

El Quixot de Badalona

Els blocs per llistat alfabètic

Amb aquest cerca pots accedir als blocs mitjançant la lletra inicial. Si ho vols, pots veure el llistat de tots els blocs clicant a '[Tots]'.