Cercador per data

Cercador per data

« Gener 2012 »
dl dt dc dj dv ds dg
      1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031          

Solidaritat mallorquina per la independència



Solidaritat mallorquina per la Independència

 “No deixar mai la tasca ni l’esperança” ens recordava el mestre Pompeu Fabra, així és. Tasca i esperança. Tasca per arrabassar aquesta majoria hegemònica nociva de l’espanyolisme a casa nostra, representat majoritàriament pel que fa a partits polítics, pel PP, PSOE i UPyD i aconseguir demanar a la nostra gent si el que volen és seguir formant part de l’estat Espanyol o, en termes federals, d’un nou Estat anomenat Catalunya. Així és, no cal donar-hi més voltes, ni emprant eufemismes que distorsionin la diàfana línia a seguir, ni censures prèvies prenyades de prejudicis que afecten directament els nostres orígens i identitat.

 

Impostos suecs serveis catalans

“No se puede fijar un IRPF a la sueca y dar a la ciudadanía servicios deficientes, enterrando la cohesión social (...)

Sr. Gaspart, què diu?

Avui s'ha publicat una notícia al diari Economia Digital sobre unes declaracions que ha fet el Sr. Joan Gaspart respecte a la reunió del dia 5 de gener entre membres de la Confederació Empresarial d'Hostaleria, Restauració i Apartaments Turístics de Catalunya (CEHRATC), el President de la Generalitat de Catalunya, el Molt Honorable Sr. Artur Mas, i altres representants de la Generalitat de Catalunya. Us n'indico el link:

http://www.economiadigital.es/es/notices/2012/01/las_prebendas_del_turismo_catalan_para_aceptar_la_tasa_25571.php

Doncs bé, respecte a aquest conjunt de falsedats, la Federació d'Hostaleria de les Comarques de Girona hem enviat un escrit a la redacció del diari Economia Digital:

En el vuitantè aniversari de la mort d'Antoni Maria Alcover

Avui s'escau el vuitantè aniversari del traspàs, a Ciutat de Mallorca, d'Antoni Maria Alcover i Sureda, el clergue que dedicà la seva vida a la recuperació de la llengua catalana.

L'Univers es desfà d'aquells que s'avenen a la limitació de la propia plenitud. __ EA 1909

Per tenir, primer cal ser
mtorrents | diumenge, 8 de gener de 2012 | 19:07h

“La lliçó definitiva de la història és que els homes i les seves societats poden suportar i superar qualsevol dificultat, excepte una situació desproveïda de sentit” Lauren Van der Post.

“Perquè qualsevol iniciativa triomfi no n'hi ha prou amb tenir els mitjans necessaris i el motiu legítim, cal també encertar el moment precís i comptar amb la persona adient” dita xinesa.

Ara que els representants polítics del Principat s'esquincen les vestidures perquè Madrid ens ofega financerament, mentre no mouen ni un dit per acabar amb aquest abús, faríem bé de recordar, de gravar-nos al cervell i al moll de l'os aquella frase que va dir el savi alemany Goethe “ per tenir, primer cal ser”.

El nostre món, i especialment la nostra nació, no només ha oblidat aquesta veritat fonamental, sinó que s'hi ha girat d'esquena. Hem reduït la nostra realitat a una carcassa buida que gira al voltant de la quantitat i el tenir, tot creant un món turmentat, que no es coneix a si mateix. Un món que no se sent ric de contingut, de les infinites potencialitats que està cridat a expressar, d'una manera única i original en cada home i en cada nació. Un món que s'ha perdut a si mateix. Un món que ha perdut el sentit del seu destí, i no li queda altre recurs que omplir-se amb “coses”.

La nostra nació, sotmesa a un procés de colonització llarguíssim, de més de cinc-cents anys, ha tastat el fel amargant tant de la brutalitat contra la identitat catalana, a tots nivells, històric, cultural, lingüístic, com el de la mentida subtil i confusionària que s'ha abraonat contra el nostre ésser nacional amb un cinisme i una prepotència obscenes. Aquesta colonització ha aconseguit que àmplies capes del nostre poble, i sobretot les elits polítiques, econòmiques, culturals i religioses, claudiquessin del seu ésser nacional, i anessin acceptant escapçaments continuats de tots aquells trets que ens fan catalans. Aquest vinclament, aquest avenir-se a “sobreviure” com a catalans dins mateix de casa nostra, és la ferida més sagnant contra el nostre ésser nacional, perquè ha minat de soca-rel el nostre caràcter col·lectiu. Ens ha fet esclaus. Ens ha llevat la nostra força, el nostre sentit com a nació. I quan hom accepta que li escapcin el seu ésser, obre la porta a què li prenguin tot. No ens estranyem, doncs, de l'espoliació que patim. Es el fruit inevitable, de la pèrdua de la nostra ànima, de l'escapçament vergonyós del nostre ésser nacional.

El qui renuncia, com fan els administradors polítics de les autonomies en què s'ha esquarterat la nostra nació, a expressar la plenitud de la seva heretat nacional, i s'avé a esclafar-la i esquifir-la, acaba inevitablement perdent ”bous i esquelles”.
 
Aquesta “llei” fonamental de l'Univers s'ha formulat àmpliament a través de diversos mites i històries, que el nostre món escapçat i estèril menysprea, perquè és incapaç de copsar-ne el seu profund simbolisme, la seva pregona veritat. En aquest sentit farien bé aquests polítics de rellegir la història d'Esaú, que ven per un plat de llenties els drets de primogènit al seu germà, i en fer això hi queda sotmès. O meditar sobre aquesta frase evangèlica ” A aquell qui té li serà donat, i a aquell que no té fins el poc que té li serà pres”.

Perquè el tenir va íntimament lligat amb el ser. Som aquí per a reconèixer la plenitud del nostre ésser i expressar-la. I quan hom viu des de la integritat de l'ésser, ho té tot. Aquesta és la tasca essencial de la nostra vida. Quan hi renunciem, el nostre lloc és donat a un altre que en sigui més digne. L'Univers es desfà d'aquells que s'avenen a la limitació de la seva plenitud, es faci en nom del possibilisme, o de qualsevol altre excusa: comoditat, impotència, circumstàncies adverses.....

Per això és fonamental, ara que el preludi de la independència ja enfila el seu crescendo, que els qui treballen de cor per assolir-la, facin de la restitució del nostre ésser nacional l'eix del seu discurs. Seria un error imperdonable i de funestes conseqüències encarar la nostra independència negligint aquesta veritat.

 Ens negaríem el sentit darrer i autèntic que implica tot alliberament: restituir la consciència i l'expressió de qui som.

Tenim al davant una tasca ingent de restitució de tots els aspectes del nostre ésser nacional que hem anat enterrant, oblidant, negligint, menyspreant.

Aquest procés de recuperació de la nostra ànima ha de fer-se a tres nivells:

a- reconeixent que aquesta plenitud existeix, per molt que ara estigui amagada en la foscor, i portar a terme la tasca de fer-la eixir a la llum.

b- valorant i celebrant-ne tots els aspectes.

c- expressant-la amb dignitat i orgull, tot regalant-la tant als qui viuen dins la nostra nació, com a als qui, des de la resta del món, la vulguin fruir.

En aquest procés de recuperació del nostre ésser nacional, de restitució de la nostra ànima, el nostre caràcter col·lectiu es redreçarà i l'esperit del nostre poble tornarà a brillar amb tot el seu esplendor, perquè l'esperit és l'aroma de l'ésser. I, allà on és l'un, hi trobem sempre l'altre.

Fa cinc-cents anys que la nació catalana, des de la feblesa que ha engendrat la pèrdua progressiva de la seva ànima, juga el joc dissenyat per Espanya.

Hem d'evitar, en aquest procés d'alliberament que hem encetat, de caure en el mateix parany: d'acceptar els límits a què la inèrcia de la situació actual ens empeny, i que la comunitat internacional, pressionada pels estats espanyol i francès voldrà imposar-nos, a l'hora de la independència, i això només serà possible si els que en porten el timó estan ancorats en la Visió clara, nítida, sense esquerdes, de la integritat de la nació catalana. Si estan fidelment compromesos amb la restitució de la seva ànima i del seu ésser.

Cal articular un discurs propi que parli desacomplexadament i amb coratge de la legitimitat de la restitució del nostre ésser nacional com a nucli cohesionador de la independència que volem.

S'han de tenir actituds i conviccions clares que contemplin la possibilitat de suportar fortes tensions, cops de porta als morros, però amb la decisió presa que allò que és intrínsec a la identitat nacional catalana no serà objecte de negociacions.
Qui porti el timó ha d'haver demostrat en aquest procés una profunda integritat i fortalesa de caràcter, que garantirà en els moments decisius la independència que restitueixi la plenitud del nostre ésser nacional. No oblidem que “el caràcter és el destí”, perquè el caràcter és allò que realment es comunica, el què s'imposa. Es el què som el què es percep, i no el què diem o fem. Davant de posicions legítimes que es mantenen sense esquerdes ni vacil·lacions, el món sempre acaba doblegant-s'hi.

Vivim uns moments crítics. I la dita popular, com sempre, l'encerta: “a grans mals, grans remeis”.

I per al gran mal que corseca la nostra nació, només hi ha un remei que en garanteixi el guariment: una independència que tingui com a eix central la restitució de la plenitud del nostre ésser nacional.

Basar el discurs de la independència en l'economia és d'una miopia perillossíssima. Cal ja, des d'ara, portar al centre del debat el genocidi que ha representat cinc-cents anys de submissió política i de colonització nacional, que ha matat la nostra ànima; i de la necessitat imperiosa de la restitució del nostre ésser nacional de mà de la independència.

Qui porti el timó del procés de la independència ha de deixar clar, ja ara, que no és pels diners que la volem, deixar clar que no acceptarem la independència a qualsevol preu, com ens la voldran vendre, i com hi haurà qui estarà temptat d'acceptar en nom del possibilisme, malgrat que la nostra història no para de demostrar-nos que el possibilisme emmascara massa sovint la feblesa i la traïció. Hem de deixar clar que no volem esdevenir una altra Irlanda, dividida i amb la llengua pròpia totalment substituïda, com va passar allà per la manca de visió dels qui portaven el timó.

Quan el nord diàfan de la nostra independència sigui la restitució de la plenitud del nostre ésser nacional, i es verbalitzi amb claredat i coratge, el procés esdevindrà fàcil i natural. La independència recobrarà el seu sentit més autèntic. I els diners, oh, els diners!! com diu la saviesa popular, sortiran de les pedres.

Maria Torrents.Consellera de CA.

Tarda d'hivern

Voldria donar veu als secrets
que amago en els racons de l'ànima.
El temps que no hem compartit
és la raó de l'espai que ens allunya.
Mai no podré desfer els camins traçats,
només em queda l'esperança d'un nou temps
que alimento en el refugi dels meus versos.

Entrevista a Xavi Cañadas, autor de la vaga de la fam i sed davant la Generalitat





“Vaig plantejar-me fer una vaga de fam per a moure les consciències”

Xavier Cañadas Gascón va estar fent vaga de la fam i sed cinc dies a l a plaça Sant Jaume. Xavier és l'autor de tres llibres “Entremuros: las prisiones en la transacción democrática"; "Caso Scala: terrorismo de estado y algo más", “El tubo”. Fou víctima del muntatge policial del cas Scala junt a altres tres companys. Firma articleS  com “escribidor insurreccionalista”. Delicat de salut i pare de dues filles.
L'entrevista es fa el quart dia de la vaga de la fam i sed a la plaça San Jaume, davant la Generalitat.

Les seleccions depenen de nosaltres

Catalunya com a nació té dret a tenir seleccions pròpies i tots els que saben que les pilotes solen ser rodones, no dubten de l'alt nivell que tindrien si competissin amb normalitat les seleccions amb més suport popular com són el futbol, el bàsquet, l'handbol i l'hoquei, ja que tenim esportistes de primer nivell mundial i a més, milers de nens i nenes que practiquen aquests esports en garanteixen la continuïtat en un futur proper.

Per tot plegat, fa uns anys es van recollir poble a poble i barri a barri 521.249 signatures per assolir l'oficialitat de les seleccions catalanes. Actualment, ningú en parla d'aquella fita que va començar a despertar el sobiranisme i a convertir-lo en un fenomen de masses, però cal tenir-ho ben present, ja que aquella mobilització popular va ser un moment àlgid que ha marcat el rumb i la gran base social d'avui.

Després de recollir les 521.249 signatures, s'omplien estadis jugant partits amistosos amb una il·lusió desbordant, semblava que el somni era viable, però aquell capital, aquell suport increïble ha quedat congelat -enumerarem tots els factors possibles- per desídia general, per manca de capacitat política o per la impossibilitat de poder aconseguir el repte de l'oficilalitat sense tenir un estat propi.

I és que, més enllà de la voluntat de ser i de tenir presència en el panorama internacional, més enllà dels centenars de milers de signatures i del suport de la majoria del Parlament de Catalunya, més enllà de l'entusiasme de la gran majoria d'esportistes, topem amb la realitat feixuga d'un estat que no ens regalarà mai res, que no fa mai vacances per impedir espais de sobirania i que té l'esport com un dels pocs emblemes que li queden per mostrar-se al món com un teòric projecte d'èxit.

Ara hem de tornar-nos a preguntar què volem ser quan siguem grans: si ja ens va bé els partits de costellada de Nadal o si ens conformem a criticar aquests partits de pa sucat amb oli; si volem algun dia competir internacionalment o pleguem veles; si ens hi tornem a posar, què hem de fer i quins passos cal dur a terme per obtenir el reconeixement de les federacions més importants, qui s'ha de mullar, quan cal fer-ho...Al final, quan un col·lectiu (o un poble o una nació), vol una cosa i ho demana democràticament res pot impedir-ho, oi?

Hem de ser lúcids, valents i capaços per dur a terme aquest repte que fa anys que s'ha encatllat i sembla que ja formi part del paisatge. Cal remoure-ho, cal tornar a fer vibrar la gent, perquè com diu la frase, l'única lluita que es perd és la que s'abadona.

Però no, no ens enganyem, els catalans no podem defensar les seleccions catalanes perquè no tenim gairebé res a defensar, sinó que ho tenim tot gairebé per vèncer. Nosaltres les hem d'impulsar i promoure fins que les tinguem totes reconegudes. Cal tornar al carrer, al Parlament i als estadis, cal tornar a visitar cada federació internacional, cal insistir fins que guanyem. Les seleccions catalanes depenen de nosaltres, de la nostra determinació i encert, del nostre esperit i compromís, de la nostra perseverança.

Sempre és l'hora de fer realitat els somnis, sempre és el moment de tornar-hi, tornar-hi i tornar-hi.
(Publicat a El 9 Esportiu el 9/1/2012)

Per a eixir de la crisi cal recular a l’època medieval, proposen

Avui l’ARA (09/01/2012) s’ha espolsat un editorial sobre la reforma laboral (La reforma laboral és necessària, però no farà miracles) que podríem haver llegit, sense gaires diferències de contingut, a El Mundo o La Vanguardia, fins i tot a La Gaceta de Intereconomia. Fet i fet, torna a advertir-nos, als assalariats, que hem de fer bondat, o siga resignar-nos a ser humiliats més i més, a parar no sols la galta, també el cul.

Tanmateix, la guinda a aquest pastís de pa de dolor l’ha posat un dels comentaris, que em permet d’enganxar-vos perquè hi xaleu. El firma un tal Penya1992, de Cabrera de Mar. I s’espolsa açò altre:

«A l'època medieval, el fuster necessitava dues hores d'algú que l'ajudés. Cridava algú, treballava les dues hores i li pagava per exemple 10 euros/l'hora, tot pel treballador.

Ara has de pagar contractes, gestories, riscos laborals, seguretat social, impostos. El preu hora d'empresa no només es dispara sinó que has de pagar vacances proporcionals, i jugàr-te-la a que tindràs ocupada la persona durant els propers 3 mesos, pel cap baix, sense saber com t'anirà la feina.

El Resultat és que ningú se la juga. Ja faré jo mateix les hores que siguin necessàries abans d'agafar més pedres per la motxila que porto.

És clar, la política, els sindicats, els partits d'esquerres, tots criden, si home!!! això és inacceptable, contractes "basura", sense potecció social, sense cotitzar, inacceptable!!!

Doncs bé, seguim donant voltes, però l'empresari no contracta i no contractarà. Perquè es dóna per fet que l'empresari és corrupte i avariciós i que acabarà contractant amb totes aquestes càrregues perquè no té més remei. Però la lliberat de l'empresari per contractar encara és lliure. Un cop contracta ja té masses obligacions i drets del treballador insostenibles avui, drets que van ser assumibles en el passat i potser ho tornaran a ser en el futur, però no avui, ni aquest any 2012, de moment.

O es fa un canvi brutal, ei!!! durant un temps! provisional!, com es contractava a l'època medieval, o això no tirarà i acabarem no pagant l'atur, simplement perquè no hi haurà calers.

Ep! però res, seguim parlant, seguim fent demagògia que si els rics, que si els bancs, que si és injuts. Si, si, aneu fent, ja veureu.»

Jo li diria, a aquest emprenedor empresari nostrat, que la ciència ja ha avançat a muntó en el disseny d’un treballador/treballadora que satisfarà plenament les seues necesssitats. Els investigadors ja han avançat molt en el disseny d’un humà assalariat que podrà ser contractat segons les necessitats de cada empresari: per hores, per dies, per setmanes, per mesos fins i tot. Durant els períodes en què l’obrer assalariat no serà contractat, automàticament entrarà en hivernació: no menjarà, ni cagarà, ni pixarà, ni veurà la tele, ni desgastarà sabates ni roba. Si es donava el cas que l’obrer assalariat fundava una família amb una altra obrera assalariada d’igual disseny genètico-laboral, els fills i filles, durant els períodes en què els caps de casa no foren contractats, reduirien les seues constants vitals, fins pràcticament hivernar també; en conseqüència no caldria que anaren a escola, amb l’estalvi que això suposaria per a l’administració pública. Però el disseny genètic d’aquest nou treballador del futur ofereix encara més avantatges per als empresaris i les administracions públiques: no cau malalt mai! Per tant, no cal cotitzar a la Seguretat Social. I no prou amb això, en arribar als setanta anys de vida útil, es mor sense demora. Per la qual cosa, tampoc no cal cotitzar-li la jubilació.

Aquesta seria una alternativa de futur per a l’empresari Penya1992 de Cabrera de Mar. Tanmateix, parem atenció que ell no vol una alternativa de futur, sinó una forta reculada al passat. «A l’època medieval…», diu. O sospira.

L’època medieval és aquella de la Pesta Negra, un temps en què per a fer les seues necessitats les persones abocaven el cul per la finestra (d'ací prové l'expressió cagar al vol i pixar a les altes), la majoria de la població amb prou feines arribava als quaranta anys de vida i quan els xiquets tot just aprenien a caminar ja els posaven en amo, l’època del dret de cuixa... Un temps, en resum, en què a Barcelona, segons explica el darrer número de la revista Sàpiens, que publica la mateixa empresa editorial que l’ARA… a Barcelona un de cada deu habitants procedia del tràfic d’esclaus. I amb això ja no cal dir res més. Si està ben comprès, està ben explicat.

ESCÃ’CIA COM EXEMPLE.

No segueixo massa la política britànica i tinc uns coneixements molt superficials del moviment nacionalista escocès, però com a súbdit  de la monarquia espanyola amb ganes de deixar-ho se der el més aviat possible, m'he quedat bocabadat al conèixer les declaracions del primer ministre britànic acceptant el referèndum per a la independència d'Escòcia, encara que hi hagi posa't condicions. Suposo que cadascú, govern britànic i escocés, formula la seva estratègia d'acord amb allò que considera més favorable als seus interessos, però vist des de la pell de brau, sorpren agradablement que es faci a través d'un debat democràtic i transparent, tal i com correspon si les dues parts pretenen guanyar democràticament el referèndum. Una actitud que des de Catalunya només podem contemplar amb absolut respecte i admiració.

Paginador

Accés de l'autor

Formulari d'accés de l'autor

Cercador per paraules

Cercador per paraules

Blocs recomanats

De casa estant. Marta Insa

Marta Insa

De casa estant. Marta Insa

Experiments casolans

Toni Cucarella

Toni Cucarella

L'altra ràdio

L'Altra Ràdio

L'altra ràdio

Participa al Concurs de microrelats CAS TIC 2012

Els blocs per llistat alfabètic

Amb aquest cerca pots accedir als blocs mitjançant la lletra inicial. Si ho vols, pots veure el llistat de tots els blocs clicant a '[Tots]'.