Un vent humit

• mamoya2
• enllaç permanent
• Dietari
• dimecres, 8 de setembre de 2010 | 06:29h

Ahir horabaixa un vent humit i calent deixava el cos amarat de boires reals i imaginàries, caminar era un exercici que mesclava moviment físic  i introspecció involuntària. Setembre és un mes obert a totes les possibilitats. Quan sembla que l'estiu s'acaba, de sobte torna la calor o durant unes hores s'esdevenen aqueixes desagradables circumstàncies d'ahir. El vent humit i calent em lleva del present i em duu cap a les pitjors hores viscudes en algun moment del passat, com si fos un estímul per a recordar allò que no voldríem recordar, la pesantor d'una vivència mig esborrada però viva, encara, en algun racó de la memòria. La paciència que s'ha de tenir de majors té molt a veure amb la necessitat d'haver de suportar aquests moments de nostàlgia perversa. Tot es veu tan clar com si ens mostrassin imatges d'un documental sobre la nostra experiència: nosaltres caminant per paratges vagament coneguts, nosaltres entestats a no deixar-nos res sense sotmetre-ho al pensament, per molt desagradable que sia, nosaltres avesats a no desviar la mirada si allò que tenim davant no ens agrada del tot, però a vegades una mica perduts per mor de les limitacions d'allò que férem, una mica a mitges, quan eren més tímids, o quan ens disfressàvem amb màscares d'allò que en realitat no volíem ser. El vent humit llenega per la pell però la deixa llefiscosa,  i aleshores la pell sembla ser més que la pell, com si fos el cobertor de l'ànima, que reflexiona i travela en cada reflexió. Presumptuós, a vegades jo parl del passat com un lleial defensor de la vida viscuda, però n'A em contesta que el passat és una càrrega innecessària i que sovint no ens ajuda a caminar cap endavant. De nit, he somniat que me n'anava per paratges desconeguts mesclats amb trets d'algun altre lloc de la meva biografia, però em despert i tot s'ha dissolt en un oblit que em dóna llibertat... 

• Arxius: paratges desconeguts mesclats amb trets d'algun altre lloc de la meva biografia
• Comentaris: 2
• Vull llegir la resta de l'article

Ahir va aprovar-se l'emd de Campredó

• emigdi
• enllaç permanent
• campredó
• dimecres, 8 de setembre de 2010 | 05:37h

Ací tenim una foto del Campredó del passat. L'església antiga , enderrocada el 1984, simbolitza un temps en què el nostre poble anava fent via a pas lent. Una pedania del municipi de Tortosa i amb excases ambicions... sortosament, va donar pas a un poble amb més identitat i més reivindicatiu a la dècada dels 1990.
Ahir el govern de la Generalitat va aprovar l'EMD de Campredó, la qual cosa suposa una fita històrica per als campredonencs i les campredonenques. Ara s'obren nombroses perspectives a nivell local. L'entitat municipal descentralitzada és una mena d'estatut, que ens permetrà l'elecció directa dels governants i l'accès a algunes subvencions i projectes per a pobles de mitjana població i extensió. Tot dependrà ara de l'habilitat dels nostres governants, i de la bona voluntat de les institucions.
Des d'ERC hem deixat clar, des d'un primer moment, que estem motivats per ajudar a tirar endavant l'EMD, ja que hi hem treballat a fons per la seua aprovació a través del nostre representant al Consell Assessor de Campredó, la delegació ebrenca de la Conselleria de governació i el propi Conseller Ausàs.
Tot i això, l'Emd no satisfà ni de lluny les expectatives nostres. Campredó té dret a esdevenir municipi com qualsevol altre poble ebrenc i català. La resolució del tribunal superior, mitjançant la qual se'ns impedia ser municipi, era bàsicament política, obeint pressions de CiU i del PSOE.
No ens quedarem mirant el passat, pensant en allò que hauria pogut ser i no ha estat a causa dels condicionaments polítics, però. Nosaltres tenim un projecte de poble fort i engrescador. La cultura, l'ensenyament, la promoció del jovent i l'esport ocupen un lloc primordial en el nostre projecte. També creiem bàsica una adequada distribució urbanística. Tot són temes a estudiar a fons, i estem motivadíssims en intentar dissenyar-los al nostre gust, si els ciutadans campredonencs ho creuen convenient i ens donen la seua confiança. Tenim un conjunt humà al nostre redós motivadíssim. Comptem amb plataformes com l'Associació Cultural Soldevila, treballant pel nostre projecte des del vessant cultural i ideològic. Tenim lligams estrets amb l'AMPA i amb l'Associació de joves, que ens ajuden a configurar el nostre projecte propi, ja que compartim horitzó i model de poble. Amb ells dalt del nostre vaixell, el nostre projecte s'enlaira...
Volem un poble amb identitat, amb nombrosa activitat cultural, que tingui cura del patrimoni històric, que doni vida a un nou model de festa major, i  que consolidi definitivament el model de fira com una de les grans ofertes lúdiques estiuenques a les comarques centrals dels Països Catalans... que entre tots i totes construïm la nostra Ítaka particular!!!

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Realitat, fantasies i realisme

• mininu
• enllaç permanent
• Política
• dimecres, 8 de setembre de 2010 | 03:19h

La realitat és tossuda, i quan les circumstàncies fan que s'esfilagarsin i caiguin els vels amb què els mentiders, trilers i manipuladors al servei de determinades farses pretenen tapar-la, la realitat es presenta nua, tal com és, als ulls de tothom que té ulls a la cara i no hi duu pa que li impedeixi veure-hi bé.
L'espuri però xulopiscines Tribunal Constitucional espanyol i la sentència sobre l'Estatut referendat pel poble i dos Parlaments han resultat una d'aquestes circumstàncies reveladores, que presenten la realitat tal com és, i el que ha fet el TC amb les seves megatisores és retallar alhora els enganyosos vels que la cobrien. Ara tothom veu, o pot veure, que a l'España una només n'hi cap una, efectivament, que és l'Espanya castellana, i per tant Catalunya (i el País Basc, que ja veiem com els hi va) no hi té lloc i no té res a pelar-hi.
Tant és així, que ho constatava fa poc a La Vanguardia un columnista que no destaca precisament per les seves inclinacions secessionistes, Antoni Puigverd, ni més ni menys que donant per difuntes les pretensions federalistes d'un sector del PSC:

_{El profesor Salvador Cardús puso el otro día el dedo en la llaga. ¿No es muy extraño que, siendo el momento político tan grave, el debate político catalán sea tan flojo y superficial? La sentencia del Constitucional, inapelable, ha desvestido muchos discursos. El federalismo ha chocado con un obstáculo insalvable. El muro que ha alzado el TC es indestructible para un partido del sistema. Consiguientemente, una parte capital del edificio ideológico del PSC amenaza ruina. En efecto, una de las grandes preocupaciones históricas del PSC ha sido encajar mejor Catalunya en España. Pues bien: para los altos magistrados no hay nada que encajar: el único sujeto político es España. Punto pelota. Catalunya no es más que una autonomía: carece de soberanía para discutir con el Estado. Otro profesor, Francesc de Carreras, exclamará: "¿acaso no lo sabían?". Bueno, ahí estaba el concepto nacionalidad, introducido en la fase constituyente a instancias de los ponentes catalanes. Las posibilidades que el ambiguo concepto parecía permitir han sido cercenadas por tierra, mar y aire. No sólo el PSC, también CiU construyó su discurso partiendo de tal ambigüedad. La sentencia permite hacer mucha gestión y política de corto plazo, naturalmente. Pero obliga a definir el horizonte en términos muy crudos: sumisión o ruptura.
...}

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article

Entre dos focs, el desert valencià.

• adasi
• enllaç permanent
• dimecres, 8 de setembre de 2010 | 01:52h

El viatge fins a Algemesí és una columna gegant de fum que naix a la serra de Corbera i s'enlaira contra el cel amb un gruix que fa feredat. Carcaixent, Simat, la serra de Corbera…, almenys és el que ens diuen mentre sopem. Per la carretera d'Alginet a Algemesí es veien perfectament les flames a dalt la muntanya, la carena completament encesa. En tornar, passada la mitjanit, la imatge encara és més esgarrifosa. Ara tota la serra, de banda a banda, és un foc que il·lumina la nit. Tan espectacular que sembla un volcà espectacular sobre el país. Als termes de Bocairent i Ontinyent la devastació és més greu, segons les notícies i els blocaires de la Vall. Cap control, pocs mitjans, en tot cas sempre insuficients, inoperants, ineficaços. Els corruptes del PP ja s'han afanyat a excusar la intencionalitat dels focs. D'acord, malparits n'hi haurà sempre, però la responsabilitat política recau en destinar recursos a les necessitats, no a les promiscuïtats. Camps i Serafín, sense perdó, heu destinat els recursos dels valencians a gins de luxe, a barcos, a negocis ruïnosos, a les pròpies butxaques dels vostres militants, enlloc de tenir persones, equipament i una cordinació suficient per atendre les veritables necessitats. Com el 1992, això d'avui és el descontrol total, la insuficiència, la impotència, el resultat d'una política d'amaters, de lladres, que ens han buidat les caixes supèrfluament i ens han deixat la ruina i el desori.
Per un altre costat, tenim un exèrcit a Bétera, base oficial de l'OTAN d'alta disponibilitat, capaç de destinar milers d'homes i equipament en una zona de conflicte en poques hores. A centenars i milers de quilòmetres, si els cal. Però incapaços d'atendre tres focs un dia de ponent dur i ventós, a trenta o quaranta quilòmetres dels seus nassos. Això, Camps i Serafín, també fóra administració i responsabilitat política, si se sabés governar. El desgraciat del ZP també podria apuntar-se la lletania. Un altre malparit per a l'àlbum. Solament l'atzar, el canvi del temps, sobretot del vent, o la desaparició de combustible vegetal (quan no hi quede res, per exemple), portarà els polítics davant les càmeres a posar-se les medalles amb cares de circumstància i teatralitat: tenim la cosa controlada, el foc, la política i el sexe del bombero torero.

Solament que tots els mamons del pot haguessen anat a pixar contra els focs, la meitat de les brasses encara serien arbres, o arbustets pixats. Que ni pa pixar no els val el moniato, d'arropidets que s'estan per un tal Gürtel.
És una nit de plorar. I demà, cendra.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

I era tan real...

• Ecanet
• enllaç permanent
• dimecres, 8 de setembre de 2010 | 01:51h

Serenament, venia a mi. I se n’anava. Ho fitava tot amb aquells ulls bellugadissos, un xic petits, del tot oberts, foscos i melosos, dolços i endurits.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Dimecres de cendra

• Didac
• enllaç permanent
• dimecres, 8 de setembre de 2010 | 01:09h

Em lleve d’hora per anar cap a l’escola: el curs començarà ben aviat i hem de tenir-ho tot a punt. Bec un got d’aigua ben fresc encara amb la son enganxada al cos i connecte el termòstat per fer una dutxa tèbia. Un cop m’estic despullant però, me n’adone que el barnús no és darrere la porta del bany. Malgrat l’estat endormiscat en el qual em trobe puc recuperar de la meua memòria –encara en guaret nocturn– un sil·logisme bàsic de posicions elementals: “Si el barnús no és darrere la porta del bany és, indiscutiblement, estès al balcó”, ha conclòs l’automatisme mnemòtic. El pis d’Albaida on visc llogat és de dimensions ben humils i set o vuit passes són suficients per creuar tota la casa i arribar al finestró corredís de la balconada. Faig la cortina a un costat i l’obric. Efectivament: el barnús hi és estès. Fora, el sol acaba d’eixir però no llueix perquè hi ha una espècie de boirina matinal, agreujada per un tel de fum que, inicialment, atribueix a una crema de rostolls i brossa d’algun camp proper. Quan lleve les pinces per agafar el barnús però, se’m gela la sang: el barnús és ple de cendra. Després, com si d’una carambola es tractés, comence a escoltar avions i un missatge de Marian –mestra de l’escola– em confirma la tragèdia: tres focs simultanis, provocats amb nocturnitat, envolten la Vall d’Albaida.

Deia el meu avi Xicu que res no hi havia més trist que un bosc cremat. Pense que és una afirmació fatalment certa. No hi ha cosa més devastadora que un incendi: devasta la natura i les ànimes d’aquells qui ens l’estimem. És ja fosca nit i des del mateix balcó on aquest matí m’he topat amb la desgràcia, puc veure la carena de la serra del Buixcarró macabrament il·luminada per les flames. Quina desgràcia. Quina desolació. És l’incendi de Simat que, a hores d’ara, encara crema incontroladament. A l’altre costat de la Vall, la serra d’Agullent agonitza en flames i molta gent d’Alfafara i Bocairent ha estat evacuada, tot fugint del foc. D’un foc provocat intencionadament i amb traïdoria. Com és possible? Com és possible! Què serà de nosaltres? Ho estan incendiant tot. Tot crema: la llengua, la cultura, els noms, la natura... I, ben aviat, només en quedaran les cendres d'un País que, mai més ben dit, s'esfuma vertiginosament en el seu devenir per la Història. Què serà de nosaltres?

No puc més. Cada paraula que escric m’encongeix una mica més: també el meu ànim ha quedat dessolat. No puc ni vull continuar escrivint. Per a què? Quin sentit tenen ara les paraules? És tard i també m’afecta un cansament purament físic. Fa ja una hora que som a dimecres. Dimecres de cendra.

• Comentaris: 4
• Vull llegir la resta de l'article

Incendis a la Valldigna i a la Vall d'Albaida

• marco
• enllaç permanent
• La Terra
• dimecres, 8 de setembre de 2010 | 01:00h

• Arxius: Europa Occidental - 7 de setembre 2010
• Comentaris: 2
• Vull llegir la resta de l'article

ARA, encara hi som a temps ! (?)

• aleix
• enllaç permanent
• Política als Països Catalans
• dimecres, 8 de setembre de 2010 | 00:49h

He fet una passejadeta per les primeres dades que acosten el projecte d'un nou diari, ARA, per a després de les eleccions autonòmiques catalunyeses d'aquesta tardor.
Com ja havia constatat amb les primeres dades que vaig tenir fa un temps, estem davant d'una aposta de diari diferent, perquè és en paper però té molt de xarxa social, d'espai web, etcètera. Una combinació agosarada en les formes, com li és grat al seu impulsor, l'Oriol Soler.
Tota la proposta remarca, permanentment i contínua, que es tracta del primer diari del futur, una bona manera d'intentar superar la sensació molt generalitzada que els diaris són poc atractius, poc útils com a mitjà i que aporten poc a la realitat social i al debat. Vaja, que cada cop interessen menys i avorreixen més.
Però la percepció primera i la confirmació present, em porten a un cert desassossec que, tractant-se de l'esmentat impulsor, encara se m'accentua més. Si és una proposta de futur i pensada des d'aquí, com és que tornem a caure en el parany del regionalisme, del catalunyisme, enlloc de fer un projecte pensat i muntat i pastat des d'una perspectiva nacional, dels conjunt dels Països Catalans? Estem davant d'una nova oportunitat perduda? Em temo que sí, i a aquestes alçades i venint de qui ve, em sembla molt i molt dolorosa. O potser encara hi som a temps?

• Comentaris: 6
• Vull llegir la resta de l'article

He tornat

• albinyana
• enllaç permanent
• dimecres, 8 de setembre de 2010 | 00:25h

Encara no he aterrat, però sí que m'he aterrit. Quin desastre de foc!

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article