Ahir horabaixa un vent humit i calent deixava el cos amarat de boires reals i imaginàries, caminar era un exercici que mesclava moviment físic i introspecció involuntària. Setembre és un mes obert a totes les possibilitats. Quan sembla que l'estiu s'acaba, de sobte torna la calor o durant unes hores s'esdevenen aqueixes desagradables circumstàncies d'ahir. El vent humit i calent em lleva del present i em duu cap a les pitjors hores viscudes en algun moment del passat, com si fos un estímul per a recordar allò que no voldríem recordar, la pesantor d'una vivència mig esborrada però viva, encara, en algun racó de la memòria. La paciència que s'ha de tenir de majors té molt a veure amb la necessitat d'haver de suportar aquests moments de nostàlgia perversa. Tot es veu tan clar com si ens mostrassin imatges d'un documental sobre la nostra experiència: nosaltres caminant per paratges vagament coneguts, nosaltres entestats a no deixar-nos res sense sotmetre-ho al pensament, per molt desagradable que sia, nosaltres avesats a no desviar la mirada si allò que tenim davant no ens agrada del tot, però a vegades una mica perduts per mor de les limitacions d'allò que férem, una mica a mitges, quan eren més tímids, o quan ens disfressàvem amb màscares d'allò que en realitat no volíem ser. El vent humit llenega per la pell però la deixa llefiscosa, i aleshores la pell sembla ser més que la pell, com si fos el cobertor de l'ànima, que reflexiona i travela en cada reflexió. Presumptuós, a vegades jo parl del passat com un lleial defensor de la vida viscuda, però n'A em contesta que el passat és una càrrega innecessària i que sovint no ens ajuda a caminar cap endavant. De nit, he somniat que me n'anava per paratges desconeguts mesclats amb trets d'algun altre lloc de la meva biografia, però em despert i tot s'ha dissolt en un oblit que em dóna llibertat...


Encara sobre la Gala dels Premis Gaudí de cinema