Avui llegeixo a Vilaweb que l'FBI tancarà en data 9 de juny uns servidors DNS que han estat donant servei a 250000 persones per culpa d'un virus. L'FBI coneix l'existència d'aquests servidors des de mitjans del mes d'abril que van detenir els responsables.

Ahir al vespre una colla d'assistents a l'escola d'estiu de Solidaritat ens vam aplegar a sopar al restaurant de la Font de la Corbadora, al de fora d'Arbúcies. 

PER FI ! ACONSEGUIT  PIC D'ANETO 3404m

Toquen les 4 de la matinada al despertador , no em costa gaire despertar-me ja que he passat una nit de mil dimonis i em sembla que he estat més estona despert que dormint.

Jo sóc una miqueta especial amb això del dormir i és que necessito que es compleixin dos requisits fonamentals per tal de poder descansar correctament, el primer és zero soroll , el segon és zero lluminositat i en una tenda d’acampada és difícil  de que es compleixin ambdós, més si fa vent i tens els llums que il·luminen els carres del càmping a prop . Si a tot això hi sumes la incomoditat de dormir sobre una mini màrfega d’aire i dins d’un sac de muntanya on l’espai és força reduït quan tanques la cremallera; Jo que sóc de mourem per la nit i que necessito tenir l’esquena mínimament còmoda , acabes passant un calvari de tres parell de nassos.

Però res de tot això em treuen les ganes de fer cim. Ens vestim en qüestió de segons, no val a perdre temps ja que hem d’agafar un autobús al Pàrquing ubicat al “ vado de l’Hospital” a les 5:00am (carretera A-139 que surt de Benasque, s’agafa el trencant a la dreta direcció Hospital de Benasque / La Besurta).

Obrim la cremallera de la tenda, tot és silenci, improvisem un esmorzar “relampago” , la magdalena que em menjo sembla que no vulgui baixar coll avall, em prenc un cafè d’aquells solubles amb llet que m’ajuda a despertar, faig una visita indispensable als lavabos, més val buidar abans de començar, que si no desprès no trobés mai el moment per fer el que ja sabeu...

El dia anterior ja vem deixar preparades les motxilles , els entrepans i totes les coses necessàries per la sortida , l’únic que ens falta és omplir les cantimplores i la “camelbag” d’aigua. Sembla que ho tenim tot apunt. Tanco la cremallera de la tenda i ens dirigim cap al cotxe que el tenim fora del càmping per no molestar. Quan pugem dins del cotxe l’autocar que em d’agafar, just es para davant nostre (hi ha una parada just davant del càmping) En aquell instant encara no pateixo , penso que el podrem avançar i arribar abans que ell al punt on l’agafarem.

L’Autocar segueix el seu camí , jo encara no se perquè però miro si porto les ulleres de sol a la motxilla (un pressentiment) i de cop i volta una suor freda m’envaeix, no les porto , s’han quedat a la tenda. Els hi dic als companys , ells es queden al·lucinant de com me pogut descuidar les ulleres, faig un súper esprint per dins del càmping, també faig la primera suada del dia, arribo a la tenda obro, agafo les ulleres, tanco i torno a esprintar fins al cotxe. En Sergi ja te la furgoneta arrencada , quan entro a dins de l’habitacle, em diuen que tranquil que no passa res suposo que em veuen una mica nerviós per no dir molt, ja que ara si que anem tard de veritat, jo els contesto agafeu-vos fort i sortim amb la furgoneta fent patinar una mica les rodes a la caça de l’autocar. Sembla que a primera hora del matí els “ponis i els burros” del cotxe s’hagin convertit en cavalls de competició , perquè aconseguim donar caça a l’autocar i l’avancem sense miraments , com jo no recordo quin és el trencant que em d’agafar i veig gent esperant a l’autocar en el trencat per anar cap als Banys de Benasque, jo que redueixo marxa i trenco per allà, els companys hi estan d’acord quan jo els pregunto si trenco per allí, suposant que ens portaria al Pàrquing desitjat , però al cap d’un minut ens donem compte que l’hem cagat . Dono mitja volta , la gent que esperava l’autocar ja no hi és, torno a fer sortir tota la fúria de dins del motor de la furgoneta per tal de tornar a donar caça a l’autocar , en uns minuts ens trobem enganxats al cul, poso l’intermitent per avançar-lo , per mi que el bo del conductor deu estar “flipant” al veure que per segona vegada el tornem a avançar.  Al cap d’uns minuts trovem el trencant correcte , ens hi desviem , al arribar al pàrquing hi ha com a mínim 60 o més persones esperant l’autocar . Aparquem agafem les coses corrents perquè ja veiem els llums de l’autobús que s’acosten. Ens posem a la fila ,  mentres esperem per pujar al transport que ens portarà fins a la Besurta ( 1898m) jo li faig unes preguntes típiques meves al meu germà que són : he posat el fre de mà del cotxe ? ell contesta , Si . I que he tancat bé ? ell contesta No t’ho has deixat tot obert. El David pobre, deu estar fins els nassos de nosaltres, primer li foto  el culet com un cigró fent el Rally de Benasque a les 4:30 de la matinada i ara aquestes preguntes , qualsevol que ens senti pensarà que no estic gaire bé del terrat, però sóc així.

Per fi desprès desparar una bona estona m’entres el conductor es pren el seu temps per anar cobrant a cada passatger, som dins l’autobús de l’any de la maria castanya, per dins penso que tindrem sort si ens porti fins a la Besurta. De cop el meu germà te una revelació divina i es dona compte de que s’ha deixat les ulleres de sol a la furgoneta, demanant perdo i foten alguna empenteta surt de dins l’autocar que encara va engolint gent, Jo li haig de fer la pregunta de rigor al David i és que si s’ha deixat les ulleres de sol , Els dos riem per sota el nas , en Sergi ja torna a ser al meu costat, em sembla que s’ha posat tan nerviós que s’ha ”teletransportat” fins la furgoneta i ha tornat , perquè a anat ràpid el tiu. Quan ja estem tots encabits dins l’autocar com si de sardines es tractessin, ja que fins hi tot el passadís del mig de l’autocar es ple, es tanquen les llums de l’interior i aquest és comença a moure enfilant carretera amunt.

Per fi arribem a la Besurta a les 5:30am aproximadament, després d’una primera hora i mitja de dia completament caòtica i estressant, respiro a fons aire ven fresc de la matinada , ja que tot s’ha de dir , dins l’autocar s’hi començava a condensar l’ambient.

Ens cordem les botes i ajustem els pals de caminar , carreguem motxilles i enfilem direcció la Renclusa (2140m), com encara és de nit i tothom porta el frontal , semblem una corrua de cuques de llum que van fent ziga-zagues.

Comença a clarejar i just arribem al refugi de la Renclusa, fem una petita parada, per veure una mica d’aigua i comença a elevar-nos pel vessant rocós que cau a l’esquerra, per arribar a la base de la Valleta dels Portillons (2570m).

La veritat és que em escollit un dia esplèndid ja que el sol comença a fer acte de presencia i ens acompanyarà durant tota l’excursió i també fa un ventet que fa que no tinguem excessiva calor. Tot i així paro cinc minuts per untar-me una mica amb crema solar la cara i els braços. Quan un és de pell clara , mes val prevenir que curar.

Quan arribem a la valleta dels Portillons , ens deixem guiar per la multitud d’excursionistes i envers de trencar a la dreta per anar a buscar el Portillo Inferior per després ascendir fins al pas que hi ha al Portillo Superior per accedir al Glaciar d’Aneto . Doncs trenquem a la dreta passant per sota dels blocs rocosos que donen accés als Portillons, per entendre’ns anem direcció al Glaciar de Maladeta. Just abans d’arribar al Glaciar hem de trencar en horitzontal cap a la nostra esquerra per pujar per una canal que ens deixarà una mica a la dreta del Portillo Superior (2860m) Hem de redirigir-nos cap a l’esquerra on ja divisem un Pluviòmetre característic situat prop de la cresta del Portillo Superior. Finalment trobem el pas que ens dona accés al Glaciar d’Aneto. A partir d’aquest punt decidim posar-nos el casc per protegir-nos de possibles caigudes. La traça és molt marcada i no te pèrdua fins al Pas de Mahoma. Quan comencem el Glaciar després d’haver superat uns blocs rocosos on i fem un descans per fer una mossegada, ens posem el grampons. Un cap assolim el  límit inferior del Glaciar d’Aneto (3000m), ens dirigim cap al Coll de Corones (3180m) per posteriorment accedir al Coll que hi ha al costat de la punta  Oliveras-Arenas (3285m). Finalment arribem al Pas de Mahoma (3385m).

Just als peus del Pas de Mahoma si aglomera molta gent tan per passar direcció al Cim d’Aneto com per tornar d’ell. Nosaltres ens desprenem de les motxilles i els grampons per fer el Pas lo més lleugers possibles de pes. La veritat que a mi personalment m’impressiona el Pas, ja que al veure que no hi ha res a dreta i esquerra, set posen una mica per corbata, ja m’enteneu. A més el vent que bufà força violent fa que tot es compliqui una mica.

Li dic al David ja que te més experiència en aquestes situacions que m’indiqui una mica com fer la grimpada del Pas, el meu germà va al meu darrera, ells al tenir un cer nivell en escalda els és més fàcil, però jo que no en tinc ni idea, doncs fa respecte. La veritat és que si hagués arribat fins aquest punt l’any 2009 no se pas si m’hagués atrevit a fer el Pas de Mahoma.    Després de seguir escrupolosament les indicacions del David aconseguim el Cim d’Aneto (3404m). Explotem en una abraçada comuna , crec que la felicitat ens envaeix , ha estat una ascensió dura i constant , amb una bona dosis de risc . Tot plegat fa que em senti molt realitzat i suposo que l’adrenalina fa que no em senti gens cansat. Fem les fotografies de rigor que no son poques, aquesta vegada ha de quedar ven immortalitzat el moment.

Tornem a fer el Pas de Mahoma per tornar , el cor se’m torna a accelerar una mica, però supero altre vegada el perill, ens assentem on em deixat les motxilles, fem un petit descans més arrecerats del vent i aprofitem per menjar una mica.

No perdem temps i comencem el descens, just quan comencem el Glaciar prenem de comú acord tornar per Aigualluts per la Vall de Barrancs , per tan em de trencar cap a l’esquerra a traves del Glaciar, es necessita una mica d’intuïció, ja que quan arribem a la morrera del Glaciar hi trobem blocs de pedra força grans i tot i que es veuen els meandres d’Aigualluts al fons, és important agafar el bon camí per intentar trobar la Colladeta de Barrancs (2481m) , ja que no hi ha fites que indiquin la direcció correcte i podem cometre l’error de trobar-nos amb un escarpat impossible de superar. Finalment arribem a la Colladeta i el camí ja torna a ser força marcat, arribem al Pla d’Aigualluts on i fem un altre descans, ja comencem a tenir coll avall que em aconseguit el nostre propòsit, passem per davant del Forat d’Aigualluts on i fem unes fotografies. Finalment arribem a la Besurta on tornarem a agafar l’autocar que ens portara fins el cotxe.

Finalment ho he aconseguit, a més, ho hem fet per la Variant de la Valleta dels Portillons i tornant per la Vall de Barrancs mitjançant els Plans d’Aigualluts. Tot plegat una sortida espectacular i molt intensa en tots els aspectes. Com sempre dels companys no puc dir res més que elogis i evidentment sense la seva companyia hagués estat impossible fer cim. Gràcies Sergi i David .                                                

 

Em sembla que és evident que és global l'atac contra la llengua als territoris catalans que són a dins de l'Estat espanyol: al País Valencià, a les Illes, a la Franja i a Catalunya, amb sentències, amb propostes de lleis, amb propostes fins i tot de canvi de nom de la llengua... Ens volen acorralar...

En el cas de la Franja, si algú es pensava, però, que tot plegat es tracta de les elucubracions d'una consellera que s'ha de fer perdonar els seus orígens catalans (del Principat de Catalunya), va força errat: l'anticatalanisme forma part de l'ADN del PP (i no únicament del PP) aragonès, com bé ens va demostrar en la campanya electoral d'aquest partit. L'espanyolitat i l'anticatalanitat venen molt a Espanya, però encara més a l'Aragó, al País Valencià i potser una miqueta menys, però també, a les Illes i al propi Principat de Catalunya...


Un fotograma del reportatge que comentem en el cos de l'article (que demostra clarament que el que es parla a Aiguaviva de Bergantes, al Matarranya, no té res a veure amb el català!: en el poble li diuen "clau" a allò que en espanyol oriental d'Aragó li diuen "llave" i que en "altres llengües veïnes", curiosament, també li diuen "clau"...). Per llogar-hi cadires!

PLUIE by Florence Lestienne

Encara plou.

Hui el meu cos és un estrèpit de gavines.

Imperceptible,

el vent ha deixat d’existir,

naix i mor

vora tu,

entre les fulles.

 

El duo Laia Noguera & Biel Barnils faran un recorregut per alguns dels versos que més els han agradat. D’autors vius, morts, d’avui, d’ahir, d’aquí, d’allà, si és que és decent separar una cosa de l’altra.

Es llegiran poemes de: Joan Vinyoli, Kirmen Uribe, Montserrat Abelló, Gabriel Ferrater,Fernado Pessoa, Joan Brossa, Jacint Verdaguer, Vicent Andrés Estellés, Anne Sexton, Gemma Gorga, Sylvia Plath i Àngels Gregori.


*més informació   

Devia ser cap al 2005 quan, en un debat sobre la Transició, devia coincidir amb Jordi Borja. No feia gaire que, com a co-coordinador amb Joel Bagur havia publicat el llibre La gran desil·lusió. Una revisió crítica de laTransició als Països Catalans, un dels primers llibres que qüestionava el paradigma interpretatiu oficial, i que generà un bon grapat d'actes públics fins al punt d'empènyer a desemmascarar aquell procés històric que definitivament, ja no té ningú que el defensi.
Recordo que vam estar en una taula de debat al CCCB. En Jordi Borja aleshores defensava molt intel·ligentment un punt de vista prou racional. Certament, la difícil realitat havia impedit anar més enllà, perquè la correlació de forces era la que era. A les seves esquenes, Borja portava una llarga experiència política, i per tant coneixia des de dins bona part dels detalls que se'ns escapen als historiadors. Potser jo havia estat una mica dur, en les rèpliques. Probablement devia fer servir l'argument que, tot acceptant aquesta injusta correlació de forces, el que era immoral era plegar-se a una determinada retòrica de concòrdia quan Espanya ignorava tots els tractats internacionals haguts i per haver relacionats amb la memòria, amb l'accés a fonts, i amb la presència de genocides i criminals en bona part dels poders fàctics.