
A Holanda Geert Wilders, líder de l’euroescèptic partit de la llibertat, amenaça d’esdevenir el primer polític a les properes eleccions generals anticipades del mes de juny. Amb un discurs clar i directe en contra de la islamització i de la inseguretat ciutadana, Wilders no només ha penetrat en els barris populars (desplaçant els partits socialistes), sinó que també amenaça de prendre molts vots de les classes mitjanes als partits liberals i conservadors holandesos. Es curiós observar que, mentre a tot Europa els partits euroescèptics van a l’alça per insuficient capacitat dels partits tradicionals de donar eficients respostes als problemes de la gent, a Espanya no apareixen partits antieuropeus. PSOE i PP es proclamen nominalment més europeistes que ningú, però la realitat és que l’Espanya decadent de Zapatero s’allunya d’Europa: en no compartir l’esperit reformista europeu el govern espanyol és incapaç de formular propostes solvents per a sortir de la crisi, i ni tan sols compleix les seves pròpies lleis (des del nou Estatut fins a la llei de morositat). El passat 3 de març Antoni Abad, president de la patronal CECOT de Terrassa, escrivia a La Vanguardia que “o canvia el país, o canviem de país”. El dèficit de lideratge i d’esperit europeu generen des de Madrid una política paternalista i intervencionista, que trasllada a la població una visió màgica i irreal del camí de sortida de la crisi i que ni tant sols tractat d’imitar les millors pràctiques dels països líders. Per què, doncs, a Espanya no hi han florit, si més no fins ara, partits explícitament euroescèptics o eurofòbics a l’estil d’altres països europeus?