Olors (i aire fresc, com a recompensa)

• mamoya2
• enllaç permanent
• Dietari
• dilluns, 8 de març de 2010 | 14:14h

Som a la sala d'espera de la clínica. Tot d'una sent l'olor, que no és una olor sinó una lleu sensació d'aire que passa a través de moltes de coses artificials -i en això consisteix l'olor de les clíniques-. Però aquesta olor va associada a fets trists, així que me'n vaig amb el record a altres olors: la de l'escoles de Sa Cabaneta (l'olor de peix fregit de l'Escola de Sa Plaça), la de l'Institut Ramon Llull (hi vaig entrar un dia, com un lladre de records, i de cop vaig rebre la bafarada de temps i trigonometria: els adolescents que caminen pels passadissos encara  no saben que en el futur sentiran el mateix que jo ara). I per força també record l'olor de salsitxa i de suor del CIR de Saragossa, i la d'arròs amb llet -deliciosa- de la caserna nova de trinca d'Hoyo de Manzanares, i així puc seguir i seguir amb tots els llocs on he romàs amb molta de gent. Les tavernes de fa trenta anys, a Madrid: aquelles closques de gamba en terra, que en ser trepitjades feien un horrible so d'ossos romputs, i que es mesclaven amb l'olor de calamar fregit: entrepans de soldat a 12 pessetes! O les aromes de Ca'n Brutes, -quin malnom tan injust!-, al carrer dels Oms, on menjàvem el millor variat de Ciutat. Mir al meu voltant: la infermera també mira, i em fa algunes preguntes. Va de blanc, un color asèptic. Pens en altres possibilitats: una mescla d'olors i de sons... És impossible, de sobte, fer-les reviure -les olors- en la memòria, però a vegades alguna cosa te les presenta com si haguessin reaparegut, invictes, 'eternes'. Així, les olors de la sagristia de Sant Marçal: el ciri encès i després el ble cremat. La magdalena de Proust té per a cadascú unes característiques pròpies: pot ser la cera del ciri pasqual, o el vi de missa: a Ca Ses Monges me'n feren beure després que en Joan des Forn em ferís -sense voler!- al front amb un pot.  Així que la primera persona que em féu beure vi fou una monja: un tassó de vi de missa convertit en una altra magdalena de Proust!  I ho va fer per guarir-me una ferida! La infermera em crida...El color blanc de l'uniforme sembla que sia l'únic camí per a no sentir res... A una pantalla hi surten imatges del meu interior. Hi ha res? No, no hi ha res que no sia normal. Me'n vaig amb la sensació d'haver retrobat algunes condicions inicials de supervivència: per exemple, l'aroma de l'aire fresc d'avui matí, que és un present inigualable!

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article