Deu anys malaguanyats, afirmàvem l’any 2005 per explicar que el govern de Jordi Valls –i després Josep Camprubí- havia estat incapaç d’aprofitar una bonança econòmica prolongada, després d’una període de retrocés industrial, comercial i demogràfic, per fer les transformacions estructurals que la ciutat necessitava. Déiem, aleshores, que els problemes que en la darrera època Santcliments tenia plantejats la ciutat, de mobilitat,  de degradació del nucli històric o de deteriorament de l’entorn agrícola i natural, per exemple, no s’havien encarat amb eficàcia, i que tampoc s’havia reaccionat adequadament a l’augment de població, amb els conseqüents problemes de massificació en àmbits essencials com la sanitat o l’educació. Les ciutats, els col.lectius en general, han d’aprofitar els moments de creixement i superhàbit pressupostari per re-dibuixar-se i emprendre transformacions necessàries; perquè fer-ho després, quan vagin maldades, és, evidentment, molt més difícil i costós. A aquesta incapacitat del tripartit manresà de trencar amb les inèrcies negatives del passat, a tots nivells però sobretot en la redifinició del model industrial i del paper que hem de fer en l’espai al qual inevitàblement pertanyem, l’hinterland barceloní, cal sumar-li errors de gestió o de concepte fàcilment perceptibles pel conjunt dels veïns i veïnes, com el nyap monumental de la Reforma o el parc engabiat de la Plaça Catalunya, i una evolució de les finances municipals que ens apropa perillosament al col.lapse. Així, no és estrany que els partits que hauran manat durant aquests 16 anys (PSC-PSOE, ERC i ICV) arribin a le properes eleccions municipals, les del maig del 2011, cansats, decebuts i acomplexats.