EL SOMRIURE QUE PINTA MAGNÃ’LIES

• jmateuimarti
• enllaç permanent
• dilluns, 8 de febrer de 2010 | 14:01h

El cap fa temps que li balla milongues encara que el seu posat no ho denoti. Era gairebé un marrec, quan se li cruixí el cervell. Fins aleshores era un sol de nin, a parer de les veïnes; ben espavilat i llest. Un matí gelat, però, a l’escola, resolent un problema a la pissarra –per als nombres no tenia rival- caigué fulminat, mostrant feridorament el blanc dels ulls, gargallejant  com una fera acorada i sacsejant-se en terra com si hagués estat signat per un llamp. A partir d’aquell instant es desengafetà de la sensatesa i viu aïllat en una bombolla transparent i càndida. No parla i només fa coneixedor que entén les elementalitats. Tot i que és de compedir, no desperta l’aflicció perquè és de natura tranquil·la. Ell mira sense incomodar i sembla que escolti amb un somrís que pinta magnòlies.

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article