
Si només escrivís els records que m’has deixat a la pell podria omplir
planes i planes d’aquesta lletra menudea que em surt en aquells instants en què
vull secretar els sentiments que m’estrenyen massa i es desboquen com bèsties rabioses
cavalcant cap a l’abisme. Llavors necessit agafar les regnes ben fort per no
fer ull, i aquesta ploma parker que em regalaren com a tu el dia de la nostra
primera comunió de fa trenta anys em fa un servici extraordinari. Va ser mumare, Joanaina, la patriarca viuda d’aquesta família
dels Sebel·lins, un malnom que sempre em va fer feliç, que es va esflorar amb
pocs anys com un bolado dins l’aigua fresca, la que ens va agafar devora el seu
llit monumental que havia heretat de quan feia feina de majordona per als
Desmur, aquell llit isabelí de caoba amb una tacota de pintura negra a la
capçalera que li entimaren com a senyal de dol per la reina, i ens va dir amb
la seva veu ronca i seca de doctora: “Joana i Aina, aquestes plomes les heu de
fer servir per guixar tot allò que us passi per aquests caparrins d’ocellet.
Mem qui serà la primera que em mostrarà qualque cosa.” És de les poques frases
que m’han quedat de la padrina paterna, que no podia sofrir la nostra mare i li
donava tota la matadura que sabia, i en sabia a voler. Tu no eres de
l’escriure, i jo no em vaig atrevir mai a mostrar-li res. Al cap de poc li
hagueren de tallar les dues cames per mor del sucre i feia feredat veure la
poca vasa d’aquell bolic de carn dins el tàlem que, segons ella, havia esbucat
set matrimonis, el seu el darrer. Quan començàrem a l’institut es va morir d’un
atac de feridura.