MITOSI

• bielmamengual
• enllaç permanent
• dilluns, 8 de febrer de 2010 | 19:06h

Si només escrivís els records que m’has deixat a la pell podria omplir planes i planes d’aquesta lletra menudea que em surt en aquells instants en què vull secretar els sentiments que m’estrenyen massa i es desboquen com bèsties rabioses cavalcant cap a l’abisme. Llavors necessit agafar les regnes ben fort per no fer ull, i aquesta ploma parker que em regalaren com a tu el dia de la nostra primera comunió de fa trenta anys em fa un servici extraordinari. Va ser mumare, Joanaina, la patriarca viuda d’aquesta família dels Sebel·lins, un malnom que sempre em va fer feliç, que es va esflorar amb pocs anys com un bolado dins l’aigua fresca, la que ens va agafar devora el seu llit monumental que havia heretat de quan feia feina de majordona per als Desmur, aquell llit isabelí de caoba amb una tacota de pintura negra a la capçalera que li entimaren com a senyal de dol per la reina, i ens va dir amb la seva veu ronca i seca de doctora: “Joana i Aina, aquestes plomes les heu de fer servir per guixar tot allò que us passi per aquests caparrins d’ocellet. Mem qui serà la primera que em mostrarà qualque cosa.” És de les poques frases que m’han quedat de la padrina paterna, que no podia sofrir la nostra mare i li donava tota la matadura que sabia, i en sabia a voler. Tu no eres de l’escriure, i jo no em vaig atrevir mai a mostrar-li res. Al cap de poc li hagueren de tallar les dues cames per mor del sucre i feia feredat veure la poca vasa d’aquell bolic de carn dins el tàlem que, segons ella, havia esbucat set matrimonis, el seu el darrer. Quan començàrem a l’institut es va morir d’un atac de feridura.

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article