Els blocs de VilaWeb - MÉSVilaWeb

Cercador per data

« Novembre 2009 »
dl	dt	dc	dj	dv	ds	dg
						1
2	3	4	5	6	7	8
9	10	11	12	13	14	15
16	17	18	19	20	21	22
23	24	25	26	27	28	29
30

Cinema català als Òscars

julianjuanlacasa
enllaç permanent
diumenge, 8 de novembre de 2009 | 11:15h

Vaig llegir per casualitat el comentari de l’amic Salvador Montalt al seu bloc, i ahir una cosa semblant parlant de l’estrena de la nova pel.lícula d’en Ventura Pons, i em sembla una bona idea presentar una pel.lícula catalana als Òscars.

Si Palestina va poder presentar als Òscars la seva estimable pel.lícula “Paradise now” (i nominada finalment, a més), ¿perquè Catalunya no pot fer el mateix? I Palestina tampoc té Estat.

Bona sort. Ja que el cinema català és marginat als Goya (en Ventura Pons es mereix més nominacions que no pas les que té), tindrem que reivindicar el nostre cinema com a puguem.

Barcelona, una ciutat global

julianjuanlacasa
enllaç permanent
diumenge, 8 de novembre de 2009 | 11:00h

7/11/2009 LA COMPETÈNCIA ENTRE LES GRANS URBS

Barcelona, una ciutat global

• La capital de Catalunya té un doble paper, molt difícil d’interpretar, però que resol amb facilitat

: martín tognola

RAFAEL Pradas*

A Espanya i a Europa hi ha desenes de ciutats que aspiren a tenir un aeroport, una universitat, un palau de congressos, un auditori, una fira i un polígon industrial més o menys avançat tecnològicament. De tant en tant, organitzen un esdeveniment amb què aconsegueixen sortir a la televisió o reben la visita d’un gran equip de futbol per jugar un partit que, és clar, sempre resulta transcendental.
Altres ciutats segueixen lògiques diferents, determinades per la població, la situació geogràfica, el potencial econòmic o l’herència històrica. O per la suma de tot plegat. És el cas de Barcelona: és port de mar, centre d’una metròpoli de tres o quatre milions i mig d’habitants, segons on es posin els límits de la conurbació, i vertebra un àmbit productiu que genera, no ho hem d’oblidar, el 25% de l’activitat industrial espanyola. Alberga serveis i empreses de caràcter estratègic, però també icones tan diverses com el Barça, el Liceu o el Museu Picasso. O el sincrotró Alba, el superordinador Mare Nostrum o la Universitat de Barcelona, l’única espanyola classificada entre les 100 millors de tot el món.

Per la seva mateixa característica de ciutat potent, Barcelona actua com a imant que atrau inversors, immigrants de tot arreu, estudiants i joves que esperen la seva oportunitat, gent que es busca la vida, i, és clar, persones, grups i organitzacions diverses que trien aquest àmbit urbà, econòmic i metropolità per a realitzar-hi activitats tan lucratives com reprovables socialment i legalment (tràfic de drogues, de persones, prostitució, blanqueig de diners…). Aquesta és la pura veritat.
És un error voler veure una ciutat com Barcelona (com Londres, París, Milà, Berlín o Madrid) només en blanc i negre. Al seu si s’expressen interessos contradictoris: entre centre i perifèria, entre classes socials, entre els que detenen el poder polític i els que aspiren a tenir-lo, entre els usuaris de l’espai urbà, entre moltes demandes dels ciutadans i la realitat econòmica, entre la dinàmica social i política i els interessos del capital.
Barcelona té, per si mateixa, unes característiques molt especials, ja que té un doble paper, molt difícil d’interpretar, però que resol amb facilitat. És la capital d’una Catalunya permanentment insatisfeta i és, a la vegada, «l’altra gran ciutat» d’una Espanya que paeix malament la pluralitat lingüística i cultural, però també el repartiment del poder. Malgrat això, Barcelona continua sent el gran centre de la modernitat i la innovació. El seu mèrit encara és més gran si tenim en compte que, sense ser capital d’Estat, ha aconseguit fer-se un lloc en un món globalitzat on només un reduït grup de ciutats tenen, a la seva escala, papers semblants: penso en Nova York i Los Angeles; Mont-real; Rio de Janeiro i Sao Paulo, Munic i Frankfurt; Milà; Xangai, Osaka i unes quantes més. Aquesta posició no s’ha aconseguit, per descomptat, gràcies al turisme etílic, la festa al carrer o els episodis més o menys anecdòtics relacionats amb xulos i meretrius.
En un context de ferotge competència internacional, Barcelona és una ciutat de referència al Mediterrani i a Europa gràcies a diversos factors, entre aquests la capacitat de posar-se les piles i saber en quina direcció bufa el vent, i en aquest sentit hi ha proves més que evidents de l’aposta per la innovació, l’economia basada en el coneixement, el disseny, la qualitat, les activitats amb valor afegit. Podem sentir-nos raonablement satisfets de com es fan les coses al port, l’aeroport, la zona d’activitats logístiques, la Fira, el Consorci de la Zona Franca, les universitats, els centres d’investigació biomèdica i científica, el districte 22@... Hi ha uns 50 projectes estratègics a l’àrea metropolitana on ens juguem el futur i molt talent, sovint expressat més per joves emergents que pels hereus de la burgesia tradicional.
Barcelona ha recuperat fa poc la seva condició de quarta ciutat europea preferida per als negocis, va al darrere de París, Londres i Frankfurt, després d’haver guanyat el pols a Brussel·les, que ha quedat desplaçada al cinquè lloc, cosa que no és gens fàcil. Una gran capital com Madrid acaba de perdre no solament els Jocs del 2016, sinó ser el centre de compres globals de Telefónica, que la companyia ha desplaçat a Munic. M’imagino quina lectura es faria d’una cosa semblant a Barcelona.

Serà bo que recordem, de tant en tant, el vell aforisme que diu que amb les coses de menjar no s’hi juga. Entre aquestes coses figura Barcelona, que resisteix més bé la crisi que altres ciutats. S’ha d’intentar, per descomptat, que tothom visqui millor i que la ciutat sigui més justa. Però ¿porta enlloc l’actitud autocrítica que s’acosta molt al masoquisme? Avís als nostàlgics de signe divers: els vells temps ja no tornaran. Internet, el low cost, 800 milions de turistes –o viatgers– cada any a tot el món retraten un paisatge globalitzat en què Barcelona pot ser protagonista o esperar que, algú, en una altra banda, decideixi el seu futur.

* Periodista.

París també té, des de fa temps, el seu complex d’inferioritat en sentir la seva decadencia, però el passa el mateix que a Barcelona: totes dues tenen encara coses, moltes coses, per mostrar al món.

Berlín s’erigeix en capital del món per commemorar la caiguda del mur

julianjuanlacasa
enllaç permanent
diumenge, 8 de novembre de 2009 | 10:57h

8/11/2009 ANIVERSARI D’UNA FITA HISTÒRICA|ALEMANYA ULTIMA ELS PREPARATIUS PER A UNA GRAN CELEBRACIÓ

Berlín s’erigeix en capital del món per commemorar la caiguda del mur

• Merkel convida tot Europa a compartir el record del «dia més feliç de la història d’Alemanya»

• Les celebracions pel 20è aniversari de la fi del teló d’acer reuneixen els màxims líders internacionals

: La porta de Brandenburg, hores abans que les enormes peces de dòmino que l'envolten caiguin per celebrar l'enderrocament del mur. Foto: REUTERS / PAWEL KOPCZYNSKI

: La porta de Brandenburg, unes hores abans que les enormes peces de dòmino que l'envolten caiguin per celebrar la caiguda del mur. Foto: REUTERS / FABRIZIO BENSCH

MÉS INFORMACIÓ

PAOLA ÁLVAREZ
BERLÍN

Els ulls del món sencer tornaran a dirigir-se demà al cor d’Alemanya. Vint anys després de la caiguda del mur de Berlín, la ciutat ha volgut commemorar aquest aniversari amb magnificència, amb marcat caràcter internacional.
Per això demà no faltarà ningú –o gairebé ningú– a Berlín. Els presidents de França i Rússia, Nicolas Sarkozy i Dmitri Medvédev, el primer ministre britànic, Gordon Brown, i la secretària d’Estat nord-americana, Hillary Clinton –en representació del president Barack Obama, que no pot assistir per problemes d’agenda– representaran les potències que van pactar la divisió de Berlín després de la segona guerra mundial. També assistiran als actes alguns dels líders de fa 20 anys, la tasca dels quals va ser determinant per al desenllaç d’aquell 9 de novembre de 1989. «M’alegro especialment que Mikhaïl Gorbatxov i Lech Walesa participin en la celebració, igual que l’aleshores primer ministre hongarès, Miklos Németh. Tots ells van contribuir que la unitat alemanya fos possible», va assegurar ahir la cancellera Angela Merkel en el seu missatge setmanal per internet.

TRES PILARS / Merkel vol que aquest aniversari també serveixi per reconèixer el paper que aquests tres homes van tenir en l’obertura del teló d’acer: «Mikhaïl Gorbatxov, que va permetre que els països del centre i l’est d’Europa seguissin el seu propi camí; Lech Walesa, com a representant del moviment que va servir Polònia com a precursor de la llibertat (Solidaritat); i Miklos Németh, que l’estiu del 1989 va tenir el valor de defensar l’obertura de la frontera amb Àustria», va recordar ahir la cancellera. I és que, més enllà del moviment ciutadà alemany, conegut com la revolució pacífica del 89, que va forçar l’obertura de la República Democràtica Alemanya (RDA), Alemanya celebra demà aquella obertura del teló d’acer que va seguir a la caiguda del mur i que va acabar provocant el desmantellament de l’URSS. El fracàs d’un sistema.
Per això, entre els centenars d’actes programats per demà, el més simbòlic i que servirà d’arrencada a les celebracions nocturnes serà l’enderrocament d’un mur fictici construït per a l’ocasió en forma de fitxes de dòmino gegants. El simbolisme és perfecte. El mur fictici s’ha instal·lat entre el Reichstag i la Potsdamer Platz, per passar davant de la Porta de Brandenburg, com feia el mur real. L’expresident polonès i premi Nobel de la pau, Lech Walesa, empenyerà la primera peça, representant l’empenta que la fundació a Polònia del sindicat Solidarnosc, que ell va dirigir, va donar a l’aperturisme del bloc soviètic. La resta de les 1.000 peces repartides en un quilòmetre i mig anirà caient després com a representació de l’efecte dòmino que va provocar la caiguda del mur en el bloc soviètic.
El Govern alemany vol que Berlín sigui celebrada demà com a capital mundial de la fi de la guerra freda. Recordar, juntament amb la resta del món, el que ahir Merkel va descriure com «el dia més feliç de la història recent d’Alemanya». La cancellera també va expressar ahir la importància que tot Europa se senti part d’aquesta celebració: «Per nosaltres és molt especial poder compartir aquest dia amb els nostres veïns europeus. La unitat alemanya i l’europea sempre van ser dues cares d’una mateixa moneda i així ha de continuar sent en el futur».
És un aniversari, per tant, que ve a tancar diversos «comptes pendents». El reconeixement del paper jugat per Polònia i Hongria, l’homenatge als «pares de la reunificació» que va tenir lloc el cap de setmana passat en l’emotiva trobada que va reunir Helmut Kohl, Mikhaïl Gorbatxov i George Bush pare, i el record del valor ciutadà del poble alemany als dos costats del mur.
Molts es pregunten per què aquesta celebració arriba ara i no abans o després. Probablement hi haurà tantes respostes com persones s’ho qüestionin. Però algunes salten a la vista. Una d’elles és que alguns dels testimonis i protagonistes polítics són massa grans per esperar un altre lustre perquè es reconegui la seva tasca. A més, com Merkel va recordar, és necessari que la joventut d’ara s’acosti més a aquesta part de la història recent alemanya. «Potser aconseguim que els més joves puguin compartir per un dia l’emoció d’aquelles hores tan felices que vam viure fa 20 anys», va dir ahir la cancellera. Tampoc falten les respostes més malicioses que parlen de la necessitat de celebrar amb magnificència la caiguda del comunisme a Europa per fer oblidar a alguns l’actual crisi del capitalisme internacional.
Al cap i a la fi, ningú posa en dubte l’emotivitat i el simbolisme d’aquell 9 de novembre de 1989.

DECEPCIÓ / Però aquests dies sovint s’oblida que els alemanys de l’Est tampoc van trobar el país que buscaven a l’altre banda del mur. Tot i que aquest serà un tema, en tot cas, per a l’any que ve, si és que el 20è aniversari de la reunificació alemanya que es complirà el 3 d’octubre de 2010 es fa mereixedor de semblants celebracions.
De moment, demà és millor centrar-se a commemorar que milions de persones van complir un somni i van veure les seves vides canviades per sempre. És el moment de tornar a emocionar-se amb les imatges dels primers ciutadans que van ceuar el chekpoint (control) de la Bornholmer Strasse, els que van ballar sobre el mur davant de la Porta de Brandenburg. Del que va venir després, igual que llavors, ja se’n faran càbales després del 10 de novembre.

Un aniversari d’una fita que va acabar amb una dictadura, i després amb una cadena de dictadures. No tot s’ha fet bé, en allò, però va acabar amb una absurditat.