Bono: bon vent i barca nova

• sgordillo
• enllaç permanent
• divendres, 7 d'abril de 2006 | 12:38h

Ja tenia raó Pasqual Maragall quan deia en el míting de Cornellà que José Luis Rodríguez Zapatero és més imprevisible que ell. Però imprevisible per discret i resolutiu. Maragall intenta fer una crisi de Govern i qui queda en crisi és ell, mentre els consellers romanen intactes. En canvi, Zapatero se'n surt de totes. Té la flor al...

La dimissió del ministre de Defensa, José Bono, el fill de falangista i gran patriota espanyol a l'antiga, és una bona notícia per als socialistes no-espanyolistes. Al PSC, deuen estar contents. A l'Ajuntament de Barcelona, tot observant el castell de Montjuïc, també. La sortida de Bono és un respir per a Zapatero i una manera de treure's caspa de sobre. Si, de passada, el seu relleu serveix per moure peces i fer un gir cap a posicions més "progressistes", doncs millor.

Vist des d'aquí, la retirada de Bono és molt benvinguda. Els humoristes i els periodistes en sortirem perdent. Però tinc els meus dubtes que la sortida del titular de Defensa vagi bé del tot per als interessos globals del PSOE. En Bono era la quota conservadora del PSOE. Ocupava l'espai sociològicament pro-PP que anava bé a una part dels electors del PSOE. Amb en Bono o en Francisco Vázquez, exalcalde d'A Corunya, per exemple, el PSOE ampliava el seu ventall, posant l'accent més en l'espanyolisme que no pas en el socialisme. La pregunta és: Ara qui farà de Bono?

No m'acabo de creure que el ministre, que va perdre davant de Zapatero per 7 vots en el congrés del PSOE que l'havia de proclamar secretari general del partit (i el PSC molta cosa hi té a veure), es retiri per cansament i de mutu propi. Digueu-me desconfiat. Tampoc sé fins a quin punt, Zapatero s'hauria atrevit a treure'l del Consell de Ministres sense el consentiment de l'afectat. Perquè l'expresident castellàmanxec és mes perillós xerrant des de fora, que tenint-lo a dins lligadet (relativament) en curt. Que Bono era incòmode és evident. Un diputat socialista al Congrés em va comentar un dia que Pepe Bono estava esperant que Zapatero se la fotés al govern per posar-s'hi ell. Però les coses han anat per un altre camí, perquè a Zapatero li va tot de cara. I l'espera ambiciosa de Bono anava per llarg...

Zapatero ha aprofitat l'endemà de l'aprovació de la reforma educativa, coincidint amb la celebració del Consell de Ministres, per fer caure la ministra d'Educació, María Jesús San Segundo, que ara he sabut que estava tant i tant qüestionada. Però no havíem quedat que la més qüestionada era la titular d'Habitatge, María Antonia Trujillo? Doncs, Zapatero la manté.

El ministre d'Interior, el lleonès i amic personal del president espanyol José Antonio Alonso, anirà a Defensa. A Interior el rellevarà l'exministre Alfredo Pérez Rubalcaba, gran negociador i retallador estatutari, l'home "més intel·ligent d'Espanya", segons va dir dissabte a Cornellà Manuela de Madre. En resum, que Zapatero premia als dos homes de la seva confiança que són l'exjutge Alonso, amb un gran balanç a Interior, i Rubalcaba, que assumeix una cartera duríssima com Interior en el moment més dolç possible, amb l'alto el foc permanent d'ETA. De la nova ministra d'Educació, Mercedes Cabrera Calvo-Sotelo, només sé que anava de dos a la llista del PSOE per Madrid.

• Comentaris: 7
• Vull llegir la resta de l'article

Enquestes que no aclareixen res del referèndum de l'Estatut

• sgordillo
• enllaç permanent
• divendres, 7 d'abril de 2006 | 01:35h

Els lectors que encara no hagin opinat sobre el referèndum de l'Estatut i l'articulació del vot sobiranista en aquesta cita (debat sobre el no, nul, blanc o abstenció), ho poden fer amb comentaris en aquesta anotació, que està atraient molts lectors gràcies a notícies com aquesta de Vilaweb.

Un lector molt atent, l'Enric Borràs, autor d'El Llamp, m'ha fet veure que no hi són tots els comentaris que figuren en el comptador. Crec que el comptador no deu anar bé, perquè aquí no s'esborra cap aportació ni comentari. La intenció és captar el màxim número d'opinions, de generar un diàleg virtual sobre una qüestió que preocupa una part (petita) de la població.

Dic que és una part minoritària perquè l'enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió presentada ahir als mitjans posa de manifest que la meitat dels catalans ni tant sols sap que s'hagi de fer un referèndum per a validar l'Estatut. Una enquesta que dóna la victòria esquifida al sí i situa el no al voltant del 15%. No hi donaria molta importància, perquè els ignorants i els indecisos són espectacularment superiors als d'una enquesta preelectoral convencional. Tot està molt obert, perquè l'abstenció i la desinformació seran un element determinant.

De l'enquesta, que no he sabut trobar al web de la Generalitat de Catalunya [ara un lector em fa veure que s'obté el pdf des d'aquí i proposa la lectura d'aquesta anotació de Busot], ha trascendit que CiU supera el PSC en quatre punts en cas d'unes hipotètiques eleccions al Parlament de Catalunya. En canvi, els socialistes pugen si els comicis fossin espanyols. Una prova més que Zapatero triomfa a les enquestes a Catalunya respecte Maragall.

La mateixa enquesta apunta a un ascens d'ERC. Els nacionalistes catalans pujarien a les eleccions al Parlament, mentre que PSC i PP baixarien i ICV es quedaria com està. CiU estima que obtindria entre 49 i 51 diputats, interpretant les dades del treball del Centre d'Estudis d'Opinió, que no fa estimació d'escons per prudència i evitar les acusacions d'excés culinari. CiU considera que el PSC en treuria entre 35 i 37, un fracàs per als socialistes vaja. Tot i aquests quatre punts de diferència entre la federació nacionalista i el PSC, la clau podria continuar en mans republicanes. La continuïtat del tripartit o l'aposta per un pacte nacionalista estaria a les mans d'Esquerra.  

És precisament per això últim que els ponts entre convergents i republicans, malgrat els estirabots poc estratègics del socialcristià Josep Antoni Duran Lleida, s'han d'anar recomposant. Pel que pugui passar. Els sectors conservadors de CiU, és a dir, Duran i companyia, clamen per la sociovergència. Mentrestant, Artur Mas esmorza amb Joan Puigcercós en un clima que pretén ser de normalitat. Una normalitat alterada pels retrets d'anada i de tornada.

Una foto, la de Mas i Puigcercós, que no crec que posi gaire nerviosos els socialistes, malgrat les enquestes. La ferida entre nacionalistes i republicans està tant oberta, i la traïció monclovita és tant recent, que difícilment aquesta foto projecta sospites d'un possible acord nacionalista. Però, en tot cas, prefereixo que esmorzin civilitzadament i que deixin les visceralitats per a les bases.

El dia que s'aprova al Congrés la reforma educativa, encara cueja al Principat el cas Xavier Vendrell, perquè el Govern ressucita les misèries dels governs de CiU, i els retrets proliferen en totes les direccions: Jordi Pujol i CDC contra Duran i UDC, amb cullerada de José Zaragoza. S'amaga, molt misteriosament, la dimissió del president del Consell Consultiu, Joaquín Tornos. (Sí que li ha sortit barata, quant al desgast mediàtic, la dimissió d'aquest càrrec proposat pel PSC.) També cueja l'alcaldada del President Maragall, a qui li surt l'alcalde olímpic que duu a dins i no pot evitar anunciar que governarà per decret, si cal.

"Luego dirán que el imprevisible soy yo", va dir Maragall dirigint-se a Zapatero en el míting pro-Estatut de Cornellà. La decisió polèmica, amb la sobtada complicitat dels seus socis, fa honor a les conegudes maragallades. Aquesta iniciativa té una doble lectura. La més pessimista és que el PSC n'està tip de les discrepàncies republicanes i ha decidit blindar-se al Govern. La més ingènua és que Maragall fa un favor als republicans, i en menor mesura als ecosocialistes, i assumeix la discrepància política (vegi's referèndum estatutari) sense que afecti el tripartit. Tant si és l'opció primera com la segona, un Artur Mas massa trascendental (i això que les enquestes li van a favor!) denuncia que és la certificació de l'acta de defunció del govern catalanista i d'esquerres.

Catalonia Today

Aquí teniu el pdf de la plana setmanal que publico periòdicament al newspaper Catalonia Today. Aquesta setmana el pdf està en anglès.

• Comentaris: 3
• Vull llegir la resta de l'article