N'A i jo ens acostam a la mar grisa. Dos joves, asseguts en una roca, juguen amb un ca -i una botella de vi-. Cap a dalt, des d'un mirador, una persona mira cap a l'horitzó. N'A em diu: aquesta persona sembla que no hi és....
Nosaltres tan sols cercam una sortida entre les roques, i en aquest horabaixa som indiferents a l'exterior i a l'interior: n'hi ha prou amb unes roques i la mar -tot i que sia una mar grisa-.
La pell de les persones no és superfície, sinó ànima: profunditat vertadera. Quan sortim a caminar a vorera de mar no percebem diferències entre l'exterior i l'interior. Però ara, en acostar-nos un poc més a la persona que mira, ens adonam que no miram des de la mateixa costa i que no veim el mateix horitzó...
La fotografia és un esborrany.

Surt al carrer, mir la ciutat.
Sent que tot s’esdevé segons unes normes superficials.
Les persones que no conec també són veritats a priori d’altres persones.
Com harmonitzam les estimacions concretes i l’enteniment?
L’horitzó de cadascú és ben conegut: estimam tan sols allò que coneixem.
Foto: La Rambla, Ciutat, 2010
