
Aquest dia discutien a la ràdio sobre el presumpte villarato [un suposat tracte de favor de l'estament arbitral envers el Barça que presumiblement estaria dispensant el presumpte president de la RFEF, Ángel M Villar, suposadament amic del president Laporta]: excuses de mal pagador, segons la majoria d'opinions sobre el cas, propiciades per un entorn que es posa nerviós veient la baixa productivitat -en èxits esportius- del talonari de Florentino Pérez, ja que està resultant incapaç de desbancar del primer lloc de la taula el Barça, un equip-equip que continua jugant com els àngels i sense afluixar, com han reconegut aquests dies passats el capità blanc, Raúl González, i el director esportiu de la casa, Miguel Ángel Pardeza.
Al cor de ploraneres i escarafalleres de l'entorn madridista li costa, però, reconèixer els mèrits de l'equip català, i s'agafa a tots els claus roents que troba. L'últim d'ells, la sanció imposada a (l'____________ de) Cristiano Ronaldo després d'haver trencat el nas d'un cop de colze a un jugador del Màlaga, Patrick Mtiliga, mentre forcejava per intentar desfer-se del seu marcatge. El media market center de la capital espanyola es va afanyar a gratar a les hemeroteques fins que hi va trobar un episodi semblant protagonitzat per Leo Messi, un paral·lelisme molt prim que a més acabava de manera molt diferent, ja que Messi no va pas agredir el defensa que el volia retenir agafant-lo de la camiseta: el presumpte greuge comparatiu va acabar, per tant, en aigua de borrages...
S'ha dit de tot, al voltant d'aquest cas com un cabàs. Però aquestes discussions bizantines, que no serveixen per a altra cosa que per fer bullir l'olla, es tallarien en sec amb una norma molt senzilla: que aquesta mena d'accions -les que acaben amb un dany físic en l'adversari- tinguessin una "sanció solidària", és a dir, una "baixa esportiva" exactament igual, en partits sense jugar, a la de la "baixa laboral" del jugador agredit. En el cas de Cristiano Ronaldo, doncs, seria de quatre setmanes, si és aquest el període que Mtiliga estarà fora de combat perquè es refaci de la fractura nasal que li va causar CR9.
Seria una bona putada, per al jugador agressor, és clar que sí; però seria exactament la mateixa putada provocada per ell al seu rival, oi que sí? I això hauria de ser així independentment de la intencionalitat o no del jugador agressor, que és un altre concepte que s'ha manejat a mansalva, aquests dies, amb el bo del davanter madridista... No, res d'apreciacions subjectives ni de valoracions a pilota passada d'aquest imprevisible comitè de competició que té a l'armari la Real Federación Española de Balompié. La norma seria: "Tal faràs, tal trobaràs", i amb aquesta norma vigent, els jugadors es tornarien sobtadament bastant més primmirats amb la seva agressivitat, podeu pujar-hi de peus; i la seva conducta al terreny de joc seria, amb tota seguretat, molt més cavallerosa, encara que fos de forma induïda...

La fotografia pertany al fons de l'Associació de Veïns del Centre de Badalona i és de l'actuació de Xesco Boix al Parc de Can Solei, a la Festa del Badiu de 1979. Avui l'homenatge que se li fa en el marc del BarnaSants torna a portar el nom de Xesco Boix a ls planes de l'actualitat. He volgut fer un breu recordatori de la seva vinculació amb Badalona i de tots als articles relacionats amb ell que tinc publicats al bloc.
(segueix)
Hola, amics/amigues culers,
Hem guanyat un altre cop, malgrat l'àrbitre, el Jiménez Losantos i tots aquells que dubten de la nostra santitat (esportiva, és clar).
I que no tinguem que sofrir més arbitratges com

el d'aquest senyor... Ai, perdó, si és una escena de "La llista d'en Schindler".
Bé, espero que el Barça no es deixi aclaparar i acabem mirant-nos els àrbitres així. Que avui era per tenir molta por.
Un salut,
JULIÁN.

Milers i milers de persones, del barri, dels barris propers, de la ciutat, de la comarca, del país... Molts milers de persones i encara més milers, milions, de batecs que ompliren l'esclatant matí de diumenge passat el carrer de la Reina i els encontorns del mercat del Cabanyal per dir alt, clar i ferm, Salvem el Cabanyal!
La sensació anterior a la manifestació era de moguda important, però el resultat i la sensació posterior, adobada intensament al llarg del matí, era de gran victòria. El Cabanyal retronava de crits, cants, passes, sons de dolçaina o de tabal, o del xiulet de la brisa en fregar les canyes verdes amb la vela llatina que ens guiaven el camí i la memòria.
(Continua)

L’any 1985 l'Associació de Veïns del Centre de Badalona va encarregar a

Els pagesos han tret al carrer els tractors per protestar pels preus tan baixos que cobren pels seus productes.

Hauran canviat moltes coses de la Tarraco capital de l'Espanya citerior a
la Tarragona d'avui?
Per respondre aquesta pregunta necessitava algú que hagi tingut un peu en
el passat; un autor de novel·la històrica, en Xulio Ricardo Trigo, per exemple.
Encara que només fa quatre anys que hi viu, en Xulio és ja un tarragoní de
tota la vida: s’estima i es coneix la ciutat i n’ha escrit ‘El somni de
Tàrraco’, una esplèndida i exitosa novel·la ambientada a l’època en que Octavi
August la va convertir en una gran ciutat. Voleu més amor?
Els porxos del segle XIV caracteritzen el carrer Merceria, des de la
Catedral fins a la baixada del Patriarca. A l’època medieval hi havia un mercat
de verdures; però el que busquem ara és la plaça del Fòrum provincial, centre
polític de l’època.
La ruta per Tàrraco és llarga perquè hi ha moltes coses a veure, per això
és patrimoni de la humanitat. En Xulio, en ho explica tot metòdicament: del
Fòrum anem al Pretori, una torre que allotja les escales que faciliten el pas
cap a la ciutat baixa a través del circ, amb el qual està comunicat per
passadissos subterranis.
Per cert, el circ tenia una llargada de 325 metres i capacitat per a 30 mil
espectadors. Diuen que és un dels més ben conservats d’occident, una joia de
l’arquitectura de l‘època.
La meva bici no és una quadriga, d’acord, però no hauria fet el ridícul a
les curses que es feien al circ.
Un esprint i a l’altre extrem del circ, davant de les escales de
l’ajuntament. Anem a demanar l’autorització del pretor per començar les curses.
A un altre lloc potser haurien flipat, o fins i tot al·lucinat, però com
que eren a Tàrraco, els 14 mil espectadors de l’amfiteatre xalaven amb les
lluites de gladiadors, amb feres i amb les execucions públiques. Es diu que, el
dia que hi van cremar el bisbe Fructuós, hi va haver un ple històric, potser
per això, al segle VI s'hi va edificar una basílica visigòtica.
Deixem en Xulio i els seus romans. Com a totes les ciutats portuàries, a la
part baixa de Tarragona les coses es veuen d’una altra manera, i la vida te una
dimensió diferent, sobre tot de nit.