«Els de SuecÉ™, teniu malÉ™ l'hacÉ™?»

No sé per què ho he pensat sempre i, per si no ho havia deixat per escrit, vos ho faç ara: tot comença i tot s'acaba en Sueca. O, com a mínim com a mínim, tot passa inexorablement per la capital de la Ribera Baixa -la «ciutat arrossera d'Espanya!»-. Al cap i a la fi, Sueca sempre ha tingut eixe atractiu atàvic, eixe magnetisme geològic, eixe gen defectuós o eixe no-se-sap-cert-què pregonat per Baydalet en la protohistòria de la bloquesfera valenciana que ell mateix ha contribuït a crear. Llavors seria menester establir Sueca com la Meca particular de tots els valencians, fusterians i no, furionistes o no: per cert, el subdialecte suecà del candidat a rector de la UV -la de Lizondo, no, l'altra!- tan elogiat pels defensors encara és audible entre la població suecana de més edat o menor escolarització, però entre la joventut es dissol en la unificació de l'estàndard de l'apitxat, com passa en tot l'atles lingüístic del nostre diasistema comú. Això inclou no només la neutralització de l'a final àtona, més satiritzada que en el cas d'Oliva, sinó una entonació i una prosòdia característiques i algun barbarisme curiós inclòs en el lèxic quotidià com camión; sobreviuen, no debades, l'ús del Perfet Simple -no tan exagerat com al Camp de Llíria-, expressions d'admiració com «Ei colló!» o paraules com garrofa, femer o fogó (amb els derivats engarrofar-se, femar-se i fogolitri), d'especial significació per al seu veïnat.