Aquest dissabte 6 de febrerl'equip de bàsquet de la categoria prebenjamí ha jugat contra l'Escola Puigcerver de Reus,al camp de l'escola Puigcerver. El partit ha estat molt entretingut, al final ha guanyat l'equip del Santa Anna, i estant molt emocionats ja que es la seva primera victória!!.
I és que els prebenjamins cada vegada ho fan millor. De les sis parts que consta un partit han perdut 2, empatat 1 i guanyat 3, ha estat un partit molt emocionant.
Aquesta categoria no te classificació global, però podeu seguir els resultats clicant aqui.
Recordeu els paràmetres de cerca: Bàsquet-Prebenjamí-BAIX CAMP
NOTA: Els hi donem les gràcies al Pep pare de la Marina per la crònica i les imatges del partit i a la Olga mare de la Jana que també ens ha fet arribar una crònica del partit.
Els prebenjamins van jugar contra el EFS Laguna de Cambrils. Al final va guanyar l'equip del Santa Anna per 15:1. El gols del Santa Anna els van fer Marcel 7, Mario 2, Gerard 1, Edgar 1 i Alex C 1.
Us recordem que la categoria de prebenjamí no te classificació. Si però que podeu seguir el calendari de les diferents jornades de l'equip clicant aqui. Heu de buscar Futbol sala- Prebenjamí-BAIX CAMP.
NOTA: Li donem les gràcies a la Cristina la mare del Marcel per la crònica del partit.
2735 signatures d'adhesió i amb 3124 feisboquistes admiradors.
TOTAL SUPORTS: 5859.
El
feisbuc és bo però les signatures són un grau més de compromís. Com més
suport sumem més força tindrem, però hem de tenir ben clar que sense el
compromís del lideratge la força s'escapa de les mans com l'aigua.
Fem una ferma coalició per a precipitar la nostra Independència!
"Contra el desagrupament" (Article de Salvador Cardús a l'Avui, 7 de febrer)
Des de fora, és molt difícil d’entendre
la sotragada viscuda a Reagrupament el cap de setmana passat. I pel que
sé, des de dins de l’associació independentista, tampoc no s’entén
gens. No sé quina era la gravetat del problema ni quina evidència se’n
tenia per arribar a fer un gest, i més que un gest, una gesticulació
tan autoritària com la que va fer la seva junta directiva. Però com que
el gest que havia de resoldre el problema tampoc no ha estat explicat
de manera satisfactòria, la confusió és total i el desconcert arriba
als mateixos afectats, a banda i banda. Quan no hi ha explicacions
polítiques clares, d’altra banda, és fàcil que s’entri en l’imperi de
les interpretacions en clau personalista, a les quals es pretén reduir
tot el conflicte. I aquest és un camí de mala sortida.
El cas de Reagrupament, que he estat seguint amb
interès, és digne de consideració. En la mesura que ha estat vist com
una amenaça electoral, principalment pels que li són més propers a les
seves tesis i electorat, és explicable que se n’hagi parlat poc i
malament. Tampoc Reagrupament no ha fet gran cosa fins ara per fer-se
entendre i desmentir les interpretacions esbiaixades. Ara bé, el perfil
dels associats a Reagrupament és veritablement sorprenent perquè, per
primera vegada, l’independentisme creix en uns sectors generalment
refractari als radicalismes. I això indica que no és que ara aquesta
gent s’hagi tornat arrauxada, sinó que l’independentisme s’ha anat
tornant madur, serè, assenyat, racional. De manera que feia falta que
algú recollís aquest nou esperit, fora dels partits parlamentaris. Els
alts perfils professionals dels associats i la diversitat d’edats, o el
fet que en el seu gruix no es tracti d’antics militants ressentits amb
els seus antics partits, fan dels reagrupats un fenomen realment
inèdit, per no dir admirable. Just quan més es lamenta la desafecció
política, resulta que una associació política, en pocs mesos, és capaç
de mobilitzar més de 3.500 membres que paguen quota i que han estat
fonamentals en l’organització de les consultes independentistes.
Reagrupament, però, no és un projecte d’organització
fàcil. Una cosa és una associació, d’estil horitzontal i assembleari,
que permet la gran diversitat de perfils ideològics aplegats per
l’horitzó comú de la independència, i una altra cosa és una estructura
organitzativa capaç de traduir aquesta voluntat en una opció electoral
d’èxit. En aquest segon cas, l’horitzontalitat impedeix l’eficàcia i la
coherència necessàries. I aquí és on, des del meu punt de vista, es
produeix la fiblada que ha donat lloc a la rara contorsió del passat
cap de setmana. Una de les virtuts de Reagrupament ha estat que, com a
associació, només permet la incorporació a títol individual. Algunes
plataformes independentistes se n’han queixat, perquè pretenien
entrar-hi com a tals, però això n’hauria alterat el sentit i la
coherència. Ara bé, el cert és que no tot l’independentisme sense
partit està reagrupat. Hi ha vida independentista fora de Reagrupament.
I, el que sembla raonable és que, si bé és perfectament lògic que
existeixin fórmules d’associació diverses en funció del tipus d’acció
que duen a terme, en canvi, a l’hora d’organitzar una oferta electoral,
la major part de tot aquest independentisme sigui capaç de sumar
energies.
Probablement –des de fora és fàcil de dir–,
Reagrupament ha tardat massa a definir com articularia aquesta relació
entre l’associació i la plataforma electoral, que difícilment podia
estar formada exclusivament pels reagrupats. Per exemple, com ha
suggerit algun dels seus membres, hauria estat molt raonable establir
una clara incompatibilitat entre les responsabilitats de direcció a
l’associació i l’assumpció de càrrecs polítics, a l’estil del Partit
Nacionalista Basc. Reagrupament, una associació acabada de crear però
amb les eleccions a la cantonada, hauria d’haver pensat que no era
l’instrument adequat per elaborar programes electorals per a una
candidatura que finalment hauria de respondre a uns criteris
ideològicament més diversos i organitzativament més tècnics i més
professionalitzats. I el cas és que ni amb una elecció per demarcacions
electorals ni amb una de general, no es pot resoldre aquest encaix
entre associació i llistes. Màxim, Reagrupament podia escollir en unes
primàries possibles candidats per optar, en un segon moment, a
incorporar-se a unes llistes electorals amb altres possibles candidats.
I Reagrupament podia exigir participar en la redacció del futur
programa electoral, una vegada coneguda la candidatura i la seva
fesomia final. Però un salt de l’associació a les eleccions en
solitari, que l’enfrontés a dues o tres ofertes electorals més de
significació semblant, seria una decisió que obstaculitzaria els seus
propis objectius.
No voldria entrar més del compte a la vida interna de
Reagrupament. Però crec que la simple dimissió-expulsió de quatre
membres de la junta directiva i el retorn dels dimissionaris
autorehabilitats no és suficient per tancar bé el conflicte. No puc
parlar per tots, però hi ha un parell de dimitits que puc assegurar que
són Reagrupament pur i dur, i que no mereixen l’exclusió. I hi ha
dimissionaris reincorporats que encara no entenen el gest de Carretero
i que estan aclaparats per la responsabilitat adquirida i a la qual
volen respondre amb dignitat. S’imposa, en la mesura del possible,
aplicar-se la medecina pròpia d’una organització que s’autoanomena
reagrupament. I s’imposa donar explicacions raonables i, si cal, fer
autocrítica. Tot per, immediatament, definir i aprovar tan aviat com es
pugui una estratègia electoral i una articulació transparent entre
l’associació i les exigències de l’oferta electoral final, per tal
d’evitar noves tensions. Amb tot, i faci el que faci Reagrupament,
l’independentisme a Catalunya és una realitat àmplia que ja no farà
marxa enrere. En part, no ho oblidem, ja té representació al Parlament
a través dels partits actuals.
La meva sospita és que de diputats
independentistes “en potència” ja n’hi ha molts, si no són majoria i
tot.
La part d’independentistes que
1 - no se sent còmode amb la
representació partidista actual,
2 - la que no se sent compromesa amb
l’actual Estatut
3 - i la part que demana una ruptura democràtica que no sembla que els
partits actuals estiguin disposats a assumir,
seria bo que també
tingués veu parlamentària.
Però també cal dir que la història de
l’emancipació nacional dels catalans no s’acabarà a les properes
eleccions. Reagrupament, fins ara, ha sabut expressar prou bé aquesta
aspiració.
Els seus dirigents tenen l’enorme responsabilitat de no
decebre-la.
La generositat ha de ser la gran divisa de
l’independentisme que necessitem.
Opinió del lector
Entrar. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-se. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
Nota:
l'AVUI.cat adverteix que no es responsabilitza dels comentaris fets
pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat
exclusiva de llurs autors. Per això, cada comentari es publicarà sempre
amb el nom i els cognoms de l'autor i amb la població de residència. Per afegir comentaris a qualsevol informació és necessari que us doneu d'alta en el registre de l'AVUI.cat.
No s'admetran insults ni comentaris que vulnerin els drets i
l'honorabilitat de les persones. L'AVUI.cat es reverva el dret de no
publicar els que vulnerin aquesta norma.
21 opinions
21.
Pel comentari 17: El teu optimisme desmesurat et pot dur a fotre´t
grans decepcions. A Reagrupament, de moment, només som 3500 associats i
no ha estat possible fusionar-se amb gaires personalitats o grups
independentistes. CiU mai serà independentista (les gallines no es
converteixen en galls), ICV no sap que és el catalanisme, i ERC... bé,
si a ERC no manés en Puigcercós encara seria possible fer quelcom. AH
!! m´oblidava !! per si no ho sabies el PSOE(psc) i el PP són
espanyolistes, això vol dir que tenen un fort component xenòfob
anticatalà.
David Rios i Fulcarà (Girona)
07.02.10, 23:48
puntua'l
20.
Benvolgut Padrí:
Trobo molt encertada la seva opinió sobre la criatura nascuda el passat
3 d'Octubre anomenada REAGRUPAMENT. Segurament la febrada del
proppassat cap de setmana és deguda a una crisi de creixement. Espero
que el noi no ens surti rebel, ja que les males formes li poden fer
perdre la raó. I ja saps que tota la família tenim moltes esperances
posades, volem que REAGRUPAMENT es faci gran i creixi fort, assolint
maduressa adulta i combini el seny amb la rauxa.
Necessitem molt padrins com Vosté que treballi pel bon govern de
REAGRUPAMENT i sobretot, pel bon govern de CATALUNYA!
Sergi de la Fuente Elvira (Igualada)
07.02.10, 23:13
puntua'l
19.
Pere Lleal Giralt (Tiana) 07.02.10, 19:18 Mai es poden extrapolar
exactament els resultats electorals a les catalanes en front de les
generals, gent que no vota a unes i ho fa a les altres i al contrari.
Però la pregunta es quanta gent vota per aproximació i possibilisme.
Voten la solució menys dolenta i mes propera als seus sentiments però
amb possibilitats de governar. Això no vol dir que siguin
espanyolistes, potser es que fins ara no hi havia una proposta seriosa
i "possible", (tenint en conta la llei D'Hont) des d'el catalanisme i
des de l'independentisme a les generals. Aquesta es la gran feina a fer
generar un moviment "possible" i pròxim d'independència o de sobirania
( l'una porta a l'altre)a qui pugui votar tothom
enric arca nou (Vilassar de mar)
07.02.10, 22:45
puntua'l
18.
Sí senyor!
La generositat ha de ser la gran divisa de l'independentisme.
L'objectiu és massa important!
Montserrat Tudela i Penya (Barcelona)
07.02.10, 22:15
puntua'l
17.
La independencia es pot aconseguir enguany. Dependra del suport que
rebi la candidatura que proposi Reagrupament. Si els resultats son
bons, diguem ser tercer partit, els diputats independentistes que hi ha
als partits tradicionals donaran suport a la declaracio d'independencia
ja. Jo diria que CiU, Esquerra i ICV es passaran al bandol
independentista com a tals partits i que aixo, alhora, arrossegara als
directius catalans del PSC i el PP a tambe trencar amb Espanya per a no
quedar fora de joc en una Catalunya independent.
Joan Sala i Ferrer (Barcelona)
07.02.10, 21:08
puntua'l
16.
Hi estic molt d'acord amb el darrer paràgraf. Hi ha una part de
l'electorat català que és independentista per sobre d'eixos
esquerra-dreta narcotitzants. Serà Reagrupament o altra formació però
els fets parlen d'independentisme políticament viu que no ha trobat veu
parlamentària que el representi. ERC ha decebut molta gent.
Òscar Puigdomènech i Sentis (Barcelona)
07.02.10, 20:42
puntua'l
15.
Malgrat les imperfeccions de RCat, el seu missatge és clar i nítid.
L'unic que s'ha escoltat fins ara. Tots els altres independentismes es
mouen en la imprecisió, l'equilibri i el tactisme. És hora de parlar
clar i català. Jo i el meu entorn, seguim fidels a la idea de
Independència i Regeneració del metge de Puigcerdà.
Joan Maria Tusell Puigbert (Sant feliu de Buixalleu)
07.02.10, 19:55
puntua'l
14.
Salvador, si et plau; recorda on van anar a parar tots els experiments
de personatges escindits d'ERC; els uns per trobar-la massa radical,
els altres per trobar-la massa moderada. I QUE CONSTI QUE JA
M'AGRADARIA UNA MAJORIA INDEPENDENTISTA AL PARLAMENT!
Josep Catà Tur (Barcelona)
07.02.10, 19:45
puntua'l
13.
L’error de totes les campanyes que s’estan fent a favor de la
Independència es que van adreçades als que ja son independentistes que
no els cal que ningú faci cap feina per que els convenci de que
Catalunya ha d’esser independent d’Espanya. Els varen ensenyar des de
petits a estimar el nostre país i ho tenen gravat al seu pensament i es
un sentiment tant profund que no hi poden renunciar ni volent-ho.
A on hi ha un munt de feina per fer preparant informació tècnica ,
econòmica, i social amb suficient claredat i pes acadèmic i polític es
per convèncer als que políticament son espanyolistes.
S’ha de tenir molt clar que el problema resideix en que per arribar a
la Independència cal tenir en compte que hi ha una part importantíssima
dels ciutadans de Catalunya , especialment al cinturo de Barcelona ,
que tenen dret a vot i no son independentistes, mes aviat son
espanyolistes i això es veu a les eleccions generals en que entre
PSOE(psc) 45,33 % dels vots i PP 16,39% dels vots , el que vol dir que
entre els dos partits espanyolistes que estan contra la Independència
de Catalunya tenen el 61,72% dels vots. En moltes eleccions aquest
percentatge es manté, si puja el PP baixa el PSOE , si puja el PSOE
baixa el PP ,vol dir que son uns ciutadans de Catalunya que miren la
política en clau espanyola.
Si no som capaços de demostrar blanc sobre negre que amb la
Independència les seves condicions econòmiques , socials i familiars
millorant, això esta perdut.
He anat a molts mítings politics de molts partits, i sempre se sent la
mateixa cançó. Els nostres politics parlen sempre per acontentar a la
seva clientela. Es a dir son uns mals gestors i uns pèssims venedors
dels seu producte. Si el que es vol es guanyar nous mercats en
qualsevol empresa competitiva comportarà fer les mes fortes despeses
tant en innovació de producte com en les campanyes publicitàries. En
aquest país tothom vol ser mes purista , mes catalanista o mes
d’esquerres o de dretes que el seu veí. Com que no hi ha definit un
full de ruta tothom vol agafar un camí diferent i ens perdem en
discussions que no porten en lloc. Ben cordialment
Pere Lleal Giralt (Tiana)
07.02.10, 19:18
puntua'l
12.
[ufsecció] GRÀCIES PERÒ NO [uftítol] Independentistes "en potència"?
[uftext] Un independentista "en potència" què és? Això de
l'independentisme "en potència" ha perdut tot el sentit --si mai n'ha
tingut cap-- després del fracàs estrepitós de l'intent de reformar
l'Estatut. Si les Corts espanyoles, i els mateixos partits catalans, no
han estat capaços de respectar i fer respectar l'Estatut que va aprovar
el Parlament de Catalunya, la via autonomista ha quedat esgotada i
l'únic catalanisme possible avui és l'independentisme. [ufapart] No
entenem que hi pugui haver independentistes "en potència" aquest any
2010. El que sembla segur és que no són pas autèntics independentistes.
Només hi ha un partit amb representació parlamentària que tingui la
independència com a objectiu en els seus estatuts. I que aquesta
formació participi avui en el govern no vol dir pas que deixi de ser
minoritària (deu ser per això que no som independents). [ufapart] Si
resulta que al Parlament 'de diputats independentistes "en potència" ja
n'hi ha molts, si no són majoria i tot', aleshores com s'explica que
pugui passar tot el que ha passat i passa (Estatut, finançament,
aeroport). I si a la cambra catalana hi ha aquesta majoria d'escons
independentistes --encara que siguin "en potència"--, aleshores quin
sentit té Reagrupament i amb quin objectiu es vol presentar a les
pròximes eleccions?
[En una calle de una ciudad del Imperio los transeúntes descubren, atónitos, estupefactos, un asoluto misterio que les deja con los pelos como escarpias...]
—¿Qué ocurre?, ¿qué está pasando?, ¿qué es este gentío? —Parece ser que ahí en medio hay un individuo que afirma que no ha visto en su vida ni un solo capítulo de "Lost"... —¡No me digas!, ¡No me lo puedo en de creer!!... —Pues se ve que es cierto, amigo...
—... y a más a más, NO PIENSO COMPRARME EL DVD DE LA CUARTA TEMPORADAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA, córcholis!!! —¡¡Ooooooooooohhhhh!!! —¡¡AAAaaaaaaaaaaaaahhh!!!
No sé per què ho he pensat sempre i, per si no ho havia deixat per escrit, vos ho faç ara: tot comença i tot s'acaba en Sueca. O, com a mínim com a mínim, tot passa inexorablement per la capital de la Ribera Baixa -la «ciutat arrossera d'Espanya!»-. Al cap i a la fi, Sueca sempre ha tingut eixe atractiu atàvic, eixe magnetisme geològic, eixe gen defectuós o eixe no-se-sap-cert-què pregonat per Baydalet en la protohistòria de la bloquesfera valenciana que ell mateix ha contribuït a crear. Llavors seria menester establir Sueca com la Meca particular de tots els valencians, fusterians i no, furionistes o no: per cert, el subdialecte suecà del candidat a rector de la UV -la de Lizondo, no, l'altra!- tan elogiat pels defensors encara és audible entre la població suecana de més edat o menor escolarització, però entre la joventut es dissol en la unificació de l'estàndard de l'apitxat, com passa en tot l'atles lingüístic del nostre diasistema comú. Això inclou no només la neutralització de l'a final àtona, més satiritzada que en el cas d'Oliva, sinó una entonació i una prosòdia característiques i algun barbarisme curiós inclòs en el lèxic quotidià com camión; sobreviuen, no debades, l'ús del Perfet Simple -no tan exagerat com al Camp de Llíria-, expressions d'admiració com «Ei colló!» o paraules com garrofa, femer o fogó (amb els derivats engarrofar-se, femar-se i fogolitri), d'especial significació per al seu veïnat.
Gran crònica d'Albert Elfa a TV3. Tenir corresponsals a la zona serveix per a això. Disposar d'una televisió pública de qualitat té aquest retorn. Comptar amb grans professionals com Elfa es nota en ocasions com aquestes. Qualsevol país normal disposa de mitjans propis que situen l'interès de la notícia en ocasions com la detenció de l'Ariadna Jové. A l'estranger una ciutadana catalana és detinguda, es troba en situació de risc o rep un tracte injust per part de les autoritats d'un altre estat (que cadascú situï el cas allà on cregui), i mentre el govern espanyol reacciona demanant explicacions a Israel, mentre els familiars, amics i entitats catalanes en què hi col·labora la detinguda pateixen i miren de veure què passa amb la seva situació, un senyor que milita en un partit catalanista i que es diu patriota té els nassos de penjar un tuit dient que se n'alegra de la detenció i demana a Israel que se la quedin a netejar el Golan.
Estic parlant de Rubèn Novoa [bloc i Twitter]. No només fa aquesta gracieta desgraciada, sinó que, a sobre, amenaça amb un missatge directe. Rubèn, jo no m'he ficat amb ningú. He explicat un cas que em toca de prop. I lamento que tu celebris que una "compatriota teva" estigui detinguda il·legalment. I em fa fàstic que te n'enriguis mentre "altres compatriotes teus" i suposo que algun "patriota" pateix aquestes hores, i encara em repugna més que facis política en situacions humanes delicades, que faltis el respecte a la gent i que m'amenacis. És una vergonya que lluny de rectificar i demanar disculpes, diguis que el teu partit no et desautoritzarà. I què? Et desautoritzes tu solet cada dia.
Al Luis el vaig conèixer fa sis anys a Altafulla, població on resideix temporalment alguns mesos de l'any. Ca seva és ben a prop d'on visc, i un vespre ens vam trobar gràcies a la coneixença mútua d'un amic que va fer d'intermediari.
Fa anys, quinze, vint, el món dels seguidors del còmic de línia clara es dividia en tintilòlegs i tintinòfils. Els primers prioritzaven l’estudi de l’heroi dels àlbums d’Hergé. En coneixien totes les aventures i tenien un absolut control dels personatges i dels detalls més microscòpics. Havien estudiat l’obra del belga i s’havien documentat en els abundants treballs presents en el món francòfon sobre el fenomen Tintín. Els tintinòfils, complementàriament, coincidien en la passió per les aventures del jove periodista però l’erudició es podia veure substituïda pel col·leccionisme d’objectes : ninots, cartells, records … tot sobre el vailet del foxterrier.
En el marc de la fira Expolangues de Paris, hem conegut les dades que l’estat espanyol tant sols es el sisè amb nombre de centres universitaris on es pot estudiar el català, dada curiosa donat que es una llengua que hauria de considerar com a seva, i amb molta mes oferta. Per la seva part una trentena de treballadors de TV3 i Catalunya radio preocupats per la pèrdua d’identitat dels mitjans, i la cada vegada més marc de referència espanyol, han creat un grup d’opinió per donar la volta al tema.