Cercador per data
Laura, un somni (una sardana)
Una sardana-concert 'Laura, un somni' del compositor Jordi Texidó i Mata, amb arranjaments de Jordi Feliu i Horta. Les imatges són del Parc Dalmau de Calella, al Maresme (...)
- Comentaris: 4
Contra la crisi: Don Giovanni, de Mozart
O qualsevol altra peça d'aquest músic, o de Mendelssohn, de Haendel, de J. S. Bach ... i molts més que en trobaríem, segons els gustos i les afinitats personals.
Escric això mentre escolto la retransmissió de la inauguració de la temporada operística a la Scala de Milà, sota la direcció de Daniel Barenboim.
Recordo la pel.lícula meravellosa de Joseph Losey sobre aquesta mateixa òpera, amb Ruggiero Raimondi, Kiri Te Kanawa i Teresa Berganza. Tres hores de pura delícia.
'l'home del barret vermell': Hervé Guibert, GRÀCIES!
RE-FORMES PER A HERVÉ GUIBERT: UN HOME ÍNTIM
1- Preludi. Hi ha esdeveniments que es resisteixen a l'intent de instituir-los per mitjà de l'escriptura.
2- Seducció de la lletra. És la setena vegada que he començat aquest escrit que voldria ser una lletra encara, fulgurant, apassionada i fosforescent -que no em manquin almanco qualificatius- per dir la meva devoció a la forma d'escriure d'Hervé Guibert, millor dit, a la construcció de diferents formes que tenia per dir el món, per dir les coses i, sobretot, per dir-se 'ell mateix'.
1- Preludi. Hi ha esdeveniments que es resisteixen a l'intent de instituir-los per mitjà de l'escriptura.
2- Seducció de la lletra. És la setena vegada que he començat aquest escrit que voldria ser una lletra encara, fulgurant, apassionada i fosforescent -que no em manquin almanco qualificatius- per dir la meva devoció a la forma d'escriure d'Hervé Guibert, millor dit, a la construcció de diferents formes que tenia per dir el món, per dir les coses i, sobretot, per dir-se 'ell mateix'.
Olocau-L'Olla-Castell de Reial-Olocau.
Una ruta una mica més llarga que les anteriors. Aquesta vegada eixim d'Olocau pel mateix camí de sempre, però en arribar al collet continuem recte i seguint sempre el camí ens dirigim cap l'aldea morisca abandonada de l'Olla. Pel camí ens trobem gent replegant olives. Arribem a l'aldea de l'Olla pel camí que passa pel costat d'un dipòsit d'aigua pels incendis, i allà esmorzem. Després tornem per una senda que travessa el barranquet de davant del poble i abans de tornar a agafar el camí pel que hem vingut agafem la senda marcada que ens portarà a sota de Castell de Reial, on ja ens queda poc per acabar la ruta al poble d'Olocau. Abans d'agafar la senda del PRV-8 (crec?), vàrem pujar a un turò des d'on es veia el camp de Llíria.
Trobe que hi ha gent molt incívica. Els pocs cartells que hi han estan trencats. Que passa amb l'educació del molts dels que íxen a muntanya? o és que jo estic massa ben acostumat al camins ben marcats de l'Empordà i el Pirineu de Girona? I per ací prop, a la comarca del Serrans, la gent tracta millor les senyalitzacions, que no pas per la serra Calderona. Està massa prop i a l'abast de certs salvatges de la capital o dels pobles de la vall del Túria? Caldria que alguns reflexionaren sobre totes aquestes qüestions abans d'exir de casa.
Trobe que hi ha gent molt incívica. Els pocs cartells que hi han estan trencats. Que passa amb l'educació del molts dels que íxen a muntanya? o és que jo estic massa ben acostumat al camins ben marcats de l'Empordà i el Pirineu de Girona? I per ací prop, a la comarca del Serrans, la gent tracta millor les senyalitzacions, que no pas per la serra Calderona. Està massa prop i a l'abast de certs salvatges de la capital o dels pobles de la vall del Túria? Caldria que alguns reflexionaren sobre totes aquestes qüestions abans d'exir de casa.
Menjar amb la vista
Interessant però també irritant el reportatge de Trenta minuts, a TV3, el passat diumenge. Va tractar del malbaratament del menjar als països desenvolupats. No m'agradaria equivocar-me, però em va semblar entendre que una quarta part dels aliments que es produeixen acaben a les escombraries mentre, com és ben sabut, mitja humanitat pateix fam o falta de prou nutrients. Escolars de menjadors col·lectius que es serveixen més menjar del que consumiran (no els sap greu perquè "el paguen"); grans superfícies comercials (no van donar noms) que tenen com a política la contínua rotació de productes a les lleixes, encara que no hagin caducat; mestresses de casa que arriben a la ídem amb carros plens de viandes de tota mena i que es veuen obligades a buidar la nevera... Tot acaba a les escombraries (per cert, sense reciclar: les salsitxes, els iogurts... tot al mateix sac).
Jo sóc d'una generació que és filla d'una altra que va passar una guerra i una postguerra, on la necessitat, el sentit comú i l'ètica, les tres coses alhora, duïen a una acurada administració del menjar que es comprava, que es cuinava i que es consumia. Les sobres d'un guisat s'aprofitaven l'endemà en un plat de pasta, la verdura no consumida acabava triturada en una sopa (la cultura del mini-pimer) i si un plàtan madurava per un cantó, es tallava una meitat i s'aprofitava l'altra mitja.
Però sembla que aquesta assenyada política, tan beneficiosa per a l'economia domèstica i per a la sostenibilitat del planeta, ha passat a la història. El consumidor actual s'ha convertit en un comprador compulsiu que exigeix trobar de tot al súper, com si fos l'antítesi d'un economat soviètic, i que rebutja el tomàquet que presenti el cop més imperceptible. No es tracta de posar-se tremendistes (ni de dir allò que sentíem de petits: "com es nota que no heu passat una guerra" quan no ens acabàvem el plat de cigrons), però una reflexió individual i col·lectiva del perquè som així de consentits i un propòsit d'esmena en les nostres conductes consumeristes no estarien de més. La crisi que a tots afecta, intensament i extensament, ens hi ajudarà de ben segur.
Jo sóc d'una generació que és filla d'una altra que va passar una guerra i una postguerra, on la necessitat, el sentit comú i l'ètica, les tres coses alhora, duïen a una acurada administració del menjar que es comprava, que es cuinava i que es consumia. Les sobres d'un guisat s'aprofitaven l'endemà en un plat de pasta, la verdura no consumida acabava triturada en una sopa (la cultura del mini-pimer) i si un plàtan madurava per un cantó, es tallava una meitat i s'aprofitava l'altra mitja.
Però sembla que aquesta assenyada política, tan beneficiosa per a l'economia domèstica i per a la sostenibilitat del planeta, ha passat a la història. El consumidor actual s'ha convertit en un comprador compulsiu que exigeix trobar de tot al súper, com si fos l'antítesi d'un economat soviètic, i que rebutja el tomàquet que presenti el cop més imperceptible. No es tracta de posar-se tremendistes (ni de dir allò que sentíem de petits: "com es nota que no heu passat una guerra" quan no ens acabàvem el plat de cigrons), però una reflexió individual i col·lectiva del perquè som així de consentits i un propòsit d'esmena en les nostres conductes consumeristes no estarien de més. La crisi que a tots afecta, intensament i extensament, ens hi ajudarà de ben segur.
Ai! Aquest coi d'inmigració
Efectivament tenim un problema amb la inmigració a Badalona, i també a tot Catalunya. És inútil seguir-ho negant i amagar el cap a sota l'ala.
In the Hall of the Mountain King - Edvard Grieg
In the Hall of the Mountain King - Edvard Grieg
- Comentaris: 3
Lectures: Jerry Spring, Integral 2
Jijé.
Ponent Món.
Jerry Spring, vaquer moralista i fill de les roques alhora, recorre les planícies de l'Oest. En aquesta segona meitat dels anys cinquanta, el pinzell de Jijé fa que la seva empremta es faci encara més palpable. Jijé és Joseph Gillain, un genial ogre amb una gana gràfica ferotge. Al seu torn, és la pedra sobre la qual la família Dupuis va construir el seu catàleg, el far de diverses generacions d'autors. Jerry Spring ens arriba aquí amb tota la força del blanc i negre.
Aquest segon volum de Jerry Spring certifica, com no podia ser d'altra manera, el que ja sospitava en llegir el primer. Estem davant un clàssic que ho és en més d'un sentit. Primer, per la seva qualitat intrínseca, que permet una lectura directa des del gènere juvenil, però també aproximacions més adultes al fons literari i àdhuc un acostament purament artístic al propi dibuix. Segon, per ser un exponent clar de la maduresa de l'època daurada còmic francobelga, que exemplifica en totes les seves virtuts.
Dit això, he de reconèixer que aquest segon recull suposa un assentament dels personatges i les històries que el fa menys sorprenent (evident), tot i que igual de divertit. De nou Jijé juga amb el western i el mescla amb el gènere negre detectivesc per aportar un punt social, i de nou li funciona la fórmula. De tota manera, trobe que un dels seus principals atractius per un lector adult segueix essent un dibuix meravellós i un mestria en la narració gràfica que et fa llegir cada àlbum tot d'una. Sincerament, tan de bo l'hagués descobert de xiquet!
Ponent Món.
Jerry Spring, vaquer moralista i fill de les roques alhora, recorre les planícies de l'Oest. En aquesta segona meitat dels anys cinquanta, el pinzell de Jijé fa que la seva empremta es faci encara més palpable. Jijé és Joseph Gillain, un genial ogre amb una gana gràfica ferotge. Al seu torn, és la pedra sobre la qual la família Dupuis va construir el seu catàleg, el far de diverses generacions d'autors. Jerry Spring ens arriba aquí amb tota la força del blanc i negre.
Aquest segon volum de Jerry Spring certifica, com no podia ser d'altra manera, el que ja sospitava en llegir el primer. Estem davant un clàssic que ho és en més d'un sentit. Primer, per la seva qualitat intrínseca, que permet una lectura directa des del gènere juvenil, però també aproximacions més adultes al fons literari i àdhuc un acostament purament artístic al propi dibuix. Segon, per ser un exponent clar de la maduresa de l'època daurada còmic francobelga, que exemplifica en totes les seves virtuts.
Dit això, he de reconèixer que aquest segon recull suposa un assentament dels personatges i les històries que el fa menys sorprenent (evident), tot i que igual de divertit. De nou Jijé juga amb el western i el mescla amb el gènere negre detectivesc per aportar un punt social, i de nou li funciona la fórmula. De tota manera, trobe que un dels seus principals atractius per un lector adult segueix essent un dibuix meravellós i un mestria en la narració gràfica que et fa llegir cada àlbum tot d'una. Sincerament, tan de bo l'hagués descobert de xiquet!
PGOU D'ALACANT
La CAM avui ha estat comprada pel Banc de Sabadell per un euro (1 €).
Alacant no és ja a part. Ben endins. La CAM té els seus orígens en una mútua creada pels empresaris alcoians durant el segle XIX. Els únics de matriu 'manchesteriana' al País Valencià.
Aquella classe empresarial que sabia que havia de 'negociar' amb els treballadors. Perquè ambdós bàndols sabien que calia respecta-se enmig d'un medi natural ben advers. Un instrument bancari que ajudava a la petita i mitjana empresa. Economia de producció, no pas d'especulació.
Aquella mútua esdevindria caixa que acabaria traslladant-se a la 'capital de la província' i s'hi ficaren els 'blavers' del 'sudeste español' assessorats en un cantonalisme ranci promogut per gent d'alçada lil·liputenca com Vicente Ramos, Valenzuela i colla. Amb Saplana es va reconduir impel·lits pel sector hostaler de les marines comandada pel seu sogre. Tenen voluntat d'esdevindre la platja de Madrid i és quan el grup alcoià perd tot el control inicial.
Apareixen les necessitats de finançament per això se n'usa la CAM, estesa per tot el litoral des de Girona fins a Múrcia. Finançant i involucrant-se operacions de promotora en més del 30 % i urbanístiques (pitgeu per favor). A més dels casos fallits com són Terra Mítica que feia d'esquer turístic. És llavors quan se'ls va la mà de vendre sobre plànol a ciutadans britànics i alemanys que han contractat llurs residències i que mai agafaran el seu bé immoble que alerta els governs de llurs països i denuncien a Brussel·les. La informació pública de l'estafa no pot deturar-se.
Eixe és l'ús que se n'ha fet. Però continuen pel mateix camí a hores d'ara. Ni han fet vot d'esmena ni de penediment com veiem en el cas del P.G.U. d'Alacant. Passeu a visionar si vos plau, sinó, el vídeo del ple celebrat a les Corts Valencianes de 30-novembre-2011.
ENHORABONA COMPROMÍS !
Alacant no és ja a part. Ben endins. La CAM té els seus orígens en una mútua creada pels empresaris alcoians durant el segle XIX. Els únics de matriu 'manchesteriana' al País Valencià.
Aquella classe empresarial que sabia que havia de 'negociar' amb els treballadors. Perquè ambdós bàndols sabien que calia respecta-se enmig d'un medi natural ben advers. Un instrument bancari que ajudava a la petita i mitjana empresa. Economia de producció, no pas d'especulació.
Aquella mútua esdevindria caixa que acabaria traslladant-se a la 'capital de la província' i s'hi ficaren els 'blavers' del 'sudeste español' assessorats en un cantonalisme ranci promogut per gent d'alçada lil·liputenca com Vicente Ramos, Valenzuela i colla. Amb Saplana es va reconduir impel·lits pel sector hostaler de les marines comandada pel seu sogre. Tenen voluntat d'esdevindre la platja de Madrid i és quan el grup alcoià perd tot el control inicial.
Apareixen les necessitats de finançament per això se n'usa la CAM, estesa per tot el litoral des de Girona fins a Múrcia. Finançant i involucrant-se operacions de promotora en més del 30 % i urbanístiques (pitgeu per favor). A més dels casos fallits com són Terra Mítica que feia d'esquer turístic. És llavors quan se'ls va la mà de vendre sobre plànol a ciutadans britànics i alemanys que han contractat llurs residències i que mai agafaran el seu bé immoble que alerta els governs de llurs països i denuncien a Brussel·les. La informació pública de l'estafa no pot deturar-se.
Eixe és l'ús que se n'ha fet. Però continuen pel mateix camí a hores d'ara. Ni han fet vot d'esmena ni de penediment com veiem en el cas del P.G.U. d'Alacant. Passeu a visionar si vos plau, sinó, el vídeo del ple celebrat a les Corts Valencianes de 30-novembre-2011.
ENHORABONA COMPROMÍS !
Ja l'he llegit
Sí: ja he llegit Vinyoli. Bona part de la Poesia completa en voluminós tom de butxaca, n’he llegit. Sabent d’entrada que és una veu clau de la poesia catalana del segle XX, conscient de l’admiració que desperta, de les hipèrboles que li dedica gent de reputació. He llegit Vinyoli i m’ha deixat freda.
Sobretot, és que no m’ha dit res, no he sentit res, ni mig estremiment ni res.
No vull pas inventar excuses, ara, penosament esgratinyar detalls (no m’agrada que vulgui rimar vingudes amb avingudes, posem per cas, però això deu anar a gustos: no m’hi poso). Assumeixo la mancança. La meva mancança, vull dir. Alguna cosa no dec fer bé si no m’agrada Vinyoli, oi?
El dia de la Constitució, o dia d'acusació i de la usurpació d'aquesta per la reacció espnyola ?
El dia de la Constitució de 1977-78, o el dia d'acusació i de la usurpació i segrest de la Constitució per la contraconstitució espanyola ?
No podria ni voldria pas celebrar amb ells la seva visió de la Constitució, de la Transició, ni la seva Espanya absoluta i totalitària, de Felip V, de Castella, del nacionalisme espanyol, de la falange, de l'aznarisme, del PSOE i del PP, que té com a primer punt del programa, de la seva causa i de la seva existència, la nostra mort i desaparció.
Ells son l'anticonstitució, l'antinacionalitats, l'antiestat de dret, l'antillengües, l'antidemocràcia, l'antieconomia, ......el totalitarisme espanyol.
La Constitució som nosaltres, les nacionalitats, les llengües espanyoles, el nacionalisme català, el nacionalisme basc, el dret a l'autonomia nacional o regional, ..... l'Economia, el Dret, els principis fonamentals de la Constitució de 1977-78, ....
No podria ni voldria pas celebrar amb ells la seva visió de la Constitució, de la Transició, ni la seva Espanya absoluta i totalitària, de Felip V, de Castella, del nacionalisme espanyol, de la falange, de l'aznarisme, del PSOE i del PP, que té com a primer punt del programa, de la seva causa i de la seva existència, la nostra mort i desaparció.
Ells son l'anticonstitució, l'antinacionalitats, l'antiestat de dret, l'antillengües, l'antidemocràcia, l'antieconomia, ......el totalitarisme espanyol.
La Constitució som nosaltres, les nacionalitats, les llengües espanyoles, el nacionalisme català, el nacionalisme basc, el dret a l'autonomia nacional o regional, ..... l'Economia, el Dret, els principis fonamentals de la Constitució de 1977-78, ....
Paginador
Accés de l'autor
Cercador per paraules
Blocs recomanats
Els blocs per llistat alfabètic
Els blocs per temes
- Ciència i ensenyament
- Comunicació
- Cultura i llengua
- Economia
- Esports
- Ordinadors i internet
- PolÃtica i govern
- Societat
- Territoris i viatges
- Universitats
- Endeblocs
- Blocs personals
- BerguedÃ
- Capcir
- Conca de BarberÃ
- Eivissa i Formentera
- El Baix Vinalopó
- El Camp de Túria
- Europa
- Garraf
- Garrigues
- Garrotxa
- Gironès
- La Costera
- L'AlacantÃ
- L'AlcoiÃ
- L'Alt Palà ncia
- La Marina Alta
- La Marina Baixa
- La Plana Alta
- La Plana Baixa
- La Ribera Alta
- La Ribera Baixa
- La Safor
- La Vall d'Albaida
- L'Horta
- Mallorca Occidental
- Mallorca Oriental
- Mallorca Septentrional
- Maresme
- Món
- MontsiÃ
- Noguera
- Oceania
- Osona
- Pallars JussÃ
- Pallars SobirÃ
- Pla de l'Estany
- Pla d'Urgell
- Priorat
- Ribera d'Ebre
- Ripollès
- Rosselló
- Segarra
- SegriÃ
- Selva
- Solsonès
- Tarragonès
- Urgell
- Vallès Occidental
- Vallès Oriental
- Vallespir
