Els blocs de VilaWeb - MÉSVilaWeb

Cercador per data

« Novembre 2006 »
dl	dt	dc	dj	dv	ds	dg
		1	2	3	4	5
6	7	8	9	10	11	12
13	14	15	16	17	18	19
20	21	22	23	24	25	26
27	28	29	30

Reacció de la bloquesfera nacionalista

sgordillo
enllaç permanent
Eleccions 2006
dimarts, 7 de novembre de 2006 | 16:32h

La bloquesfera de CiU reacciona. Un militant ha creat el bloc Mas President.

Albert Guilera: Des del ciberespai cap a la victòria

Àlex Calmó: Catalunya entregada

Andreu Garrigó: I ara de nou

Assumpta Marquès: Hem guanyat per vuitena vegada consecutiva

Antoni Vives: I ara, què?

Carles Agustí: Guiats per l'odi

Carles Campuzano: A governar

Carles Puigdemont: Primera decisió de Montilla: anar a la Moncloa i +

Carles Sala: Tripartit

Carme-Laura Gil: Per a ERC potser, diferent i allunyada

Damià Piella: Això es veia a venir

Eduard Díaz: Finalment, tripartit

Enric I. Canela: La dreta moderna i l'esquerra antiga

Ferran Falcó: El fill del tripartit

Genís Boadella: Mas guanya, però ERC es ven a Espanya

Ignasi Guardans: El país que tenim

Jaume Ciurana: Anàlisi postelectoral I

Joan-Baptista Gavaldà: Sensacions del nou tripartit

Joaquim Fernàndez: La legitimitat d'un pacte

Jordi Ballvé: Per governar

Jordi Rosell: Per un govern estable, fort i digne: Mas president

Jordi Xuclà: Ciutadans/Ciudadanos no és espuma

Josep M. Tarrat: Ara més que mai, Convergència i Unió

Josep Martorell: Balanç dels resultats

Lluís-Joan Sebastià: Per un govern estable, fort i digne: Mas president

Marc Violas: "La sombra del optimismo, un futuro prometedor para Cataluña"

Martí Cabré: La Veritat

Montserrat Candini: Eleccions al Parlament de Catalunya III i +

Òscar Salcedo: Seguirem segant cadenes

Roc Fernàndez: ERC farà Montilla President. A la vostra consciència us pesi!

Roger Mestre: Torna el trispartit

Rubèn Novoa: El dia després

Salvador Grifell: Montilla l'independentista i +

Sebastià Homs: Tripartit bis

Sergi Fernàndez: En favor de l'esquerravergència

Xavier Cima: El càrrec de vicepresident infringeix el nou Estatut

Xavier Tomàs: La desmobilització i la bipolarització després de l'1N i +

L'Entesa neix al Parlament

sgordillo
enllaç permanent
Eleccions 2006
dimarts, 7 de novembre de 2006 | 14:15h

La sobirania popular resideix al Parlament de Catalunya. La majoria absoluta que conformen els 70 diputats dels partits d'esquerres (PSC, ERC i ICV-EUiA) han visualitzat aquest migdia el naixement del Govern d'Entesa Nacional pel Progrés. El Palau del Parlament és l'escenari que pretén passar pàgina a la foto al Saló del Tinell de fa tres anys. Diputats barrejats, fent pinya al voltant dels tres homes forts del nou govern: José Montilla, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Saura.

Menys ritual que el Tinell, menys il·lusió també. La maduresa de tres anys accidentats aporten un punt de contenció, d'autocrítica si voleu. Però també és cert que el llistó és més alt. Montilla s'ho haurà de guanyar a pols. No ho té fàcil. Començant pels seus, d'aquí i d'allà, que no ho veuen clar. Serà un govern "que no estarà sotmès a tutel·les de partit ni a ingerències externes", ha dit el virtual President Montilla [pdf del discurs].

El segon president socialista des de la restauració democràtica pretén evitar els errors del tripartit. "No tot va ser positiu durant la darrera legislatura, però a la vida l'important no és no equivocar-se, sinó aprendre dels errors, i crec que puc afirmar amb rotunditat que aplicarem el millor d'allò que hem après i que no repetirem errors que haguem pogut cometre."

Durarà això? Era la pregunta que es formulaven els periodistes a l'espera del muntatge escenogràfic al Parlament. N'hi ha que diuen que sí, per la lliçó apresa i perquè no hi seran pel mig ni Pasqual Maragall ni la reforma estatutària. N'hi ha de més pessimistes, perquè Montilla [web abandonada] no entra ni amb calçador i perquè la suma de tres no sempre és sinònim de govern fort i estable. A la història recent es remeten.

Sigui com sigui, les forces d'esquerres revaliden la continuïtat al capdavant de les principals institucions del país. ERC torna al Govern i mantindrà la Presidència del Parlament per a Ernest Benach [bloc de campanya]. El retorn de Carod [web abandonada] per la porta gran. Curiosament ha fet President a aquell que va contribuir a expulsar-lo del Govern la passada legislatura. Aquest migdia, però, Carod estava molt content. A diferència de Montilla, la seva intervenció no estava escrita. A diferència de Montilla, el seu parlament -amb referències a l'Assemblea de Catalunya i estenent la mà a la resta de forces per evitar "el ressentiment, la revenja i la rancúnia"- s'ha fet escoltar més. "No fallarem", ha promès el líder republicà, després de citar Joan Fuster: "Hi ha milions de ciutadans jacobins per civilitzar."

Joan Saura [web] ha estat el primer a parlar, per anunciar que aquest govern no serà cap parèntesi. Hi ha esquerres per temps al poder, ha vingut a dir. "Serà un govern sòlid i estable, no en tinguin cap dubte", s'ha atrevit a afirmar. Si precisament algun comentari circulava, era el dels dubtes. Però dubtar deu ser saludable, és clar. Saura ha tingut un record per Antoni Gutiérrez Díaz, en Guti.

Austeritat. Imatge d'unitat i to institucional. Una certa prudència. Voluntat d'esmenar els errors del Tinell. Això apunto de la posada de llarg de l'Entesa Nacional pel Progrés, de fa poca estona al Parlament de Catalunya.

Cap dia de gràcia per a l'Entesa Nacional pel Progrés

sgordillo
enllaç permanent
Eleccions 2006
dimarts, 7 de novembre de 2006 | 01:54h

Mentre a Barcelona les forces d'esquerres negociaven a corre-cuita la formació del primer govern postmaragallista per convertir el socialista José Montilla en President de la Generalitat i mentre el candidat més votat l'1-N, el nacionalista Artur Mas, acusava republicans i socialistes de desvirtuar la qualitat democràtica i enganyar l'electorat català, l'encara President de Catalunya, Pasqual Maragall, protagonitzava al Senegal unes imatges per a la història. Un Maragall sudorós i amb un barret de turista que feia molt de riure apareixia a la televisió pública catalana escenificant un intent de ball africà que m'ha recordat la vicepresidenta espanyola Fernández de la Vega i no em pregunteu per què.

Mentre el país vivia pendent dels polítics que negociaven el proper Govern, mentre Josep Piqué (PP) en deia pestes del pacte i mentre el cap de l'oposició de CiU (que tanca files amb David Madí), escortat per un Josep Antoni Duran molt seriós i indignat, compareixia en to greu per criminalitzar l'acord PSC-ERC-ICV-EUiA, el President de la Generalitat feia l'indi al Senegal [mireu el vídeo] i feia de pitonisso. L'última entrega del tripartit? O la primera de l'Entesa Nacional pel Progrés?

José Montilla presenta aquest migdia al Parlament de Catalunya l'Entesa Nacional pel Progrés, que és el nom amb el qual les forces d'esquerres pretenen passar pàgina al tripartit, de cuyo nombre no quiero acordarme. Montilla es farà la foto amb els diputats (70 en total, inclòs ell) que donaran suport al nou executiu català. Ho farà sense gaudir dels famosos cent dies de gràcia de què disposen la majoria de governs.

Montilla, l'estabilitzador postmaragallista, hereta un tripartit en ruïnes (bipartit en la fase més agònica) i la reedició de l'acord d'esquerres pretesament estable arrenca amb una cassolada i xiulada de protesta davant la seu d'ERC i alguna que altra pintada de "Botiflers" contra els independentistes, i senyeres amb crespó negre. Montilla no tindrà ni cent ni cinquanta ni un dia de gràcia. Ja es veu. Passa-ho.

Al Parlament els negociadors socialistes, independentistes i ecosocialistes enllestien el programa, les bases i l'organigrama de l'Entesa que presidirà l'exministre Montilla. Ball de noms amunt i avall. ICV ja s'havia avançat al migdia, dient que el seu líder Joan Saura desplaçarà la socialista Montserrat Tura com a titular d'Interior, és a dir, responsable de la seguretat ciutadana i dels Mossos d'Esquadra. Un desmarcament en l'anunci dels nous consellers que feia recordar allò de fa tres anys.

Des de Madrid, el PSOE i el PP es manifestaven. Els de Ferraz per expressar el seu "respecte" al pacte de govern. Quin remei. Els fets consumats tenen això. El tripartit exprés aprofitava el viatge oficial de Zapatero a Montevideo i canalitzava les tensions internes que es viuen al carrer Nicaragua. Els de Génova, en canvi, posaven el crit al cel condemnant el govern, ahir encara embrionari, i acusaven ZP d'afavorir l'independentisme i la ruptura d'Espanya. Perales (PSOE) i Acebes (PP) en concert. Una música que no per repetida deixa de ser molesta. L'expresident espanyol Felipe González també entona aquesta música.

L'executiva d'ERC d'aquest dilluns ha aprovat l'acord de la comissió negociadora, encara inacabat al matí quan es duïa a votació, amb un únic vot contrari, d'un president regional partidari de la continuïtat dels independentistes a l'oposició. No pas del pacte amb CiU, sinó de romandre als bancs de l'oposició. El suport de l'executiva d'Esquerra passarà l'autèntic examen aquest cap de setmana, quan se celebrarà el Consell Nacional. No hi haurà assemblees de militants a l'estil del referèndum de l'Estatut. Recordeu aquelles assemblees tant critacades per la resta de partits? Doncs, ara no n'hi haurà.

Em fa la impressió (i potser m'equivoco) que cada pintada, cada crespó negre i cada sms proclamant "Mas, President!" contribuirà a la cohesió interna dels republicans, que tenen una base municipal clarament partidària del pacte d'esquerres. Una altra cosa és l'electorat, entre el qual segurament hi ha votants decebuts. Però fos quina fos la tria postelectoral del tàndem Carod-Puigcercós hi hauria hagut sarau. Tenir la clau i decidir el govern té aquests riscos.

La ciutadania té una excel·lent oportunitat de castigar ERC. En pocs mesos. La propera primavera hi haurà eleccions municipals. Potser Jordi Portabella, Xavier Sàez [bloc], Sergi de los Ríos o Cristina Alsina acaben pagant els plats trencats d'aquests quatre dies d'infart en els comicis municipals a les ciutats de Barcelona, Lleida, Tarragona o Girona, respectivament. Ja es veurà. Fins a quin punt l'exitació d'aquestes últimes hores és de votants propis dolguts per l'aposta renovada de la direcció d'Esquerra o fins a quin punt responen a un soroll induït des de fora, des del bàndol perdedor en els pactes i guanyador a les urnes.

La fractura entre CiU i ERC és avui greu i profunda. Els ponts entre sobiranistes no existien. S'ha vist aquest cap de setmana. No s'ha articulat cap moviment seriós per lobby per tombar les negociacions en favor del pacte anomenat nacional. Les floretes de la premsa de diumenge a Carod quedaven fora de lloc. Massa tard, quan qui t'elogia és aquell que t'ha vilipendiat. Ara, entre sobiranistes d'un i altre bàndol, hi ha un camp de mines d'aquells que anys i anys després de la batalla segueixen explotant.

[Croat Català: L'hara-kiri català]

[Tribuna Catalana: Ara toca fer país]

[Debat sobiranista a l'Olla de grills]

Em comentava aquest dilluns a la tarda un company que a CiU les cares són de pomes molt agres. I que hi ha contestació interna a la campanya de Madí. [En aquest bloc, la campanya a Eleccions 2006] Però de portes enfora no s'ha projectat cap autocrítica. Em comentava també, aquest company, que la reedició del govern d'esquerres trenca qualsevol acord futur entre CiU i ERC per a una generació. El mateix que entre CiU i el PP, que les relacions són irreconciliables i les anades a la notaria (merescudes, però inoportunes) no s'obliden fàcilment. En definitiva, que si CiU no es pot entendre a curt termini amb els conservadors espanyols ni tampoc amb els independentistes catalans, l'única opció que li quedarà en el futur en cas de necessitar pactes postelectorals seria amb el PSC i acabem de veure les carbasses de Montilla a l'oferta sociovergent. El panorama és dur, per a CiU.

Algunes reaccions blocaires:

Dessmond: L'Esguerra Republicana de Catalunya

Toni Ibàñez: Resultats IX

Ramon Alcoberro: Sant Pujol ja ho sabia, els seus cadells no

Gustau Navarro: Il potere logora a chi non ce l'ha (II)

Borinotus: Vot de confiança

Lluís Foix: Calma, sosiego, racionalidad i Shakespeare, Sófocles y Arniches

Jordi Salvat: El dia després

Jesús Cardona: Tornen els grisos

Desfilosofant: Visca Catalunya i olé!

Marcús: Sentiment (polític) confús