un poema antic

• bielmamengual
• enllaç permanent
• dissabte, 7 de gener de 2012 | 23:34h

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Els ulls de la història

• rpala
• enllaç permanent
• dissabte, 7 de gener de 2012 | 23:31h

Cada matí, el primer que veig quan entro per la porta de l’Enderrock és l’Ovidi Montllor. A la recepció de la revista hi tenim penjats una sèrie de retrats d’artistes catalans, obra d’en Juan Miguel Morales. I el de l’Ovidi és el primer. És una foto de la darrera època, en què el cantant d’Alcoi apareix envoltat de llibres, mirant a càmera amb una expressió cansada. És el rostre d’algú que se sap conscient d’estar esgotant els seus últims cartutxos. Data de 1994 i és, de fet, una de les últimes sessions de fotos –si no l'última– que se li va fer. Quan recorro el passadís que separa el vestíbul de la redacció, pel camí em topo amb altres mirades emmarcades. Albert Pla, somnolent entre llençols. Sisa arrossegant unes maletes. Lluís Llach amb un jersei de coll alt. Pi de la Serra, amb ulls clucs i pensatiu. Pau Riba, Pascal Comelade, Sopa de Cabra. Un triple retrat de Quimi Portet, Lluís Gavaldà i Adrià Puntí, que assenyala cap amunt. També hi ha una imatge dels primers Kitsch. La darrera foto, abans d’entrar a l’espai comú de treball, és la de Toti Soler. Mira de lluny, directe a càmera, el gest server i la guitarra entre les mans.

[Llegeix l'article sencer a Enderrock.cat]

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article

Defensem l'escola en català

• jrenyer
• enllaç permanent
• Cròniques d'una ocupació
• dissabte, 7 de gener de 2012 | 22:39h

• Comentaris: 2
• Vull llegir la resta de l'article

Defensem l'escola en català (Toni Strubell) __EA 1907

• empordaaccio
• enllaç permanent
• dissabte, 7 de gener de 2012 | 22:33h

Defensem l'escola en català

Toni Strubell

¿Què fem per salvar la llengua catalana? ¿Fem parelles lingüístiques, ens apuntem a l’Òmnium, anem a concentracions de Som Escola, firmem per la campanya “Defensem l’Escola en Català”? Tot això serà millor que seguir patint passivament un estat a mig camí entre la ràbia i la incredulitat mentre veiem l’ofensiva que Madrid ens ha muntat en contra del català. Certament, les coses han arribat a un punt crític. Vivim una situació doblement anguniosa perquè la llengua era un objectiu que fa pocs anys pensàvem que teníem al sac i ben lligat. I no és així. La lluita pel català ens planteja grans interrogants després de les sentències del 2010 dels tribunals Constitucional i Suprem contra l’Estatut i la immersió lingüística respectivament. Sentències que han agafat el gruix de la classe política catalana amb el pas canviat  i sense capacitat de reacció a la voluntat de fer reintroduir massivament el castellà com a llengua vehicular. És una ofensiva contra el català que té el seu complement en el desmantellament desvergonyit dels mitjans de comunicació en català al País Valencià i Balears, sense que massa ningú s’hi hagi fixat. Això no és el Tibet...

Aquesta darrera setmana hem tingut una darrera prova d’aquesta ofensiva a càrrec d’un tribunal de nom tan enganyós com és el de “Tribunal Superior de Justícia de Catalunya”.  De “Catalunya” és de debò? O és això alguna mena de broma? Em demano on més d’Europa hi ha un tribunal d’un mateix país que actuï contra l’estatus de la llengua pròpia en l’educació? Pregunto, per exemple, si hi ha tribunals a Holanda que maldin, en plena bonança nadalenca, contra el neerlandès a l’escola. ¿N’hi ha de portuguesos que treballin incansablement contra l’escola portuguesa en ple segle XXI? ¿Hi ha tribunals britànics o alemanys que insisteixin en esmicolar trenta anys de consens polític a l’entorn del fet lingüístic i que portin al Contenciós la capacitat de sobreviure del seu propi idioma? Molt em temo que són preguntes de resposta fàcil: no! Perquè, tristament, és només aquí a Catalunya on s’està procedint a l’anorreament d’una llengua europea i del consens que en un dia suscità la seva implementació, a la pràctica, com la llengua vehicular en un país on perillava –i perilla avui- la seva existència. I doncs ¿què hi hem de fer ara? 

Penso que hi ha dues o tres maneres en què podem actuar per fer front a aquesta ofensiva contra la nostra llengua. La primera és clarament política i militant. Apuntem-nos amb entusiasme a la campanya “Defensem l’Escola en Català”. Aquesta iniciativa (http://www.escolaencatala.cat) està mobilitzant prop de 30.000 fedataris en una gran recollida de firmes a favor del manteniment de la immersió en català a les nostres escoles, tal com l’hem coneguda fins avui. Aquestes firmes es presentaran al Parlament de Catalunya, en el seu moment i de la manera més efectiva, i penso que serà un gran èxit. En determinades poblacions de les que tinc notícia (Girona, el Vendrell...) ja en porten molts milers. Potser serà una de les grans sorpreses d’aquest  Sant Jordi. Estic segur que hi haurà una gran resposta a la passivitat relativa que han mostrat els partits autonomistes en aquest tema. Clarament , fins ara han preferit mirar cap a l’altra banda i actuar com si res no passés.   

Per acabar, penso que hi ha dues coses més que podem fer. En primer lloc, fer de “parelles lingüístiques”, de la mà d’Òmnium Cultural i altres entitats, per ajudar a integrar al català les persones vingudes de fora. També hi ha d’altres campanyes semblants que promouen entitats a tot el territori, algunes d’elles destinades a motivar les actituds i els comportaments lingüístics que els catalanoparlants haurem d’adoptar per mantenir l’ús social de la nostra llengua. Ajudem-los-hi!  

Però per sobre de tot, crec que entre tots hem de trobar la manera de comunicar als nous catalans què significa per a nosaltres el nostre idioma. Cal demostrar-los que l’estimem amb bogeria i que no entendríem aquesta terra sense la seva presència. Comunicar aquesta vital idea ho podem fer a través dels paral·lelismes emocionals. El català és per a nosaltres una cosa d’alt valor en tots els sentits: sentimental, emotiu, cultural, subliminal... Si ens ho treuen, sofrim i morim. Hem d’explicar que el català no és un substitutiu antipàtic ni una forma de parlar que adoptem per fer la guitza a ningú, com pensen molts espanyols (segons revelen les enquestes d’opinió fetes a Espanya).  Hem de trobar equivalents per trencar les distàncies i els recels perquè les persones vingudes de fora s’hi puguin identificar. El català és per a un català el que és el quejío flamenco per als andalusos, el te de menta per als magrebins, el grup familiar per als gitanos o el so del violí per als romanesos. Si la Wikipedia defineix el quejío flamenco com un element que “expressa l’essència més vertadera del flamenc”, i, doncs, d’un poble, què millor que referir-nos-hi quan vulguem fer entendre a un andalús el que sentim per la nostra llengua. Si García Lorca sentia passió pel català i per Catalunya –com així és– perquè no poden arribar a fer-la sentir als milers d’andalusos que viuen entre nosaltres?  Pur sentiment sense el qual la nostra identitat queda sense esma, la nostra ànima sense alegria i la nostra manera de ser sense tremp. Aquesta via emocional és un recurs que no podem descartar en la lluita pel català, que no se salvarà només amb lleis i política al Parlament, sinó amb actituds i sentiments expressats al carrer. Ànims, que les grans causes sempre acaben guanyant per moltes traves que hi vulguin posar.

Publicat a AraGirona.cat

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

El forat negre : Són 4!

• carme.laura
• enllaç permanent
• dissabte, 7 de gener de 2012 | 21:42h

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

EL DIARI "PÚBLICO" NO ES POT PERDRE

• cbort
• enllaç permanent
• dissabte, 7 de gener de 2012 | 21:31h

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article

'La Tramontana', periòdic vermell, segons Veu Obrera

• jordimartif69
• enllaç permanent
• Josep Llunas i 'La Tramontana'
• dissabte, 7 de gener de 2012 | 21:02h

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

L'abandonament de les polítiques redistributives per les esquerres governants

• pere
• enllaç permanent
• política
• dissabte, 7 de gener de 2012 | 20:52h

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Final de festa, o gairebé

• adasi
• enllaç permanent
• ateneu_bétera
• dissabte, 7 de gener de 2012 | 20:23h

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article

LA REINA MÀGICA SE N'HA TORNAT AL PETIT ORIENT (Els Rastres del Sentit)

• theoreia
• enllaç permanent
• Els Rastres del Sentit
• dissabte, 7 de gener de 2012 | 19:59h

Tot el que posseïm ens ho han regalat: els somriures dels llavis satisfets i la complicitat de l’empatia radiant, la deferència acollidora i els records actius. La memòria personal que recerca l’espurna d’autenticitat entre les paraules artístiques o perdudes, enllà del Temps sostingut que teixeix els “vincles noumènics” d’aquesta època postkantiana. La màxima “puntualitat estructural” possible per a recrear la Vida en majúscules quan el do de l’oportunitat tria la bella senda de l’amistat farcida d’afinitats profundes. El silencis reparadors, admonitoris o equànims que també poden sonar subtilment com una campana de vidre fràgil per a que evitem els riscos de qualsevol moment efímer d’alarma latent. Les passes tranquiles al “corredor mediterrani” que se’ns apropen com una renovada promesa quotidiana d’hàbits oxigenants en la nostra “casa de l’ànima”. Els plànols i mapes d’escala 1=1 a través dels quals hem acceptat les particularitats admirables de cada illa de la humanitat que ens anava omplint d’aigua dolça i saludable els tinells d’aquest vaixell reflotat que fa via pels arxipèlags de l’existència. Els cants dels ocells que piulen misteris matinals en una llengua de llibertat afirmativa i d’autoestima incorruptible: “tot ho tinc! tot ho tinc! el goig i l’instint! el goig i l’instint!”, mentre les aus del semi-paradís accessible els responen amb la lletania harmònica, conscient i esperonadora: “tot ho tens! tot ho tens! el niu i els vents! el niu i els vents!”. Les ocasions del reconeixement mutu que ens permeten pujar uns quants graons en l’ampla escala de la dignitat meritòria i de la supervivència plausible. La curiositat cultural que ens motiva fecundament a fer l’entra-i-surt ben orientat pels laberints bibliogràfics del Llibre Infinit del Món. El nutritiu tros de pa salat de farina sense llevat que anima la nostra taula cripto-jueva amb aliments suficients i plats suculents, cuinats reflexivament amb tendresa i enginy després d’haver obtés una puntuació favorable en la diplomatura mitjana de gastronomia per a solts: “dimoni, tu sí que saps portar el catering!”. Aquesta forma esponjosa de treballisme polifacètic des del qual assumim nous reptes cada setmana a través d’un veritable esperit funcional de servei. La voluntat poètica de trobar en cada imatge i en cada actitud els fils invisibles de la Unitat perceptiva de l'humanisme resolutiu. Així doncs, com és natural, en comprovar que sóc algú que no té necessitat d’altres presents entre la llarga gama de productes necessaris --i accessoris-- dels mercats qualitatius i materials, llavors la Reina Màgica quan em va visitar ahir, senzillament em va regalar una abraçada cordial, va prodigar uns mots ponderatius, aristocràtics, tranquils, exactes, entranyables, i se n’ha tornat al Petit Orient ;-)

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article