Cercador per data
S'acosta el Biel's day.
Si algú tenia la intenció d’atacar la lectura d'Els jugadors de whist durant unes imminents vacances, amb la publicació del relat Aquell dia d’agost a El Periódico d’ahir, li poden haver aixafat la guitarra de manera irreversible. Aquesta setmana, aquell rotatiu ha publicat cinc històries de narradors catalans actuals on cadascú explica el seu pitjor estiu. Vicenç Pagès parla del pitjor estiu –realment dolent- d’un dels seus personatges.
Unitat independentista? Això és molt fà cil de dir (4)
El procés per arribar a un acord entre les diverses ofertes independentistes segueix el seu curs en ple agost, mes de presumpta sequera informativa. El temps corre inexorable i telèfons i correus electrònics van molt calents. Anotem la missiva de Joan Carretero a altres dos Joans (Puigcercós i Laporta) instant-los a asseure's i parlar, i la resposta d'Esquerra, que després examinarem.
Ens faltava donar una ullada a la quarta proposta, la Conferència Nacional del Sobiranisme, la que menys projecció mediàtica té (tothom es queixa del mateix, però) i l'única de les quatre on no he estat mai involucrat en cap sentit. Es tracta d'una crida a una candidatura independentista unitària (feta abans de la que va fer Solidaritat Catalana, en contra del que jo vaig afirmar) efectuada per sis destacadíssims sèniors de la nostra nació. Són, per ordre alfabètic, Antoni Maria Badia i Margarit, Heribert Barrera, Agustí Bassols, Joan Blanch, Moisès Broggi i Oriol Domènec. Més de cinc-cents anys de venerable patriotisme convoquen la classe política a constituir una candidatura "transversal, equilibrada i unitària" per portar al Parlament uns diputats que es comprometin a treballar units "per prioritzar en tot moment l'objectiu de la independència".
La lloable iniciativa va rebre immediatament un bon grapat d'adhesions del que podríem anomenar "els de sempre", és a dir, els Alexandre, Gabancho, Joel, Cardús, Calçada, etc. Anant al gra, el passat 29 de juliol un seguit de grups i col·lectius afins al manifest es van constituir en coalició electoral. Hi trobem de tot, des del Cercle Català de Negocis fins a la CUP d'Arenys de Munt, des d'Alternativa Verda fins al Partit Republicà de Catalunya, des de Suma Independència fins a Força Catalunya, és a dir, una gran diversitat d'iniciatives noves o antigues (també hi ha Estat Català!!!) de tots els colors. Fins a quinze, que se suposa que al seu torn hauran de mantenir algun tipus de negociació amb els tres Joans si tan necessària és la candidatura única. La cosa està bastant crua.
Parlàvem abans de la resposta d'avui mateix d'Esquerra a la iniciativa de Carretero, que sembla tancar definitivament la porta a una gran coalició. Després de les paraules amables de rigor ("saludem l'aparició de noves formacions"), el portaveu ha justificat que el partit es desmarqui d'una candidatura única apel·lant a la ideologia: es consideren independentistes "d'esquerra" i conviden les altres formacions a ocupar "l'espai de centre-dreta". S'ha insistit molt en els darrers anys en què l'eix dreta-esquerra, aquí i a tot arreu, és cada dia més difús. Estem superant el maniqueisme, per sort, però els partits tradicionals, i ERC ho és, no es poden sotstreure a aquesta simplista divisió.
No obstant això, Esquerra introdueix en el debat un dels cavalls de batalla del procés d'alliberament nacional, el que jo en dic "i mentrestant, què?". Les noves propostes independentistes s'estan presentant amb uns programes molt simples, copiats uns dels altres: tots parlen bàsicament d'avantposar la independència a qualsevol altra consideració, proclamar un estat i celebrar un posterior referèndum de ratificació. Però hi ha un problema: mentrestant el país s'ha de governar o gestionar. A les eleccions s'ha d'acudir amb qualcom més que aquests punts, s'ha d'oferir algun tipus de programa sectorial, model econòmic, model educatiu, model energètic... Reagrupament va elaborar, en aquest sentit, un programa (bastant pedrestre, per cert); l'opció Laporta no entra en aquest joc, però ell personalment es defineix com a liberal; per últim, si la Conferència pel Sobiranisme acudeix en solitari a les eleccions, serà interessant llegir quina proposta ens fan el Centre Català de Negocis i la CUP junts.
En resum, no sembla que la idea d'Esquerra sigui dolenta, al contrari. Jo no he cregut mai en "el" partit independentista sinó en una oferta més variada ideològicament, com el país normal que aviat serem. Potser aquest seria l'objectiu a tenir en compte ja ara, en el moment de l'estira-i-arronsa de les candidatures: anar dibuixant l'arc parlamentari de la Catalunya independent, amb les grans famílies ideològiques europees de tota la vida.
(continuarà)
- Comentaris: 6
I L'11 DE SETEMBRE, QUÈ?
Faig una ràpida reflexió d'estiu, és a dir, curta i senzilla: Tenim un 11 de setembre històric a les portes perquè serà mirat amb lupa i mala baba pels espanyolistes, de dins i de fora de casa. També serà interpretat políticament pel PSOE, el PP i el Govern central. No es repetirà, naturalment, la mobilització massiva del 10 de juliol, però les manifestacions hauran de ser més nombroses que les anteriors i, sobretot sobretot, caldrà que sigui perceptible el seu contingut, que haurà de ser tan clar com a mínim com el del juliol. Tinc la impressió que els partits, tots, van moltes passes enrere de la gent. La moderació de CiU, la fragmentació del sobiranisme, l'olla de grills parlamentària... Uf, no tenim l'Assemblea de Catalunya com al 77 ni representacions unitàries. I en canvi, ens hi juguem molt més ara. Òmnium hauria de pilotar la manifestació. Ja sé que no pot ser i no l'hi deixaran fer. Però l'orfandat política clama al cel.
- Comentaris: 1
Telèfon, empreses, empreses fantasmes, llengua.
tiri tirrri tirrrri....
- Digui?
- Està tal i tal i tal?
- No,
- Y cuando la puedo encontrar?
- No ho sé, ha despaparegut, em sembla que s'ha mort de pena,
- Qué dice? no le entiendo,
- No lo sé, ha desaparecido, me parece que se ha muerto de pena,
- Oh! disculpe, dígale que disculpe tantas veces que le hemos dicho que era maleducada, y que nos faltaba al respeto por no darle la gana de hablar en la única lengua de España, o que tal y cual...
- No crec que li ho pugui dir, adèu.
- Què dice? No le entiendo!!
Problemes de contradicció, i també de definició que maregen i maltracten el fet social.
conversant per la xarxa:
Xavier Mir Oliveras Insisteixo: com és que Carretero s'adreça a Puigcercós? Com quedem? ERC és independentista o no ho és? O m'invento la contradicció?
Xavier, la contradicció principal de Carretero: mentir i exaltar incauts durant tres o quatre anys dient que ERC no és independentista i altres bajanades dites i fetes contra ERC per a definir-se, alhora carregar-se prèviament les propostes i el fet de la transversalitat del moviment per una coalició per les eleccions, i sense haver demanat les disculpes pertinents, un cop vist el pastel i la seva mentida sistemàtica, tenir nassos d'oferir la mà perquè els incauts que ara ja estan encegats i desesperats perquè no veuen ja ni la realitat, es pensin que pobret, ara va ERC i l'ofèn.
Contradicció que és xoc de fets i afirmacions, i que suposo pot provar de colar perquè no hi ha unitat en ferm en el vot independentista i perquè hi ha poca reflexió, respecte als fets, i enteniment entre bona part, o en part vistosa dels qui generen opinió independentista o en llegeixen.
La unitat del vot: senzillament votar a qui com a mínim es comprometi al referèndum a la propera legislatura, i que si pot generar prou majoria que ho legitimi socialment, tingui compromís de màxim de dur la proclamació d'independència al programa com la duu ERC.
Aquesta és la unitat que sí és ben definida, senzilla de veure i materialitzar, i ens és menester. És una claredat que les propostes independentistes noves maregen en nom de Una i Única Candidatura (us sona?). Propostes que maregen i maltracten la transversalitat independentista com ho fa CiU, de maltractar-la i negar-la en aquest cas amb abusos conceptuals i jugant a fer ciutadans porucs de nou.
Jo espero que les eleccions siguin clares, i no són ni les partits ni aquestes noves mogudes i gestos dels que maregen el més preocupant, sinó la del votant o militant de CiU, Rcat, o d'altres opcions noves que odien tant ERC que sembla es vulguin dedicar a emmerdar el que ara ja no poden fer els partits antidemòcrates. En la meva classificació tots exceptuant ERC, perquè és l'únic partit a qui no he enganxat mai abusant d'aquestes maneres de la gent, la realitat, el món, les i dees, les propostes, els discursos, etc.
I és una llàstima veure que hi ha qui li canti les lletanies a Carretero (o a qui sigui o fos que així jugui), i encara més pena fa que com a polític ja experimentat no hagi tingut el coratge de posar-les-hi aturador de seguida, ni avui ni segurament demà. Ja ho reclamo fa mesos, i anys podem dir lamentablement.
El temps ha jugat a favor de la claredat, però. I dels opinadors i votants de Rcat, CiU, o Carretero o els que siguin que es dediquin a marejar conceptes, missatge o l'elector encara avui, si ho fan encara demà, espero que passin a la història com els més idiotes de la història de Catalunya.
(...)
El cartell d'aquest estiu
Tal com mana la tradició, Ca Tarsi fa vacacions ara a l'agost (una setmaneta), i un servidor s'encarrega de fer el cartell que ho anuncia a la clientela. El d'enguany diu:
Udola un gos, un gos infinit... (Hiroshima i Nagasaki, 1945)
"[...]No piso la materia; en
su pedriza
piso al mayor dolor, tiempo deshecho.
Tiempo divino que llegó a ser tiempo
poco a poco, mañana tras su aurora,
mediodía camino de su véspero,
estío que se junta con otoño,
primaveras sumadas al invierno.
Años que nada saben de sus números,
llegándose, marchándose sin prisa,
sol que sale, sol puesto,
artificio diario, lenta rueda
que va subiendo al hombre hasta su cielo.
Piso añicos de tiempo.
Camino sobre anhelos hechos trizas,
sobre los días lentos
que le costó al cincel llegar al ángel;
sobre ardorosas noches,
con el ardor ardidas del desvelo
que en la alta madrugada da, por fin,
con el contorno exacto de su empeño...
Hollando voy las horas jubilares:
triunfo, toque final, remate, término
cuando ya, por constancia o por milagro,
obra se acaba que empezó proyecto.
Lo que era suma en un instante es polvo.
¡Qué derroche de siglos, un momento!
No se derrumban piedras, no, ni imágenes;
lo que se viene abajo es esa hueste
de tercos defensores de sus sueños.
Tropa que dio batalla a las milicias
mudas, sin rostro, de la nada; ejército
que matando a un olvido cada día
conquistó lentamente los milenios.
Se abre por fin la tumba a que escaparon;
les llega aquí la muerte de que huyeron.
Ya encontré mi cadáver, el que lloro.
Cadáver de los muertos que vivían
salvados de sus cuerpos pasajeros.
Un gran silencio en el vacío oscuro,
un gran polvo de obras, triste incienso,
canto inaudito, funeral sin nadie.
Yo sólo le recuerdo, al impalpable,
al NO dicho a la muerte, sostenido
contra tiempo y marea: ése es el muerto.
Soy la sombra que busca en la escombrera.
Con sus siete dolores cada una
mil soledades vienen a mi encuentro.
Hay un crucificado que agoniza
en desolado Gólgota de escombros,
de su cruz separado, cara al cielo.
Como no tiene cruz parece un hombre.
Pero aúlla un perro, un infinito perro
—inmenso aullar nocturno ¿desde dónde?—,
voz clamante entre ruinas por su Dueño."
[Del poema 'Cero' de Pedro Salinas, després dels bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki els dies 6 i 9 d'agost de 1945.]
Preocupant
L'home, Francisco Camps, és un creient declarat i hem de suposar que també convençut. Practicant dels rituals del catolicisme, manté unes relacions excel·lents amb la jerarquia de l'església gràcies al seu càrrec de president de la Generalitat. I potser també a la inversa.
L'home, el ciutadà, com a tal, fa bé de viure la seua fe cristiana. Això va a càrrec de la seua consciència. Però hauria de saber distingir entre la intimitat de la persona i la representació de la presidència. Com a president de tots els valencians s'hauria de mantenir allunyat de certes actituds fins i tot servils amb els grans senyors del clero. Laïcitat institucional? És el que toca, però ja faria prou si dissimulava el seu fervor per les sotanes. No m'estic explicant bé.
En tot cas, tot açò venia perquè el president de la Generalitat Valenciana se n'ha anat a fer un tros del camí de Sant Jaume i li ha demant al sant que faça tot allò que ell hauria de fer. No crec que genere confiança algú que s'ha d'aclamar als esperits, a la fe que la majoria de valencians no tenim. No he pogut evitar-ho: m'han vingut al cap les tribus que demanen als déus que els protegisca. Encara estem en eixe nivell? I el més preocupant, a ningú no li fan pena i vergonya eixes actituds pròpies dels temps del dictador?
Esperem que, almenys, no passe com amb sant Antoni de Gavarda.
- Comentaris: 4
Rellegint Charles De Gaulle
Charles De Gaulle (1890-1970) fou un excel·lent estrateg militar i un eminent estadista francès del qual n'he rellegit aquests dies la biografia que en va fer l'historiador Max Gallo en quatre volums: "De Gaulle", Éditions Robert Laffont, París, 1998.
- Comentaris: 5
Si tenim difÃcil atacar, almenys posem en prà ctica la defensa Basset
Tal com estan les coses, potser toca raó el portaveu d’Esquerra, Ignasi Lorente, quan suggereix a Solidaritat Catalana i Reagrupament que ocupen el centre-dreta independentista. Aclarir el panorama sempre és positiu. I més ara que Convergència ha decidit donar oxigen a l’espanyolisme atarantat en abandonar qualsevol possibilitat d’intent independentista: Pel concert econòmic, ha dit Mas que llauren ells.
No és una abaixada de pantalons, encara que ho semble, és que Convergència, com sovint ha remarcat Jordi Pujol, no és un partit independentista. Ha estat i és un partit regionalista, partidari de la unió amb Espanya amb un cert grau d’autonomia i prou. Qui va convidar Convergència i Unió a les celebracions independentistes ho va fer, doncs, amb les ulleres entelades, que no estelades.
Per tant, seria positiu que el mapa polític catalunyès s’aclarira amb un envit fort de Solidaritat Catalana i de Reagrupament (si són capaços de posar-se d’acord) sobre Convergència i Unió. Fet i fet, també serviria per a aclarir el corral si a la fi Convergència, estirada per Unió, acabara convertint-se en la marca regional del PP. Com menys “bultos”, més claror. És la defensa Basset: arraseu tot el que hi ha entre les nostres posicions i les de l’enemic a fi que no tinga espais on amagar-se, i així haja de combatre a camp obert. És a dir, que a la fi els bàndols estiguen definits: independentistes contra unitaristes. I sense putes ni ramonetes saltironant pel mig i marejant el ball.
- Comentaris: 8
Paginador
Accés de l'autor
Cercador per paraules
Blocs recomanats
P E L P A I S A T G E. R o g e r C r e m a d e s
Roger Cremades Rodeja
<b><span style="color: #ff0000;">Xina, arribar i moldre??</span></b>
Els blocs per llistat alfabètic
Els blocs per temes
- Ciència i ensenyament
- Comunicació
- Cultura i llengua
- Economia
- Esports
- Ordinadors i internet
- PolÃtica i govern
- Societat
- Territoris i viatges
- Universitats
- Endeblocs
- Blocs personals
- BerguedÃ
- Capcir
- Conca de BarberÃ
- Eivissa i Formentera
- El Camp de Túria
- Europa
- Garraf
- Garrigues
- Garrotxa
- Gironès
- La Costera
- L'AlacantÃ
- L'AlcoiÃ
- L'Alt Palà ncia
- La Marina Alta
- La Marina Baixa
- La Plana Alta
- La Plana Baixa
- La Ribera Alta
- La Ribera Baixa
- La Safor
- La Vall d'Albaida
- L'Horta
- Mallorca Occidental
- Mallorca Oriental
- Mallorca Septentrional
- Maresme
- Món
- MontsiÃ
- Noguera
- Oceania
- Osona
- Pallars JussÃ
- Pallars SobirÃ
- Pla de l'Estany
- Pla d'Urgell
- Priorat
- Ribera d'Ebre
- Ripollès
- Rosselló
- Segarra
- SegriÃ
- Selva
- Solsonès
- Tarragonès
- Urgell
- Vallès Occidental
- Vallès Oriental
- Vallespir
