NO VEUS ALLÃ’ QUE TENS DAVANT ELS ULLS

• bielmamengual
• enllaç permanent
• dimarts, 6 d'abril de 2010 | 22:12h

Com puc interrogar la passejada per entremig de les manifestacions de la primavera?
Desconfia de les imatges (aquest cel que s'emboira de negrors, aquesta lluminositat que desapareix a tota, aquest fred humit que avança, aquesta lluna en quart minvant que no es veu, etc.). Desconfia de les flors (els blauets a la vorera del camí entremesclats amb flors de card liloses, les espasetes morades entre la verdor de les civades com herbei, els llevamans carbassa menudons davall els ametlerars, les darreres flors blanquíssimes de cirerer en un hort tancat, etc.).
Com escapar a la degradació i a la ruïna? Em veig al mirall davall la fesomia somrient una cara d'angoixa que em sorprèn. Rere els niguls verds dels ametlers pens que l'esperit prest o tard acaba per afeblir-se. Crec que m'he d'aferrar a aquest pensament si intent començar una Vita Nuova. L'edat em fa tornar més desconfiat respecte a l'invisible. Començ a veure de bon de veres el treball de la mort al meu voltant, en mi. Em dic: la bellesa es tan incomprensible com el dolor, doncs tan real, igualment forta i necessària. (Escriure: no som més que eines, imperfectes, que tenim, com a ús més alt, fer circular la llum contra l'obscuritat que ataca per tots els cantons. Dir: Desitjar que fins al darrer moment, fins i tot mig fet malbé, el nostre ésser serveixi encara per això de totes les formes possibles. Amollar: Sense fer tantes d'històries acceptar el treball, l'esforç. Preferir el pròxim en què el mal és inseparable del bé al llunyà on regna una claror pura però potser falsa o morta. Als nins, abans d'un cert saber que els destorba més que el ajuda, caldria ensenyar-los la fermesa, la resistència al sofriment, i, també, tan bé, la bondat.)

• Comentaris: 3
• Vull llegir la resta de l'article