El temps s'esgotava. Als Patriots li'n quedava poquíssim així que van decidir fer un negoci: van amagar amb que aturaven un corredor dels Giants però el van deixar passar fins a la línia de gol per a que marcara i així tenir ells l'oportunitat d'un darrer atac. El de Nova York va quedar tan desconcertat que no sabia si marcar o no i acabà caient de cul sobre la zona d'anotació. Amb això es posaven per davant en el marcador però deixaven temps al temible quarterback dels Patriots per a fer un atac final.

I aleshores els de Nova Anglaterra el van fer. Un atac èpic, jugant contra el rellotge i jugant amb el rellotge, les dues coses al mateix temps. Al final no van guanyar la Superbowl però una vegada més els minuts finals van ser un dels millors espectacles esportius que es poden veure al món. I la prova definitiva que, malgrat les aparences, el futbol americà és el joc més intel·lectual que existeix.

PD. I Tom Brady s'ho va jugar tot a un Hail Mary! en l'últim segon. Sempre recordaré la primer vegada que vaig preguntar perquè es diu així i l'explicació que em van donar: 'envies la pilota lluny i resses un avemaria...'

Nit de Superbowl

Des de fa vint anys, més o menys, que no em perc mai la Superbowl. El futbol americà és un esport que m’agrada de forma molt especial i només això ja fa comprensible el meu interés per aquesta nit especial. Però fins i tot si no n’han sentit a parlar mai del futbol americà o no han vist cap partit els recomane que hi facen un cop d’ull, si poden, aquesta nit: veuran un espectacle impressionant.

Enguany a més la Superbowl la gaudiré de forma especial perquè hi juguen dos dels meus equips preferits. Els Patriots de Nova Anglaterra s’enfronten als Giants de Nova York, un derbi de la costa est que promet molt d’espectacle i una bona dosi de passió a la grada. I això malgrat que sorprenentment els organitzadors hagen trencat la tradició i han portat el partit per primer vegada a la glacial Indianapolis. Diuen que això del fred nostre és una broma al costat del que passaran els espectadors d’allà, per més que l’estadi, l’arquitectònicament sorprenent Lucas Oil Stadium, estiga cobert i tinga calefacció.

Els Patriots han estat aquest segle com el Barça al futbol europeu: els dominadors implacables. Tot i això els darrers anys havien fet una certa baixada i avui esperen recuperar el ceptre. Per a mi seran sempre, però, la meua primera samarreta. Aquella que encara tenia el vell logo amb un soldat colonial fent de center i representava en el meu cap el símbol de la part d’Amèrica que més m’agrada, l’elegant Nova Anglaterra.

Pel que fa als Giants la meua simpatia prové del fet que és en el seu camp on he vist més partits de futbol -si descompte obviament l’Estadi Olímpic dels enyorats Dragons. Hi he vist grans i enormes partits (un Giants-Cowboys épic que vaig tenir la sort de compartir amb el Josep Morell) i he vist partits ruinosos (un en plena vaga de jugadors on érem quatre gats i que l’Assumpció recordarà sempre pel fred que hi feia).

M’ho miraré amb una certa distància tot, doncs: simplement que guanye el millor.


(Era el meu article de diumenge a El 9 Esportiu)