
Deia Josep Pla que descriure és una feina molt més difícil i complexa que opinar, raó per la qual tothom opina i ningú no explica res. Estic d’acord amb l’homenot de l’Empordà però la seua sentència és un parany: l’origen de l’epidèmia malaltissa d’opinar que pateixen gran part dels humans no és una qüestió de dificultat descriptiva. La gent opina perquè és l’única cosa que pot fer. Sense anar més lluny, les conegudes descripcions de Pla no són més que opinions. Escriure és sempre un exercici altament subjectiu: per molt asèptiques que tracten de ser, les teues paraules mai no aconseguiran d’esquivar el filtre egocèntric que s’engega sempre que expressem alguna cosa. Així doncs, no es tracta de perseguir la falsa i quimèrica meta de l’objectivitat; allò important és saber dignificar les opinions; ornamentar-les amb arguments poderosos; aprendre a disfressar-les de poesia, d’enginy, de veracitat. Eixa és la vertadera feina de qui escriu o es pretén escriptor: disfressar opinions.

He vist algunes imatges de la compareixença del senyor Rodríguez Zapatero per a explicar la reforma laboral que proposa, així com imatges de la trobada amb els representats de la patronal i els sindicats.

Però ho intent, ho revolt, ho cerc..
«A deu anys vaig començar
a fer jugar na peluda;
de dreta i ajaguda,
de tot vent la vaig provar.»
Peluda: membre viril!
Sembla que ens ho hem de plantejar seriosament com és que aguantem abusos judicials de l'estat espanyol, o del que fos. Cas extrem de violència, acompanyat d'altres (casos i violències) i que certifica que estem davant un Estat contra ciutadans.
Pot ser un problema que ens confon és que aquesta amb poca cosa ja ho són de mena. Vull dir que un mínim abús ja els fa culpables. Sí, diria que per alguna cosa així deu ser que ens empassem tantes coses. Devem pensar que ja no ve d'aquí de tantes que col·leccionem. Però hauria de ser ben bé a la inversa,
De manera que si deixem clar aquest punt, suposo que podrem abandonar algunes d'aquestes vistes grosses, i acabar d'una vegada amb la complicitat ciutadana.
5 de setembre de 2009
A les set de la tarda davant la subdelegació del govern espanyol a Girona.
... temptativa de col·laboració a què?
30 de juliol de 2009
Constatacions i desconstatacions.
"Constatem, a partir de la sentència condemnatòria a
Núria Pòrtules, que l'Audiència Nacional dona credibilitat a l'atestat
policial per davant de fets, evidències, i fins i tot provada la no
existència del grup del que se li acusava de fer temptativa de
col·laboració amb banda armada, ..., que estem realment insegurs a mans d'aquest tribunal i el que l'envolta. (...)"
13 de juliol de 2009
LLIBERTAT NÚRIA PÓRTULAS
"(...) Som conscients que la detenció i empresonament de la Núria no va ser
una equivocació. La repressió que exerceix l’Estat sobre les persones i
els moviments combatius no és un error sinò una estratègia del poder
per tal de criminalitzar-nos. Des de fa anys, els moviments socials som
objecte de detencions arbitràries, identificacions, multes i
empresonaments. (...)"
4 d'abril de 2009
Contra aquests salvatges immunitzats i impunitzats.
"(...) Sobre aquest tema segueixo pensant que una prioritat de canvi en la nostra Conselleria d'Interior hauria de ser
la de definir de nou el concepte que tenim de 'seguretat' i fer-ne
obligació de no mancar als compromisos bàsics de defensa de les
persones, així com hauria d'esdevenir obligació plantar cara a aquest
vergonyant estat en que estem. (...)"
5 de febrer de 2009
Els callats còmplices de terrorisme d'estat.
7 de juny de 2007
Notícies sobre la detenció de Núria Pòrtulas.


1 de març de 2007
"(...) I sobre altres encausaments improcedents; i aplicacions de la llei i lleis espanyoles, voldria saber què estan fent amb la detenció improcedent a Núria Pòrtulas. (...)"
23 de febrer de 2007



05 / 02 / 2010
Santiago Espot repta la periodista Isabel San Sebastián
El president de Catalunya Acció es queixa que comparés les seves activitats amb "el nazisme"


El president executiu de Catalunya Acció, Santiago Espot, ha reptat la periodista Isabel San Sebastián a debatre sobre les multes lingüístiques i la independència de Catalunya, després que aquesta "comparés les nostres activitats amb el nazisme".
Espot va ser entrevistat telefònicament en un programa de Veo7. Després de penjar, "una de les seves convidades, doña Isabel San Sebastián, va comparar les nostres activitats amb el nazisme. Hi ha coses que ni de broma consentiré per molta tribuna que tingui aquesta senyora", ha indicat el president de Catalunya Acció en una carta oberta al director del programa.
El màxim dirigent de Catalunya Acció ha recordat que "Canal Català i altres televisions catalanes" no tenen "cap inconvenient, perquè són autènticament demòcrates, de convidar als seus programes tant a independentistes com espanyolistes".
"Així doncs, espero poder personalment i en directe tenir un cara a cara amb doña Isabel per deixar les coses clares i en igualtat de condicions".




Espot, el Zorro del Català, endevant. Els altres que lladrin, aixó vol dir qu'existim. Anim Espot, cap discriminació envers el català (almenys que hi sigui ) i si hi és amb anglès o un altra llengua de la periferia no hi cap problema.


Jo no entenc perque paguem les multes. N'hi hauria prous que rectifiquessin, i a més de tenir els seus rètols en castellà, francès, islandès, alemany, etc. també ho facin en català. Que jo s'àpigue, es dona plaç per aquesta rectificació.
Ostres Sr Kulimandris, avui és el primer dia que el japonès no m'ha acompanyat durant el trajecte. Espero que estigui bé, i que encara conserví el seu maletí.

DIUMENGE 7 DE FEBRER, 9,15 H, ESTACIÓ DEL METRO SEMINARI o 9,45 RAMBLA DE BÉTERA
NOMÉS S'ESTIMA ALLÒ QUE ES CONEIX:
VII Baixada a peu pel Carraixet 2010

Ja sóc a casa, de nou. Passa de mitjanit, i faig recompte de l'última part del jorn: a Vilamarxant, la Coordinadora ple Valencià i l'Associació 9 d'octubre, juntament amb el casal Jaume I havien ordit la presentació de l'exposició sobre els moriscos. El mestre Ferran Zurriaga ha fet els honors i ha anat descabdellant per què havíem de posar fil a l'agulla sobre l'homenatge a aquella gent, contra el greuge que va significar l'expulsió. Ferran ha anat explicant-nos tot de petites històries que expliquen què va passar, com eren, com vivien, centenars de famílies que vam expulsar per decret, una de les primeres neteges ètniques a Europa. Fins i tot en això hem sigut líders, que en poqueta cosa més. Petits detalls de Bétera, d'Olocau, de Benaguasil, sobre la terra, les hortetes, les gerres i els cossis, els llibrells, la toponímia, les eines bàsiques per treballar al camp… Avui mateix havia passat per arxiu del regne i havia trobat un document sobre una família que havia hagut d'abandonar la casa a Vilamarxant, què s'hi havien trobat, els nous amos? Tot d'estris humils, sens dubte, que encara es queixaven si aquells havien trencat o fet miquetes les gerres… Escoltar aquest home és obrir la capsa d'esca i anar donant-li fil a l'estel.
Hem sopat entre amics, barat, lleuger i bo, i després encara hem sigut al concert d'Arthur Caravan, una banda de joves d'Alcoi, guanyadors d'un premi Ovidi, que, algú ens havia avisat, solament que farien un acústic, però de poc no venen els de Benaguasil perquè baixàrem el volum de l'àudio. Són joves, són bons, però nosaltres, un divendres que hem començat a les set del matí i sort que paràvem sobre les deu de la nit, a sopar, ja tenim una edat i ens cal un ritme que ens mantinga la tensió per davall de catorze, que volem tornar a casa. Per això que ho dic públicament, ara: ja sóc a casa, finalment. Quin goig.