6/12/2009 PROTESTA MULTITUDINÀRIA A ROMA

Centenars de milers d’italians surten al carrer contra Berlusconi

• La marxa va néixer d’una convocatòria feta des de la xarxa social Facebook

El moviment violeta, color que no forma part dels símbols de cap partit, va néixer ahir a Itàlia. Unes 350.000 persones, segons uns, gairebé mig milió, segons els altres, procedents de tot el país i convocades de manera espontània a través de la xarxa social d’internet Facebook, es van manifestar pels carrers de Roma demanant la dimissió del primer ministre, Silvio Berlusconi. També hi va haver marxes de protesta en unes 50 ciutats de tot el món. Les manifestacions, batejades No B-Day (Dia sense B), van ser alegres, sonores i carregades de molta ironia.
Els participants a Roma portaven a sobre peces de color violeta: bufandes, samarretes o jerseis, fins i tot sabates, perruques o esmalt de les ungles. L’ancià director de cine Mario Monicelli va convidar els participants a «resistir». «¡Visca vosaltres! ¡Visca la vostra força!», va cridar. Els partits n’estaven exclosos, tot i que hi podien participar oficiosament.
El populista Antonio Di Pietro d’Itàlia dels Valors (IdV), a l’oposició, ho va fer barrejat enmig dels altres i amb les banderes del partit, mentre que els progressistes del Partit Democràtic (PD) hi van participar individualment, entre ells el seu líder, Rosy Bindi.

RESUM DE CRÍTIQUES / Un enorme «Berlusconi, dimiteix», escrit en violeta, va obrir la gran manifestació. Els eslògans i pancartes resumien totes les crítiques que aquest any i mig de govern ha rebut l’Executiu conservador italià.
La iniciativa No B-Day va començar el mes d’octubre al portal Sanprecario obert per Franca Corradini, una electora penedida de Berlusconi. «No dimitirà, però aquesta manifestació ja és una presa de consciència», va explicar ahir.
Un altre dels organitzadors va dir: «Ja hem vençut, perquè del no-res hem transformat l’antiberlusconisme en una consciència col·lectiva». La majoria dels participants en aquesta manifestació eren menors de 40 anys.
Fora la Màfia de l’Estat, Treu les mans de la Constitució, es podia llegir en algunes pancartes. El retrat més exhibit va ser el de Verónica Lario, dona de Berlusconi. Uns manifestants van desfilar amb un ninot del primer ministre enfundat en un vestit de pres dins una gàbia de fusta.
Al final, a la plaça de Sant Joan del Laterà, hi va haver un concert, precedit per les paraules del Nobel Dario Fo i del missatge d’un altre Nobel, José Saramago, i un discurs de la física Margherita Hack. Un dels eslògans entonats va ser: «El poble violeta demana la paraula». La televisió pública RAI va relegar la informació de la manifestació al canal 24 Hores, a l’abast de pocs ciutadans.

A veure si en poc de temps, el somni de la foto es fa realitat i aquest paio acaba on hi deu estar, a la presó.

6/12/2009 MIRADOR

L’honor de la política

• La coherència i la capacitat de convèncer i arribar a acords amb els adversaris van definir Solé Tura

Jordi Solé Tura era i serà un referent polític per molt temps. També un intel·lectual culte i brillant, seductor, cordial i divertit, un gran amic dels amics i una persona extraordinàriament amable amb tothom. Una persona que es feia estimar. També un esportista competitiu que no suportava perdre. I un viatger de curiositat infinita i delerós d’aventura. A estones poeta, en tot moment amant de la música, lector bulímic i company enamorat de la Teresa. Hem estat amics, còmplices sovint de militància, però l’afecte ha estat sempre més fort que la proximitat més o menys gran en la vida política. Quan estimes molt les paraules sempre et semblen insuficients, i en tot cas, poc publicables. Deixem-ho córrer.
Voldria escriure alguna cosa que ell considerés que era necessari dir. Li havia sentit proclamar el valor de la política i mostrar preocupació quan veia que es degradava. Vivim un moment històric poc favorable al prestigi dels polítics: impotència per afrontar els reptes i problemes de la crisi i els comportaments poc edificants en les institucions i en els partits. Havíem comentat que els partits no estaven sovint a l’alçada corresponent però que també se’ls demanava més del que podien fer. Com que valorava la importància dels partits s’indignava davant de la deshonestedat política o personal d’alguns dels seus representants. Coincidíem a constatar que la visibilitat de la política i la impunitat amb què se la pot criticar obliga els càrrecs públics i els militants de partit a un plus d’exigència moral, ja que la confiança és una condició indispensable per la seva feina. Potser hi afegiríem un comentari irònic sobre els comportaments dels membres de consells d’administració, directius d’empreses o professionals rellevants: si es coneguessin i se’ls apliquessin els mateixos criteris en relació als diners... bé, deixem-ho així, això no toca. Jordi Solé Tura ha estat un exemple de polític moral, honest, digne. Ell hi afegiria que no és un cas únic, ni molt menys.

Quant a moral personal molts altres polítics, públics o de partit, no tenen res a envejar-li, però sí que em sembla que cal destacar unes virtuts que no sempre són freqüents en la vida política. La coherència i mantenir-la tot i adaptant-se als canvis de l’entorn, la capacitat de convèncer i fer acords amb els adversaris sense renunciar als valors i als objectius que en cada moment es consideren principals, tenir sempre criteris propis (que són els que et permeten convèncer) sense faltar gens ni mica a la lleialtat al partit. El Jordi va militar molts anys al PSUC, amb un interval a Bandera Roja, i més tard al PSC. Però no solament no va criticar mai el partit que havia abandonat (o potser que l’havia deixat a ell) tampoc aquests canvis van representar un canvi de valors i posicions de fons. Recordo que Gregorio López Raimundo en va comentar les seves memòries. «M’han agradat i m’han sorprès una mica. Ens deixa molt bé (es referia al PSUC). Crec que massa bé». També s’ha dit que era molt «conciliador» i es posa com a exemple el seu rol en l’elaboració de la Constitució. Crec que el Jordi si bé no va poder evitar algunes formulacions cautelars per la dreta espanyolista també va ser capaç d’influir decisivament en el seu redactat en relació al reconeixement de Catalunya i a la possibilitat de deixar la porta oberta a transformacions socials i democràtiques profundes. Els testimonis de personalitats d’altres camps polítics com Roca Junyent i Herrero de Miñón ho confirmen.

Permetin finalment que faci un comentari sobre el Jordi militant, primer a la clandestinitat i després a la legalitat. Home disciplinat, anava a les llargues reunions internes, les aguantava del començament al final, però no les suportava. Tampoc li agradava gens ni mica la clandestinitat, no tan pel temor de la repressió com per la desproporció que hi havia entre l’esforç per poder mantenir la vida interna i l’eficàcia de l’acció a l’exterior. Però va ser durant gairebé 50 anys militant, d’una manera o d’una altra, i quasi la meitat a la clandestinitat.
Certament un personatge que honora la política.

6/12/2009 PASSA A LA PÀGINA SEGÜENT VE DE LA PÀGINA ANTERIOR

Solé Tura rep el càlid comiat de la ciutadania

• Més de 4.000 persones van rendir l’últim homenatge al professor de Dret

• El príncep Felip va anar a la capella ardent del jurista i polític desaparegut

Cues fins a última hora. El Palau de la Generalitat va rebre ahir la visita d’unes 4.000 persones que van voler donar un càlid últim adéu a Jordi Solé Tura, polític i pare de la Constitució, resistent a la dictadura franquista i recordat professor de Dret. El primer a mostrar el seu respecte davant la capella ardent del desaparegut va ser el príncep Felip, a les quatre de la tarda. El van seguir polítics, representants del món de la cultura i, en general, cares conegudes. Però no van ser majoria ni de bon tros. Perquè gairebé tots els assistents van ser ciutadans corrents que van voler mostrar el seu afecte a Solé Tura.
El seu fill, Albert Solé, va agrair «el reconeixement» a la figura del seu pare, va destacar la gran afluència de gent, que va agrair i per la qual es va mostrar sorprès. No obstant va trobar una explicació al fet que ahir tanta gent decidís fer acte de presència a la plaça de Sant Jaume: «Els últims anys moltes persones m’aturaven pel carrer per parlar-me del meu pare i expressar-me la seva frustració per no haver pogut mostrarli personalment el seu apreci». Ahir ho van poder fer. Tot i la seva satisfacció, Solé fill també va tenir algun retret per a l’Executiu català. En declaracions a TVC, va assegurar que «les institucions d’autogovern catalanes estaven en deute» amb la figura del seu pare i que a aquest li havia faltat un reconeixement institucional «fort, directe i contundent».
La capella ardent va ser instal·lada a la tarda després que el president de la Generalitat, José Montilla, i la consellera de Justícia, Montserrat Tura, neboda del desaparegut, rebessin el fèretre a la seva arribada al Palau de la Generalitat, que va obrir les portes a les quatre de la tarda a tot aquell que volgués homenatjar Solé Tura i les va tancar a les vuit del vespre. Avui seguirà el reconeixement: la capella ardent estarà oberta des de les nou del matí fins al migdia. Després, l’antic integrant del PSUC i del PSC serà enterrat al Tanatori de Sant Gervasi.

DE LA VEGA / Una de les últimes persones que anirà a acomiadar Solé Tura serà la vicepresidenta del Govern, María Teresa Fernández de la Vega, que ho farà, segons la previsió, poc abans de les 11. Ahir hi van anar polítics de tots els partits. Hi van assistir el vicepresident del Govern català, Josep-Lluís Carod-Rovira; l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol; l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu; el ministre de Treball, Celestino Corbacho; la ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde; el també pare de la Constitució i exdirigent de CiU Miquel Roca; el líder d’ICV, Joan Saura; el síndic de Greuges, Rafael Ribó; la presidenta del PPC, Alicia Sánchez-Camacho. També hi van anar els cantants Joan Manuel Serrat i Marina Rossell, i l’actor Ferran Rañé, entre moltes altres personalitats de tots els àmbits.
Tots van tenir paraules d’afecte i reconeixement, i va predominar la impressió que va ser «un mestre», de dret, de política i de principis. Així es va referir a ell Camacho, que va ser alumna de Solé Tura en les seves classes de Dret Constitucional durant dos anys. Serrat va destacar la seva «bondat i honestedat». Hereu el va considerar «un referent» i Pujol va afirmar que el nom del desaparegut es mantindrà vinculat a la transició i a la Constitució.
Adolfo Suárez Illana, fill de l’expresident del Govern va explicar que representava la seva família al «rendir homenatge a un espanyol il·lustre». Emocionat, l’expresident del Tribunal Constitucional Manuel Jiménez de Parga va recordar anècdotes de fa mig segle, i va incidir en el paper de docent del desaparegut: «Va ser el meu primer col·laborador a la universitat, el 1957. Es recorda més que va ser polític que no pas professor de Dret, no sé per què. És el que realment li interessava i el que més l’havia satisfet».

LA JOVENTUT I EL MARXISTA / Jiménez de Parga va recordar que Solé Tura va patir moltes traves com a professor a causa del seu activisme polític, i va explicar com un altre catedràtic argumentava la seva negativa a proporcionar-li cap mena de suport acadèmic: «No puc entregar la joventut a un marxista».

El meu homenatge a un home discret i honest. Descansi en pau.

Joan Manuel Serrat al funeral

Capella ardent del Jordi Solé Tura