Ja son alguns anys amb la mateixa història des de la “caverna” mediàtica i fins i tot des de la dreta. El terme despectiu “titellaires” que s'usa per atacar els actors, directors i intel•lectuals que siguin d'esquerres el va usar un conegut periodista que abans treballava a la COPE i ara s'ha fet una nova emissora. I fins i tot els han atacat quan l'any passat, durant la campanya electoral per a les generals, diversos actors i cineastes van formar una colla de suport al José Luis Rodríguez Zapatero, tot usant com a signe la cella del President del Govern, sent anomenats “el Sindicat de la Cella”.

Però amb aquests atacs, sembla només que la dreta desitja treure’s de sobre aquests artistes que no li agraden gens per posar-hi als seus, ja que caldria recordar el favoritisme descarat que el PP d'Aznar va tenir amb en José Luis Garci, el qual no només va ser posat per ells com a model, sinó que quan va estar nominat a l'Óscar per “El abuelo”, el llavors Ministre de Cultura, en Mariano Rajoy (ves per on), va ser amb ell a Hollywood amb l'esperança de fer-se la foto amb ell si l'hagués guanyat (el va guanyar en Roberto Benigni amb la seva enginyosa “La vida és bella”). O l'any passat, amb la monumental subvenció de la Comunitat de Madrid d'Esperanza Aguirre, pagant-li el 100% del pressupost (15 milions d'euros) de “Sangre de Mayo”, pel•lícula que li van encarregar al Garci pel 200 aniversari del 2 de Maig del 1808.

Això últim va ser d'una hipocresia enorme, ja que el PP denuncia les subvencions públiques al cinema espanyol, exigint que hauríem d'imitar l'estil de finançament de Hollywood, per a ells l'únic vàlid, o que exigeixen la derogació de la quota de cinema europeu, que obliga a estrenar pel•lícules europees per cada x americanes, una cosa que per a ells és com discriminar el cinema americà a favor del francès o l'alemany, menys interessant per a ells que no pas el fet a Hollywood. Però la malvolença que demostren els del PP cap la majoria del cinema espanyol hauria de centrar-se a promocionar i fomentar cineastes que tinguessin ganxo de debò a la taquilla, i així, els “titellaires” serien oblidats pel públic, sense res més.

Però en Garci només va recaptar 700.000 euros amb “Sangre de Mayo” (“Àgora” del “titellaire” Alejandro Amenábar ja té recaptats més de 12 milions en un mes, i continua augmentant) o Antonio Del Real, potser el més de dretes dels cineastes espanyols en actiu, va fracassar en taquilla amb una pel•lícula en anglès sobre una suposada conspiració contra el rei Felip II, i que no va agradar gens a la crítica, ni tan sols a la de dretes. Puc estar d'acord amb això que es fa massa suport a la gent actual del cinema espanyol, però si els més conservadors tampoc no tenen d’èxit a la taquilla, no em serveix que els posin com a exemple. Els Garci i Del Real ja van tenir el seu moment, i el seu cinema s'ha quedat antiquat.

A França han sabut els seus cineastes i actors connectar millor amb el seu públic, tant amb pel•lícules comercials (“Sortir de l'armari”, “Cyrano de Bergerac”, “La vida en rosa”…) com d'autor (“Per a tots els gustos”, “Séraphine”, “L'escafandra i la papallona”…). I el seu cinema és recolzat pels seus polítics i públic sense importar la ideologia, respectats per tota la gent, i fins i tot molt admirat a la resta del món. Als EUA, hi veus en Burt Reynolds o en Bruce Willis donar suport als republicans, o en Robert Redford o Sean Penn amb els demòcrates, però es respecten els uns als altres, i no pateixen pas de boicots per tenir aquestes o aqueixes idees. Cal fer pel•lícules al nostre país que siguin comercials, però alhora de qualitat, com fa pocs anys es feien, però no em vinguin ara amb bestieses tipus “Sindicat de la Cella”, “Titellaires” o coses així. Si en Garci acusa al diari “El País” de “…Fer una cacera en contra meva”, sembla més propi això d'egos desbordats i de no reconèixer la seva pròpia decadència. En Pedro Almodóvar pateix del mateix, tot i que el mestre manxec encara té molt que ensenyar-nos, del seu talent.

Que a la dreta siguin més preocupats en trobar-hi de cineastes que connectin de debò amb el públic, en comptes d'intentar treure’s de sobre als què no els agraden. A meu no m'agraden gens les pel•lícules de Torrente, m'agraden molt més les del meu paisà Ventura Pons o les d'Almodóvar, però no faré pas un boicot al Garci ni al Del Real. Si fan de pel•lícules interessants o que m'interessin, aniré a veure-les. O que es fixin més en el cinema europeu, que hi som a Europa, però, és clar, tan acostumats estan a l'estil americà, que pel•lícules comercials com “Sortir de l'armari” o “Per fi vídua” els deuen semblar estranyes, i fins i tot pocs edificants (una ataca l'homofòbia, i l'altra parla de dones que fan adulteri).

De la recent mort del gran actor José Luis López Vázquez, el seu llegat ha provocat d’agraïments, un profesional honest que no va tenir de prejudicis en treballar amb directors de dretes o d’esquerres, si l’interessava allò que l’oferien. I un altre bon actor, l’Alfredo Landa, ja retirat, el mateix.

I si els cineastes que agraden a la dreta no agraden gaire a l’estranger, com en Garci (va guanyar l’Òscar, merescut, però ja no és el mateix d’abans), que culpin al públic d’aqueixos països d’ignorar-lo, mentre l’Almodóvar hi aconsegueix triomfar.