Conjugar-se

A l’Ateneu de Bétera escolte la presentació de ‘Valencians contra la fil·loxera’, un impressionant llibre de Joan C. Martín que per aquelles coses de la vida és editat, en català, per una casa anglesa, Anaconda. L’autor em sorprèn amb un discurs que va molt més enllà del que seria justificat pel títol. És un llibre de vins i vinyes, gens estrany car Joan C. Martín és probablement el millor especialista en la matèria que tenim però sobretot és un assaig total sobre els valencians, sobre els nostres comportaments antropològics i sobre la política que se’n deriva.

Amb una saviesa abrumadora Martín explica que la societat valenciana va ser capaç d’aturar durant dècades la fil·loxera mentre aquesta es feia forta arreu el continent i portava la desgràcia a tots els països, excepte a València. No perquè sí. Del seu retrat emergeix un País Valencià ‘calvinista, seriós, rigorós i solidari’ que va ser una forma de viure. Una terra on la gent usava amb normalitat la vella paraula ‘conjugar-se’ (no la cerquen al diccionari que no hi és) que ell la defineix amb un rotund i emocionant ‘vol dir que no deixaràs mai caure al teu veí’.

El relat de Martín demostra sobradament que va ser la cobdícia, l’ambició d’uns pocs i la traició a la terra el que va permetre finalment l’entrada de la plaga, un retrat que basteix paral·lels amb la situació que vivim avui i fa del seu llibre en una extraordinària explicació sociològica, també, del present.

Fa anys vaig quedar fascinat llegint un estudi sobre les miniatures del Duc de Berry, no recorde si a càrrec de Lucien Febvre o del seu col·lega Marc Bloch. Em va emocionar descobrir com els pares de la història total eren capaços d’explicar el seu país, no només el passat, a base de barrejar espeses taules econòmiques amb l’observació pacient d’unes miniatures marginals: pel tall dels llauradors sabien si era época de fam, quan segaven arran, o d’abundància, quan el tall era més desinteressat.

Escoltant Joan C. Martín vaig reviure aquella sensació d’estar al davant de gent que no només saben coses sinó que saben com mirar als detalls xicotets i inserir-los en la gran història.

(Publicat a la meua columna setmana d'El Punt-Avui) 

PD. L'Antoni Puigverd n'ha fet una mena de retuit a la seua columna, sempre tan sòlida, de La Vanguardia.

Melissa, Gaspy i Besaara caminen juntes, una al costat de l’altre. La nit es plácida i faría un fred suportable si no fos que el vent que s’ha girat al pondre’s el sol descabdella les fulles apilotonades i aixeca el polsim de terra.

Fa només una setmana que es varen conèixer a Tashkent, on totes tres, havent imaginat mil cops fer realitat el viatge per la Ruta de la Seda, eren a la ciutat que n’obre una de les mil portes d’entrada als mil i un viaranys que n'travessen l’Asia Central fins la Xina.

Mai sabran com és que la vigília de la partida, aquella nit estrellada, va captivar les seves voluntats  fins al punt de voler perseguir les constel·lacions i abastar amb les mans la més brillant de les estrelles d’hivern. Potser Sirius, o Capella, o Rigel,  o Betelgeuse?.

Mai sabran com el desig il·lusori d’abastar aquells punts brillants en mig la negror pot ser mes fort que l’ansia de partir l’endemà per iniciar un viatge fet realitat després de somiar-lo mitja vida.

No s’explicarán com, abans de clarejar, cadascuna havia decidit seguir un altre viatge interior que les portaria a retrobar-se de matinada en un aeroport desconegut d’un país ignorat, vora la Mediterrània que mai havien contemplat.

I ara caminaven juntes per una ciutat estrangera a la recerca dels mites de l’infancia, guiades per les mateixes estrelles de Tashkent, mes properes, que després d’un llarg camí cap enlloc les havia reunit altre cop. Sí, les Reines que ho són de bon llinatge, saben quan han arribat al lloc on “estable” vol dir establir-se.

Varen aprendre que mai s'arriba tan lluny com quan no es va enlloc.

Un dels rituals que esperem cada any amb idèntica —i incòmoda— barreja d’expectació i aprensió és el de la publicació, per banda de les revistes i portals web especialitzats, de les llistes amb els “millors discos de l’any”. Un ritual que s’estén al llarg de sis o set setmanes perquè hi ha mitjans que l’avancen ben bé a finals de novembre —com Mojo o Uncut— i altres esperen al venciment natural de l’any per fer públic el seu inapel·lable dictamen, fet que permet fenòmens d’osmosi d’una llista a l’altra els quals molt sovint acaben resultant en una pintoresca i absolutament inversemblant unanimitat.
I cada any analitzem encuriosits els mecanismes que semblen engendrar aquestes llistes, fem comparances entre països diversos, constatem les arbitrarietats i parcialitats que perpetuen, i tractem, amb una certa candidesa, de racionalitzar les intencions ocultes de determinades posicions en els rànquings, especialment les de mitja taula cap avall, quan allò que podíem anomenar “política social” dels artífex s’imposa inexorablement a les presumptes taxacions artístiques.
(continua)