Altres veus: "Allà on viuen els monstres", de Spike Jonze

• vador
• enllaç permanent
• 2.1.0. Altres veus [AV]
• dimecres, 6 de gener de 2010 | 23:46h

Allà on viuen els monstres (Where the wild things are / Donde viven los monstruos / Max et les Maximonstres / Nel paese delle creature selvagge), de Spike Jonze

A partir d'uns mínims elements i amb un clar sentit de la posada en escena, Jonze és capaç de triomfar allà on "Avatar" fracassa, amb la possibilitat de crear bellesa. Els personatges monstruosos no esdevenen figures exòtiques, sinó uns éssers entranyables, que pateixen, s'angoixen i intenten superar els petits problemes quotidians per trobar una certa convivència (La utopia d'un cinema infantil intel·ligent, Àngel Quintana, El Punt)

(..) pel·lícula sensible i alienígena, un caprici d’una honestedat brutal (Allà on viuen els monstres. Sergi Sánchez, Time Out Barcelona)

(..) pel·lícula fresca, encantadora i emotiva, que connecta molt bé amb l’essència del comportament infantil i que se sap guanyar també la simpatia i la complicitat dels adults (Rebequeries infantils, Judith Vives, Capgròs i blog Espai Isidor)

(..) els monstres són producte de la imaginació del jove Max, els vehicles a través dels quals pot explorar i comprendre les seves pròpies emocions, però la seva complexa, desenganyada i depressiva psique es percep com la creació d’un adult decididament decebut per la vida, i no pas la d’un nen que comença a descobrir-la (Quan érem petits. Nando Salvà, El Periódico)

Reculls d'enllaços i referències d'articles publicats sobre la pel·lícula [AV7D·Crítiques # 23-30 D] [AV7D·Crítiques # 17-22 D] [AV7D·Estrenes]

FOTO Allà on viuen els monstres, de Spike Jonze

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Passat festes

• xcapdevila
• enllaç permanent
• dimecres, 6 de gener de 2010 | 23:24h

Ja ha passat el Nadal i de quina manera!
Més depressa, sobtat i estrambòtic que mai. Jo m'havia agafat vacances fins a finals de gener i un projecte sobtat de feina (sobtat perquè era previst que comencés a l'agost, després al desembre, després potser al gener...) s'ha posat en marxa en mig de les festes; total que retorn al carrer Pujades el dia 24, jornades meteòriques el 28, 29 i 30 i també els 4 i 5 de gener i una guàrdia imprevista el dia de Reis al matí. Sort que em van respectar l'escapada pirinenca de 4 dies per Cap d'Any.

I han estat uns dies complicats meteorològicament parlant, pluja constant, davallada de temperatures, cotes de neu baixant i l'estat de la mar complicada a la zona de l'Estrecho... I de que ve parlar del temps? Com si no hi haguèssin temes més interessant...;  doncs no, el gran tema d'aquestes festes, per a mi, han estat els partes meteorològics de l'Agencia Estatal de Meteorologia.

• Comentaris: 6
• Vull llegir la resta de l'article

Aquest dijous 7 de Gener, PLE MUNICIPAL

• independents
• enllaç permanent
• dimecres, 6 de gener de 2010 | 23:23h

Se celebrarà a les 19.00 h. I serà el primer del nou any.

Us adjuntem a continuació l'Ordre del dia.

1. Aprovació actes dels plens anteriors.

2. Donar compte dels decrets de l'alcalde del 4t trimestre de 2009.

3. Modificació de l'ordenança de la taxa subministrament aigua.

4. Aprovació de conveni amb localret per la compra agregada de telecomunicacions.

5. Aprovació del conveni de cessió d'ús del programa informàtic de registre de sol.licituds d'habitatges amb protecció oficial.

6. Ratificació dels acords relatius a la permunta terreny per a residència geriàtrica.

7. Ratificació del decret 150/2009 concertació pòlissa BBVA, 157/2009 llicència prèvia Sant Salvador i retificació del decret 162/2009 autorització a Localret per accés facturació electrònica de telefònica.

8. Precs i preguntes

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Provincianisme i Vegueries

• moisesmarti
• enllaç permanent
• dimecres, 6 de gener de 2010 | 23:17h

La política catalana, colonial com jo l’anomeno, aquesta ultima setmana ha tornat a donar mostres de la seva voluntat de continuar funcionant en paràmetres colonials, però en aquest cas, amanit i disfressat de provincianisme.

Llevat del conseller Ausas, tota la resta d’actors han fet i segurament continuaran fent el ridícul, han anat posant pals a les rodes, segurament perquè prefereixen continuar sent una província, i actuar amb visió provinciana, que pertànyer a un país amb una estructura administrativa i territorial més moderna, eficaç, i independent.

El regionalisme s’ho mira de reüll, no vull fer la crítica gratuïta de dir que ells van tenir 23 anys per fer-ho, desenganyem-nos, si ho haguessin intentat, els socialistes (com ara fan) haurien posat tots els pals a les rodes possibles i impossibles, amb l’ajut, com no podia ser d’altra manera d’Espanya.

Però els sociates, tant cosmopolites i moderns que diuen que són, s’ho diuen ells clar, han fet i faran lo impossible per dinamitar-ho, segurament perquè la seva visió del món és espanyola i provinciana, ells anticatalans com són, faran tot el possible per no allunyar-se d’Espanya, políticament i mentalment.

Als sociates el canvi els provoca vertigen, gràcies a les rendes heretades del franquisme han viscut i viuen com a reietons, segurament una estructura administrativa més avançada posaria en evidència les seves vergonyes.

Molts deuen pensar, millor continuar amb les “diputaciones provinciales”, ja ho sabem, canviar hàbits és difícil, i habituats a la política colonial i al provincianisme com estan resulta complex, però sobretot, hi ha por, por a perdre les menjadores.

• Comentaris: 2
• Vull llegir la resta de l'article

Com en una nina russa, tresors al Berguedà

• aleix
• enllaç permanent
• D'un temps, d'un país
• dimecres, 6 de gener de 2010 | 23:05h

Amb gairebé set dies de retard, poso en marxa l'any al blog. I per fer-ho, enmig del munt de temes que se'm plantegen, he triat l'experiència sempre molt interessant de la Fira de Reis de Montclar, al Berguedà.
Com cada any, milers de persones s'acosten al pla d'alzines que acull una de les fires més especials que es fan i es desfan al país al llarg de l'any. En un dels pobles amb estructura pròpia d'aquests verals de la Catalunya vella, amb grans extensions de terreny, masies grans i moltes de ben boniques, i molt poc nucli urbà. En aquesta transició tan regular entre el Berguedà i el Solsonès, base tangible d'aquesta estructura territorial tan potent i identitària. Allà, entre Casserres, Montmajor i l'Espunyola, hi trobem Montclar. I al seu costat, de fet, abans de veure el poble, hi trobem un sensacional pla d'alzines, de les de veritat, que ens referencien l'indret i ens marquen el camí: el Firal dels Reis.

(Continua)

• Comentaris: 2
• Vull llegir la resta de l'article

Rellegint Montserrat Palau: "La mare pàtria. Dones i construcció cultural de la nació"

• jrenyer
• enllaç permanent
• Rellegint .....
• dimecres, 6 de gener de 2010 | 22:30h

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Els Amics de les Arts

• sgordillo
• enllaç permanent
• Música
• dimecres, 6 de gener de 2010 | 22:20h

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article

MEDO DA MORTE?

• bielmamengual
• enllaç permanent
• dimecres, 6 de gener de 2010 | 22:12h

Medo da morte?
Acordarei de outra maneira,
Tal vez corpo, tal vez continuidade, tal vez renovado,
Mas acordarei.
Se até os átomos nao dormem, por que hei-de ser eu só a dormir?
Alberto Caeiro
——————
Avui això em basta: uns versos de Pessoa ressonadors, el perfum de la flor blanca de violer blanc, blanc damunt calç, dins un gerro de vidre art-decó a dues passes, un temps incomportable.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

L'ÚLTIM HOME QUE PARLAVA CATALÀ. Carles Casajuana

• Galdric
• enllaç permanent
• Literatura catalana
• dimecres, 6 de gener de 2010 | 22:11h

Aquesta novel·la, interessant i ben escrita, presenta el combat dialèctic entre dos escriptors, o més ben dit, entre un escriptor i un aspirant a ser-ho. El primer és Ramón Balaguer, novel·lista en castellà de cert renom que viu enclaustrat al seu pis per acabar una novel·la. El segon, més jove, és Miquel Rovira, i treballa de vigilant nocturn en un pàrquing mentre escriu una novel·la sobre l’últim home que, en un futur no tan llunyà, parlarà català. Balaguer és l’única persona que viu en un edifici ruïnós fins que Rovira s’hi instal·la com a okupa. El xicot, força barrut i força pobre, demana un calefactor a Balaguer i, de passada, li diu que s’equivoca escrivint en castellà, perquè es nota que no és la seva llengua. Van i venen els arguments sobre llengua i literatura, sobre la situació del català, sobre l’origen d’aquesta situació, sobre els mals de la literatura catalana i sobre el futur de tot plegat. Casajuana, diplomàtic de professió, presenta els arguments amb equanimitat i deixa que cadascú tregui les conclusions que vulgui. És un escriptor amb les idees clares, com es veu en aquest fragment, que correspon a consideracions de Balaguer sobre la novel·la de Rovira: “Si vol escriure una novel·la, ha de pencar més, ser més subtil i eliminar idees redundants i frases innecessàries. Encara no sap que els mots, com va dir Joubert, són com les ulleres, que si no serveixen per veure-hi millor fan que tot es vegi més borrós. Li falta astúcia: en comptes de posar preguntes, que és el que ha de fer una bona novel·la, pretén donar respostes.” (Pàg. 129). A més d’aquests dos personatges, hi ha una dona, una doctora amb qui els dos escriptors es relacionen consecutivament. És un personatge poc treballat que serveix, bàsicament, perquè els dos escriptors quedin retratats com dos egocèntrics insuportables. Hi ha moltes preguntes sense resposta en aquesta novel·la, però en aquest punt la rotunditat és absoluta.       

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Víuer e decidir en país

• farri
• enllaç permanent
• dimecres, 6 de gener de 2010 | 22:08h

Occitània se tròbe aué en un moment principau dera sua istòria. Tre es ans 70 eth tèrme occitan jamès non auie estat en boca de tanta gent. Ua part considerabla dera poblacion, sustot deth jovent, que pren consciéncia deth besonh de deféner era tèrra e era lengua; ua lengua que comence a desliurar-se deth pes pejoratiu creat per aparelh d'estat francés dempús de hè sègles.

Per contra, era nòsta cultura que passe per un moment fòrça delicat en tot trobar-se er un vertadèr perilh d'extincion. Era existéncia politica coma occitanes e occitans ei quasi nulla, peth hèt d'auer existit massa temps coma pòble mancat de consciéncia.

• Comentaris: 2
• Vull llegir la resta de l'article