
Som una tal mostra de
dolentia, d’egoisme, de baixesa, de rapacitat, una tal histèrica, que puc ben
entendre que al dinar de Nadal, la padrina Rafela, una dona balladora i
cantadora quan era jove i que ha acabat de madrastra de Blancaneus, el padrí
jove Sebastià, un advocat de prestigi que només es dedica a defensar presumptes
corruptes megamilionaris, la tia Catalina i la tia Aina, dues llengües
vespertines que no en pensen de bona, i tu, el meu cosí còmplice, us passàssiu
una bona part del temps en què no menjàveu aquelles meravelles de la
gastronomia mallorquina de tota la vida —sopa de la reina, pularda farcida,
porcella rostida amb patató, pa moixó amb gelat d’ametla i tota casta de
torrons— que havia comprat i cuinat la tia Francisca, la fadrina, la que duia
el feix de totes les feines domèstiques, sí, us passàssiu el temps cercant-me
la boca perquè amollàs, amb la meva saliva borda, a cadascuna de les nou
persones que seien a la taula gran del menjador de ca nostra i, de passada, a
la patuleia que es barallava, cridava i manotejava en una camilla amb unes
tovalles d’hule a un racó, els quatre mots de la meva veritat que no podien
produir altres efectes que la discutiguera fresca que enfrontava els uns amb
els altres en unes batalles que no tenien solució, i sota les quals es podien
veure els caràcters, els interessos i les correnties subterrànies que els
intercomunicaven dins una mediocritat perfecta.