Cercador per data
Laporta, Carretero, Tena, Uriel, Canela, Espot ... Són complementaris! __ BIC 1862
Són complementaris.
No sé si ho saben? Però si fossin capaços de presentar-se sense tant maquiavel·lisme serien invencibles, o almenys invencibles pel fantasma de la divisió, perquè si no són capaços de fer el salt vers el futur aquesta divisió se’ls endurà, se'ns endurà sense remei al fons de l’abisme.
Són complementaris. Es complementen els uns amb els altres.
Els anomenaré per ordre de la cadena tròfica -en paraules i simbologia emprada per Josep Castany, Director General de Catalunya Acció-.
Primer, en Laporta, el més conegut per tots els votants catalans, el que té més significació pública de tots ells. Laporta, electoralment, és el Lleó, el Rei de la Selva, el que fa i desfà! No parlo de la Solidaritat que presenten amb en Tena i l'Uriel, sinó que parlo del Laporta, la cola que pot enganxar tota aquesta amalgama.
Segon, en Carretero, l’home que després de desemmascar la mentida del gran mentider espanyol, tot just expulsat pel gran lacai del gran mentider, va tornar amb gran dignitat i amb el cap ben alt a Puigcerdà a exercir el seu ofici: metge.
Tercer, dels que ara són més visibles, l’Alfons López Tena. El Jurista del Consell General del Poder Judicial. Ara ja, ex Conseller Convergent. El compromès amb les Consultes par a la Independència de Catalunya. Persona molt intel·ligent i profund coneixedor de les lleis.
Quart, l’Uriel Bertran, ara també ex Conseller d’Esquerra República, dirigent de la facció d’ERC anomenada Independentistes d’Esquerra, compromès també amb les Consultes a primera línia.
Cinquè, el Santiago Espot, President Executiu de l’Organització política independentista Catalunya Acció. Bon orador. Ferm defensor de Catalunya. Inoculador de la moral de victòria que ens cal als catalans per sortir de l’atzucac en que ens trobem. Fidel creient en l’esperit i els valors dels catalans que ens permetran alliberar-nos.
Sisè, Enric Canela, promotor de la Crida «Suma Independència»; un dels Caps més visibles dels «10Mil per l’autodeterminació» organitzadors de les manifestacions a Brussel·les i Ginebra, i a l’ensems de les diverses ILP i IP denegades per la mateixa Mesa del Parlament de la Colònia.
I d’homes significats en favor de la Independència ja en aquesta propera legislatura, n’hi han més ... !
Tots ells es complementen, es fan forts i es completen. Junts seran invencibles. Junts podran entrar al Parlament determinats a fer avançar la Independència de Catalunya.
Les bases ho saben. Les bases, de tots, hi creuen!
El crit d’Enric Canela, gens conspicu de protagonisme ni d’interessos partidistes, ho diu tot: SI SUMEM, GUANYEM !!!
Què esperen, doncs a coligar-se tots ells? Com no entenen que primer de tot Catalunya els necessita coordinats, units i responsables?
Què esperen a entrar al cenacle independentista i a no sortir-ne fins que hi hagi acord humil i total!? fins que hi hagi «fumata blanca»?
Els necessitem junts! Els necessitem d’acord! Els necessitem acomboiats sota un sol lideratge, formant de contraforts un sol lideratge!
Aquesta mateixa tarda n'he rebut tres imputs ben distants i ben propers: Un independentista d'Iniciativa per Catalunya, un membre de Rcat del Berguedà i un membre del BIC i de Catalunya Acció, tots tres per separat m'han fet arribar la seva inquietud per tal de que els capdavanters dels diferents grups entenguin la urgència i la responsabilitat de la unitat que respecti tots els colors, que a tots els deixi escapatòria, que no jugui amb falsedats ni amb plaços caducats, ni res que faci olor de trampa.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre del BIC.
Sopa de cultures: 9 Barris Acull treballa perquè la diversitat sigui assumida com
EL PERIODICO. Dimecres, 28 de juliol del 2010. SARA GONZÁLEZ. Sopa de cultures. 9 Barris Acull treballa perquè la diversitat sigui assumida com una riquesa social
Un barri és com una gran olla en què els ingredients van canviant però amb una cocció lenta i molt d'afecte pot resultar molt gustós. Aquesta és la filosofia i l'essència de la xarxa 9 Barris Acull, una entitat que va néixer fa gairebé una dècada amb la ferma aposta de fomentar la convivència als barris i treballar perquè la diversitat sigui, per a qualsevol veí, el gustós element de la macedònia social.
Cecilia Bartoli
Sóc una dels múltiples admiradors d'aquesta mezzo-soprano romana. L'he anat a veure gairebé sempre que ha vingut a Barcelona, des del primer dia, fa vint anys, quan va encarnar la Rosina d'Il barbiere di Siviglia al Gran Teatre del Liceu. La temporada propvinent no estava previst que vingués per cap cicle de grans concerts: ni Ibercàmera ni Palau 100, però la setmana passada es va anunciar que farà un concert extraordinari a l'Auditori el dia 11 d'octubre, al costat d'Il Giardino Armonico, dirigit pel seu titular, Giovanni Antonini, i amb un programa íntegrament de Händel.
- Comentaris: 1
Justícia estètica (Alò humanitat II)
Això avui va de filosofia. Fonaments pràctics escrits després de sucar-los en un got de prudència i menjats amb suficient tranquil·litat.
Quines són les potes de la taula que sostenen la democràcia? I quins són els suports de dret que fan estat als estats? A on comencen les arrels d'allò que se'n diu ordre democràtic? Com i qui determina els àmbits de sobirania sobre un determinat territori? A on trobem els fonaments jurídics per constituïr un estat sobre unes fronteres concretes, i no buscar legitimitats en el trosset de més enllà? La cosa és gruixuda, però orientada perque obri d'altres reflexions.
Llibres (XCI)
"Le livre noir du communisme. Crimes, terreur, repression", de Stéphane Courtois, Nicolas Werth, Jean-Louis Panné, Andrzej Paczkowski, Jean-Louis Margolin, Éditions Robert Laffont, París, 1997.
- Comentaris: 1
paul auster sota sospita
UNA NOVEL·LA QUE ES LLEGEIX A TOTA. Auster en una entrevista de Le Magazine Littéraire del mes de maig deia unes coses molt interessants que poden ser un bon desllorigador per a aquesta novel·la, Invisible (Editorial Empúries en català i Anagrama en castellà), que acab de llegir amb l’interès del devorador d’intrigues. Amollava això: “Ezra Pound deia que la música s’atrofia quan se separa massa de la dansa i el mateix passa amb la poesia quan s’allunya massa de la música. Jo afegiria que la novel·la s’atrofia quan s’allunya massa del conte. Avui jo em consider menys novel·lista que contista. És d’aquesta manera que veig el meu paper en tant que artista. He sortit d’una tradicó oral i Les mil i una nits forma part dels meus referents fonamentals. És en el conte que pou la meva inspiració.”
[Foto Mateu Coll]
optimisme i eleccions
L'única recepta que coneix el populisme a la italiana és optimisme i eleccions.
Notable article de Miguel Mora, al País, sobre la situació. Com m'agraden els periodistes amb aquesta capacitat d'explicar les coses en poques paraules. I notable també la presa de posició per Nichi Vendola, la subscric, clar. A L'Unità, un comentari sobre l'article amb el títol El País tria Vendola, és la primera notícia de l'edició online.
- Comentaris: 5
Escoltar havaneres ben lluny del mar
La Festa Major de Pardines es va tancar la nit de dimecres 4 d'agost amb un concert d'havaneres i altres cançons tradicionals, interpretades pel grup Rems. Era un acte complementari al programa oficial, ja que va ser organitzat per l'associació de caçadors del poble, però va aplegar un centenar de persones, majoritàriament adultes, amb ganes de passar una bona vetllada sota els estels del Pirineu. Escoltar havaneres, que són cançons que parlen del mar, de les relacions entre Catalunya i Cuba, de barques, pescadors i mariners, sembla que no lliga gaire amb un poble de muntanya. Però ahir, a 1.250 metres d'alçada, amb un ventet suau fresc que va obligar gairebé tothom a posar-se alguna peça de màniga llarga i calçat tancat enlloc de sandàlies, no em van semblar pas que aquestes cançons desentonessin gens amb l'entorn.
(N'hi ha més)
Barallar-se o morir
Som massa “bons”, això ens passa als valencians. Per això els espanyolistes ens tenen contra la paret. Hem defugit el conflicte, fins i tot el dialèctic. Els espanyolistes, en canvi, no tenen escrúpols i ens acusaran, si cal i els convé, de còmplices de la mort de Jesucrist i d’haver enverinat Joan Pau I.
I què fem nosaltres,que fan els nostres polítics? Defugir el conflicte, demanar calma, trellat, i no respondre per no «fer-los el joc». No els fem el joc, i llavors ells juguen com els dóna la gana. I ens destrossen. Després ploriquem que no entenem com és que tenen tant de suport. La gent sempre dóna suport al fort no al dèbil; al fort el lloa, fins i tot quan és un lladre corrupte; al dèbil el menysté, per més honest i bo que siga. La gent, la massa electoral, sempre vota Barrabàs.
El neoblaverisme actual creix a l’ombra d’aquest desistiment col·lectiu de plantar cara. Ells en diuen «assumir la realitat». Però el que assumeixen “en realitat” és el terreny de joc marcat pels espanyolistes, i les seues conseqüències: qui guanya en el terreny de joc és sempre –sempre!– qui l’ha dissenyat.
Posaré un exemple, i sé que serà controvertit: la Trobada d’Escoles en Valencià. Cada any les notícies parlen de milers de participants, milers de famílies. Però: són conscients del conflicte lingüístic valencià? No, ni de bon tros. Acudeixen a les trobades per participar en els tallers, a passar una estona agradable, purament lúdica. Sí, s’hi fan alguns parlaments per part dels organitzadors. Tanmateix solen ser mesurats, poc “inflamats”, potser per no perdre participants, per no rebaixar la grossària del bulto, tan acostumats a ser sempre quatre gats. Si tots aquests participants –tots aquests milers i milers de participants–, alguns dels quals ja són de segona generació, foren conscients del conflicte lingüístic, que no és altre que tot el tros que ocupa el castellà és en detriment del català, i que no hi ha cap solució de convivència (ho diu la sociolingüística!), si foren conscients d’aquest conflicte i participaren en les Trobades amb una intenció realment reivindicativa, el govern del PP, i qualsevol govern hostil al català, no gosaria moure un dit contra la nostra llengua, augmentaria el nombre «línies en valencià» en comptes de reduir-les, no s’oposaria al requisit lingüístic, i per tant respectaria l’opció de les famílies i dels estudiants que volen continuar realitzant els seus estudis en català al batxillerat i a la universitat, perquè el partit polític que actuara contra això ho pagaria amb els vots. Però ens massacra i no en perd ni un. de vot. Les Trobades, doncs? No per més gran llaura més fort l'haca. Molta gent, sí, però gens conflictiva i, per tant, sense capacitat d'inflència.
Continuaré amb l'exemple de la situació del nostre català, per mirar de fer-me entendre millor. Defugir el conflicte ha conduït la nostra llengua a la cambra de gas, i disculpeu-me el símil, potser inapropiat per extremat, si més no per als més nyicris. Però hem de ser conscients que l’espanyolisme és qui ha construït –amb lleis, amb propaganda, amb repressió, amb mentides...– aqueixa cambra de gas on morirà asfixiada la nostra llengua. Però si hi morirà és perquè fa temps que renunciàrem a impedir-los-ho, ni que fóra atrevint-nos a expressar-nos des d’un clar conflicte dialèctic, polític, contra el castellà imposat, a favor del nostre català.
Mireu: l’espanyolisme, si més no el que avui encarna el PP, representa el que tots sabem –i que és secular–: corrupció, incultura, censura, intolerància, caciquisme... L’espanyolisme, que representa tot aquest pus infecte, critica el catalanisme valencià. Per què? És obvi: perquè representa tot els valors contraris. I això és que hem explicar ben fort arreu, sense vergonya, buscant el conflicte diàlectic i polític, el xoc, calfar la llengua: el catalanisme valencià representa la democràcia, la cultura, la tolerància... I hem de cridar ben fort que volem els lladres a la presó. I la cultura, la democràcia, la tolèrancia, el bon govern, la justícia social s’expressa en català, en la llengua pròpia del País Valencià, i té en els Països Catalans la seua forma d'organització territorial i política.
Els neoblaveros poden continuar com fins ara «assumint la realitat» i seguir sent, com fins ara, els «valencians bons» per als espanyols. De tota manera, ja haurien de saber que per a ells, per als espanyols, quan els convé són tan catalanistes com Joan Fuster, per més blau que li posen a la senyera.
- Comentaris: 15
TRADUCCIÓ: “Walt Disney i els terroristes suïcides” de Santiago Alba Rico.
Introducció o presentació o pròleg de la recopilació de la revista "Dinero. Revista de poética financiera e intercambio espiritual", publicada en cinc números entre els anys 2001 i 2005 per Miguel Brieva. Reservoir Books.
Paginador
Accés de l'autor
Cercador per paraules
Blocs recomanats
Els blocs per llistat alfabètic
Els blocs per temes
- Ciència i ensenyament
- Comunicació
- Cultura i llengua
- Economia
- Esports
- Ordinadors i internet
- Política i govern
- Societat
- Territoris i viatges
- Universitats
- Endeblocs
- Blocs personals
- Berguedà
- Capcir
- Conca de Barberà
- Eivissa i Formentera
- El Baix Vinalopó
- El Camp de Túria
- Europa
- Garraf
- Garrigues
- Garrotxa
- Gironès
- La Costera
- L'Alacantí
- L'Alcoià
- L'Alt Palància
- La Marina Alta
- La Marina Baixa
- La Plana Alta
- La Plana Baixa
- La Ribera Alta
- La Ribera Baixa
- La Safor
- La Vall d'Albaida
- L'Horta
- Mallorca Occidental
- Mallorca Oriental
- Mallorca Septentrional
- Maresme
- Món
- Montsià
- Noguera
- Oceania
- Osona
- Pallars Jussà
- Pallars Sobirà
- Pla de l'Estany
- Pla d'Urgell
- Priorat
- Ribera d'Ebre
- Ripollès
- Rosselló
- Segarra
- Segrià
- Selva
- Solsonès
- Tarragonès
- Urgell
- Vallès Occidental
- Vallès Oriental
- Vallespir
