LES AMOUREUX DES BANCS PUBLICS

• bielmamengual
• enllaç permanent
• dilluns, 5 d'abril de 2010 | 14:44h

La realitat sempre insisteix a ser ficció. Havia posat  música perquè volia oblidar les causes d’aquell accident que m’havia deixat baldat en els llocs en què cap metge ni cap tecnologia podien reconèixer una ferida i que la veu de Max Emmanuel Cencic m’ajudava a evitar amb aquella ‘‘Ombra cara’’ de Radamisto. El clavecí esplendorós de Diego Fasolis encaixava a la perfecció amb la veu del contratenor que alliberava un art rigorós i molt sensible en el més bell i en el més difícil. Aquella veu rodona, càlida i homogènia, amb greus que sonaven fondos i aguts que s’envolaven fàcilment amb una projecció potentíssima, em punyia, em burxava, em barrinava les orelles i em donava el gust del mal latent i palpitador de la geniva que a estones m’agrada castigar amb unes laceracions com les que em recorren encara el nervi òptic quan em revé la imatge del cos de dona refulgent, de Laura, flama pura de passió.

• Comentaris: 2
• Vull llegir la resta de l'article