Urna, eleccions, política, compromís.

• smartinez
• enllaç permanent
• EN MARXA.
• divendres, 5 de març de 2010 | 06:48h

Rodamots, enllaç al mot d'avui.


Agustí Esparducer, com bé dius: Benvolguts companys de lluita

"Avui faré només un petit comentari, molt curt.

Com et comento:

Sí, i tant. L’acte, tot i que m’alegra (a veure si hi ha reacció clara i decidida) que les notícies el recullen com una crida a la unió i generositat, tenia un títol massa pretensiós o no reeixit. I no trobo com a valor que es trobin posicions “enfrontades” simplement perquè, com va dir en Titot: ja ens discutirem en les propostes de la fase de la constitució. De proposta d’actualitat forta en vaig alguna…., la d’en Titot, Guia i Junqueras, però…

Agustí, jo també esperava una clara i explícita agafada de mans i forces de cara a les properes eleccions, i no em val a pensar que és cosa de discreció, ja que és fita inel·ludible a qualssevol “full de ruta”, i prou ben vista fa temps…, i temps. Trobo que, si no ho fan així ja mateix els representants o portaveus del moviment, ho haurem de fer la gent, que en diem.

Ja hauríem d’estar registrant una candidatura dissenyada sense cap embolic a aplegar les forces i el vot independentista per les properes eleccions, Sí. I crec que la responsabilitat primera de que encara no estigui en marxa és de l’afluixada de pressió dels votants independentistes de CiU, que sembla voldrien compaginar la caiguda de babes de “la il·lusió de campanya” amb la claredat del moment i del moviment i procés d’independència en que ens trobem, amb l’exigència als programes de les properes eleccions. A veure també, sí, si els que ens movem deixem de dir que la culpa de tot la té qui sigui, i assumim la responsabilitat i compromís de cada un.

Fa prou temps que això s’ha vist clar, i crec que la clau que pot fer el clic que necessitem per la propera elecció al Parlament no la tenen ni partits ni ningú més que nosaltres, els qui estem fent pressió i acció fa temps, un temps, molt de temps.

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article

Les profecies (?) de Bezsonoff.

• jmsansalvador
• enllaç permanent
• divendres, 5 de març de 2010 | 06:37h

Tot i ser un mal lector d’ El Periódico, no em puc estar de reproduir una entrevista amb l’escriptor de Perpinyà que el diari publicava fa un parell de dies. A cada anada al Rosselló tinc la impressió que, en qüestió de llengua, a cada bugada hi perdem un llençol. A propòsit de la presentació d’ Un país de butxaca, Bezsonoff posa el dit a la nafra i fa reflexions amb molt bon criteri.

• Comentaris: 2
• Vull llegir la resta de l'article

Hauriem de preguntar una cosa als feixistes.

• smartinez
• enllaç permanent
• Defensa
• divendres, 5 de març de 2010 | 06:29h

Que és una manera de dir també que penso que tots plegats ens hem de plantejar bé i encarar uns problemes. Estem veient aquests darrers anys una explicitació arreu, diria, d'una política espanyola de protectorat (protecció i accions determinades) del feixisme, cua de franquisme, neofranquisme o com li ho vulguem dir. En tot cas unes maneres i tracte polític que no hem de tolerar.

Si sona fort a algú, respondria que amb un sol cas dels que hem pogut observar (per exemple el de l'assassinat de Guillem Agulló) en faria prou per l'acusació, i que és evident que n'hi ha molts més. Podem parlar també dels judicis franquistes vigents, del judici a l'Egunkaria, del pacte del capò, i també una mica més clar dels poders a l'Estat que, que, que... -pronuncie-vos els que ho sabeu- com d'altres exemples.

També tenim feinades similars en altres àmbits a més del polític o del poder més directe. Fixem-nos en noves maneres de la tradició espanyola de mentir la història. Tenim aquesta setmana un nou cas en el que uns seguidors d'aquesta tradició la menteiexen, i ho fan, a més, des de la representació política.

Tenim notícia:

el monòlit té el lema “en memòria de tots els qui van donar la seua vida per l’Espanya que creien millor” posant en el mateix plànol a les víctimes i als seus botxins

Gràcies al FMPV per respondre'ls, per enfrontar-los, per la feina contra els feixistes vells i contemporanis.

ADHESIONS: forumperlamemoria@nodo50.org

No ho hem d'acceptar. Si tenim mínima decència política ho hem de rebutjar explícitament. No tinc clar com podríem demanar responsabilitats polítiques de manera àgil, però sí veig clar que cal i ens és menester.


Hauríem de preguntar una cosa als feixistes,
hauríem de preguntar una cosa als feixistes
i als enyorats dels franquisme.

Hauríem de preguntar al PP i PSOE de València com a responsables, i a qualssevol que s'ho mira i calla com a còmplice i aprofitat:

Senyores i senyors del PP-PSOE, per què volen igualar la defensa de les llibertats i drets i la defensa criminal de la España indivisible?
Que s'han posat d'acord amb el TC espanyol que ara hi  torna en aquesta infame defensa?
Que no veuen que el que miren d'aguantar és insostenible?
Que estan malalts de l'enteniment i no s'hi veuen?

Tot i que diria que en molts casos, i sense cap mena de dubte en els de càrrecs de poder i decisió públics, així com en els d'associacions civils que glorifiquen el feixisme i Franco, simplement són mala gent. No és que els manqui enteniment ni és tampoc problema de visibilitat o bon criteri. Els en sobra molta maldat, tota la que practiquen. I als qui els patim i els han patit abans que ara ens en sobren vostès, els hem de dir, i tots els ciutadans estúpids i/o corruptes que els voten, segueixen temen, creuen, obeeixen, o així.


Sé que això és molt gruixut, i que pot semblar que no respecto les decisions individuals o col·lectives, o els processos democràtics, o a la gent. Però no, no és el cas, el que no respecto són els processos d'elecció de representants que fem: mal informats, sense control de la feina i programes, podrits, poc informats o desinformats, amb mitjans de comunicació venuts i comprats, i moltes, moltes altres coses que considero disfuncions o negacions de la possibilitats d'una elecció digna de dir-s'ho.
Tampoc no respecto els ciutadans porucs encara del franquisme i de les seves noves presentacions (com aquesta darrera que anoto, i lamentablement n'és una de moltes altres) si no és que depassen certa edat i no hagin pogut superar la tortura rebuda. A aquests que tenen por sí els respecto, però als que ara ho aguanten, i ja no dic si ho recolzen, no els respecto políticament. Senzillament perquè crec que si respectem aquestes coses no podem millorar, avançar cap a millor convivència, viure. Simplement perquè ho considero bàsic. També es poden trobar bones raons de rebuig decidit en observar i veure el llistat de pràctiques a diferents àmbits (pedagògiques, socials, religioses) que necessiten aquesta gent.



I ja que tenen la cara de parlar de creences com a excusa, els hem de preguntar també, PP-PSOE:

Fins quan pensen seguir intoxicant i corrompent la política?
Perquè és evident que sense aquestes seves corrupcions no podrien proposar una cosa com aquesta i fer creure el que fan creure, que bàsicament és merda i misèria col·lectiva i individual.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Josep M. Paulí: el primer periodista ebrenc

• emigdi
• enllaç permanent
• divendres, 5 de març de 2010 | 05:56h

En Josep Maria Paulí (Tortosa 1824- Pinell 1851) va ser un brillant periodista que ocupa un lloc ben preeminent en la història de la premsa tortosina, donat que fou el director del primer diari i del primer setmanari que es publicaren a la ciutat: El Ebro i El Dertosense. Des de les pàgines dels esmentats rotatius va publicar nombroses poesies i relats amb el pseudònim de El Novel que l’acreditaren com a un molt valuós literat. La seva activa tasca periodística el portà a  col·laborar amb periòdics de ciutats dels Països Catalans (Barcelona, València) i d’arreu de  la Península (Madrid, Santiago de Compostela i Vitòria). Influït pel corrent romàntic que li recordava els costums i les formes literàries de l’Edat Mitjana (autos religiosos, passos, diàlegs, misteris i farses, que es representaven en els claustres de les esglésies), es va donar a conèixer com a un excel·lent dramaturg amb el drama sacre sobre la Baixada de la Verge de la Cinta, que es va estrenar al teatre del Liceo de Tortosa el 7 de març de 1846, amb música del Mestre Diego Gàmez i interpretada per la consumada actriu Dolors Forés. A l’octubre d’aquest mateix any es va representar la comèdia en tres actes, Cuidado con las mujeres, la qual va rebre una crítica excel·lent des de les pàgines de El Ebro.
El Sr. Paulí se ha propuesto imitar, tomando como modelo algunos de los principales autores del teatro moderno español. Nos sorprendió verdaderamente, en la primera representación, tanto la exacta imitación de algunas escenas de nuestro Breton de los Herreros, como el bien llevado y sencillo trama de la pieza; así lo bien sostenido de todos sus caracteres que en ella juegan, como cierta fluidez y facilidad en la versificación. Algunos versos por su hermosa cadencia se nos pegaban muy bien al oído.
També a les pàgines de El Ebro va publicar una llarga biografia en tres parts d’en Jaume Tió i Noé, i les novel·les: Amor y venganza, Fantasía i Sófocles. De la mateixa manera es va donar a conèixer com un abrandat poeta amb uns grans dots lírics. La primera poesia que li coneixem la va publicar al pioner rotatiu corresponent al 10-XI-1845, i es titulava A un poeta. Les primeres estrofes són les següents: Deja ,poeta ,que mi pobre lira/ al abrigo se ponga de la tuya/ u ese númen que el genio a ti te inspira/ que tanto mi alma admira,/ con tu cantar mi canto sustituya./ Oh! Préstame tu apoyo... si de un vuelo/ crucemos el espacio que separa/ de esta tierra maldita el alto cielo,/ y corramos el velo/ del misterio que el hombre no alcanzara. Miraremos el sol que rige el día/ ese astro que no para su carrera/ y después de ocultarse en noche umbría/ otra vez nos envía/ la gran luz que su disco reverbera.
El 1848 va col·laborar amb els canvis que introduïa el Diccionario Geográfico Universal que dirigia en Pasqual Madoz, amb la publicació d’una Memòria, un dels extrems de la qual estava dedicada a demostrar la utilitat de crear a Tortosa una nova capital de província, que agrupés els pobles de les demarcacions de Tarragona, Terol i Castelló que formaven l’antiga comarca de Tortosa i que tenien una clara afinitat lingüística, donat que creia que l’actual demarcació havia estat arbitràriament creada i  girava l’esquena als interessos dels tortosins. Va ser l’autor igualment d’alguns estudis estadístics i històrics com: Supremacía del Obispado de Tortosa i Medallas Acuñadas en Tortosa en tiempo de los romanos y godos”, del fulletó Cosas de Tortosa i de la llegenda La Castellana de Mesía. Estava posat en la redacció de l’obra  eVarones ilustres de Catalunya, quan el va sorprendre la mort a la jove edat de 27 anys, que va suposar una altra gran pèrdua per a les nostres lletres. També va deixar inacabada la Historia de Tortosa que anava publicant amb fascicles conjuntament amb el número corresponent de El Ebro que escrivia amb col·laboració amb el seu company Sinesi Sabater. El comentari d’elogi que li dedicà el polifacètic intel·lectual Frederic Pastor i Lluís ens ratifica l’admiració que va aconseguir la seva figura  entre els estudiosos de la història literària tortosina: El Sr. Paulí hubiera sido una legítima gloria de Cataluña a no haberle sobrevenido tan joven la muerte, pues su competencia en historia y arqueología causó la admiración de todos sus contemporáneos.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

En català pla estem perfectament entesos... (II)

• mininu
• enllaç permanent
• Suck the brook
• divendres, 5 de març de 2010 | 03:04h

Aquest és el tercer dia seguit que porto Josep Pla Casadevall a les planes d'aquest blog, a través de l'imperdible llibre de l'Enric Vila sobre el personatge. I ho he fet perquè hi han confluït dos factors, com són l'admiració -en més d'un sentit- que m'inspira l'escriptor i la fascinació per la persona, en múltiples facetes, però en aquest cas concret per la figura de l'escriptor català que li va tocar el rebre de valent, com ensenyen les planes citades del llibre de Vila (la pressió que "durant la dictadura de Franco esdevé gairebé mortal per al país" i sense la qual "no s'entén ni la vida de Pla ni la seva obra"), i això malgrat la llegenda que el feia passar per un espia -un espion- de Franco a Marsella, parbleu!, i que una certa progressia del país va creure's a ulls clucs i fins va ajudar a divulgar-la...
Certs batecs desagradables del present (el menyspreu irritat per les consultes sobiranistes, el surrealista villarato, o l'últim, la pensada de la presidenta madrilenya Aguirre de tramitar la declaració com a "bé d'interès cultural" de la "fiesta" dels toros, amb la clara intenció de contrarestar la tramitació de la ILP al Parlament de Catalunya que pretén prohibir-la al Principat...) ens vénen a recordar que la Pressió no cessa, que allà baix no afluixen en la seva persistència cega (tan cega, que no veuen que cada dia que passa ens separa una mica més, fins que acabarà allunyant-nos definitivament, de pura fatiga).
Llegint i rellegint Pla, sense pressa però gairebé sense pausa, alguns volums de la seva Obra Completa, que sempre va bé tenir-ne un o altre a l'abast de la mà, a casa, passo per sobre del de Humor, candor..., un llibre compost de capítols breus, que es poden assaborir com gotets de moscatell, on Pla repassa, amb la seva ironia més refinada, els aspectes comuns de la cronologia vital d'una persona, de tots nosaltres: el naixement, la infància, la inefable joventut... i anar pujant.
Cap al final del llibre para l'atenció en l'Odi ("L'escala de l'odi", pàg. 449), on avisa: "Un home que aspira a passar a la història és, en principi, sempre perillós", i afirma que l'aparició de Hitler a Europa, en ple segle XX, va tirar a terra "tot un embadocament cívic, progressiu, optimista i cultural" que atribuïa un fons d'humanitat "als polítics d'una certa capacitat de navegació". Més avall parla de la irrupció al capdavall decebedora del "polític jove, fascinador de senyoretes -era anomenat "el bell Adolf", "der schöne Adolf"- i de criatures de bolquers, allargant l'edat de les criatures de bolquers als seus autèntics límits". Una fantasmada impressionant tanmateix basada pel mateix Hitler i per la seva camarilla en les conjuncions astrològiques, que havien de ser sempre, això sí, forçosament favorables, essent ell qui era: "Suposar que l'horòscop de Hitler pogués deixar d'ésser el d'un vencedor en tots els camps de la pau i de la guerra no tindria sentit. L'horòscop d'ell i, naturalment, el dels seus amics. La victòria era tan infal·lible, en aquest món de fantasmes incerts, com la gravitació universal".
Pla parla del dictador alemany, però no costa gaire traçar paral·lelismes amb el dictador galaico-castellà de talla inferior però de semblant mala llet que va campar pels seus dominis ibèrics durant quasi 40 anys i que es va fer nomenar "Caudillo de España por la gracia de Dios"...

16 d'agost
«Dinar amb X. Em demana com tinc el llibre, i em diu:
—No sé si t'ho he explicat mai però, ja fa anys, vaig anar a veure Josep Vergés per un negoci. Vam parlar de Pla, esclar, i em va explicar una cosa que aleshores em va sorprendre. Em va dir que, el 1939, quan li va oferir les col·laboracions a Destino, Pla les va acceptar a contracor. Em va assegurar que les va agafar perquè anava amb una mà al davant i l'altra al darrera, però que n'hauria volgut prescindir. A tu què et sembla?
»Fa uns mesos hauria dubtat, avui em sembla tan obvi...
»Suposo que quan Pla deia que el principal tret del seu caràcter era la modèstia, es referia a això; era un home que mai oblidava fins a quin punt havia passat per l'aro. L'altre dia llegia una frase de l'Umbral: "Yo siempre había escrito que Pla es un escritor sin género, como Saint-Simon, como Montaigne, como sus maestros. Hoy pienso que su género literario era Cataluña".
»És evident que la ferida que determina la seva literatura -aquella ferida en la qual Pla diu que cal furgar per escriure- era aquesta. Després la majoria de planians t'expliquen, amb cara d'intel·lectual preocupat pel futur de la humanitat, qualsevol sopar de duro per justificar la seva obra. Apel·len a la Segona Guerra Mundial, a Hitler, al segle de la "megamort", parlen de Nietzsche, dels moralistes francesos, del segle XVII, del constitucionalisme espanyol; de qualsevol cosa per no aprofundir en el gran tabú: que el Pla moralista es forja gràcies a la repressió castellana.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Estem d'aniversari, 3 anys de blog!!!

• ampaescolasantaanna
• enllaç permanent
• B11.- Blog de l'AMPA, contingut del blog
• divendres, 5 de març de 2010 | 02:23h

El 5 de març de 2007 vam començar el blog de l'AMPA amb l'objectiu bàsic que servis com a eina de comunicació per a tota la comunitat educativa de l'escola Santa Anna, d'aixó en fa avui tres anys.

En aquests tres anys hem intentat mantenir-vos informats del que fem a l'AMPA i del que es fa a l'escola. Tambè us posem informació sobre altres temes que pensem us puguin interessar, així hem penjat articles ben variats i de temes molt diversos. Alguns han estat interessants i han sigut articles destacats dins el mon de Vilaweb, l'últim article destacat ha estat el de la Vella Quaresma.

La idea és aconseguir que passar pel blog us vingui sempre de gust i que sempre hi trobeu coses interessants, una mica com la finestra per la que miren els nens de la foto.

A nosaltres ens agrada molt que ens mireu, ens utilitzeu i tambè perquè no  que ens critiqueu si alguna cosa no us agrada...

En aquests tres anys hem penjat ja l'article 1000, i aquest article d'aniversari és el 1.103. El contador de visites en el  moment de penjar aquest article a les 02:23 del 5/3/2010 estava en 151.643  visites, aixó vol dir una mitjana de 138 visites per dia...tot un èxit...

El blog és vostre i per a vosaltres!!

Feliç aniversari!!

Moltes gràcies a tots i totes!!

Au fins l'any que ve, que en farem quatre!!  

Post núm 1103 ♦ ampaescolasantaanna@mesvilaweb.cat

• Comentaris: 2
• Vull llegir la resta de l'article

La vida a l'escola

• adasi
• enllaç permanent
• mestres d'escola
• divendres, 5 de març de 2010 | 01:35h

Al llarg del dia potser que hagen passat més de setanta pares per l'escola, ajudant els mestres, ajudant els alumnes i ajudant-se ells mateix. No passa cada dia, i per això que ha sigut tan especial ho explique. Justament avui em confessa un amic que n'hi ha mestres que es torben, si els pares passen per l'escola. Que fins i tot voldrien eliminar-ne les reunions de trimestre, bàsiques per explicar què anem fent i què va passant a l'aula i amb els seus fills. Home, és veritat que no són una obligació normativa, les reunions, però vols dir que n'hi ha que voldrien impedir la visita dels pares a l'escola?, fins i tot la seua participació? Em sembla que per tres pares pudents, que n'hi ha, no podem fer cas tres mestres pudents, que també n'hi ha, però n'hi ha molts més que volen ajudar-te, participar de l'educació dels fills, i avui la nostra escola era un bull en aquest sentit. I un goig.
A l'escola infantil, els tallers apleguen molts pares joves que volen fer coses amb els fills; perquè encara tenen l'eufòria d'abocar-se sobre l'educació dels menuts. A primer i segon de primària encetàvem una experiència nova. De primer, els xiquetes i les xiquestes feien hipòtesis fantàstiques sobre l'ofici de les mares. Com que s'aporpa el vuit de març, les mestres havien convidat tot de mares perquè explicaren a la resta d'alumnes a què es dediquen realment, què fan, com passen la vida quan no són mares, exclusivament. A cinqué de primària, tot de pares participaven plegats amb els seus fills, explicant cada família una comarca valenciana, després que l'haguessen visitada i estudiada plegats.
Si ahir rebíem mestres del nord, avui eren els propis pares i mares que participen de la vida a l'escola, que vivien el procés d'ensenyar i aprendre amb els fills, amb els mestres. Demà ho explicarem a la pàgina de l'escola amb detall, i també ho compartirem amb la resta de mestres com un dels dies de més goig per tanta participació i entusiasme compartit. Però el resum d'un jorn tan fantàstic mereixia explicar-se contra aquella idea d'alguns mestres que voldrien eliminar la participació d'una part fonamental de l'escola i a l'escola. 

• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article

tocar sang dels altres

• mariadolors
• enllaç permanent
• àlbum de moments suggerents
• divendres, 5 de març de 2010 | 01:26h

Avui el meu pare, que té 80 anys, fa 41 anys de la seva "segona vida". No és com l'aniversari de debò, però és una data que d'una manera o altre tenim  al cap: tenia 39 anys i va sobreviure a un gravíssim accident a la carretera del Figueró. (segueix)

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Narvàez (PSC) dimissió!: la puta incompetència socialista de l'Ajuntament de Barcelona

• marcbel
• enllaç permanent
• Bici, carrils bici i Barcelona
• divendres, 5 de març de 2010 | 00:32h

• Comentaris: 3
• Vull llegir la resta de l'article