Els blocs de VilaWeb - MÉSVilaWeb

Cercador per data

« Març 2010 »
dl	dt	dc	dj	dv	ds	dg
1	2	3	4	5	6	7
8	9	10	11	12	13	14
15	16	17	18	19	20	21
22	23	24	25	26	27	28
29	30	31

Tarragona puja

jordicc
enllaç permanent
Tarragona
divendres, 5 de març de 2010 | 23:34h

Aquesta tarda s'ha produït un esdeveniment realment històric a Tarragona. Han quedat inaugurades les primeres escales mecàniques a la via pública. Són les que uneixen el carrer Vapor, a la part baixa, amb el carrer Doctor Zamenhof, més al centre, i substitueixen les conegudes "cent escales". La millora ha costat a l'erari públic 2,5 milions de l'ala, més ben gastats sens dubte que altres actuacions.

Que jo sàpiga, són les segones escales mecàniques de què disposa la ciutat. Les primeres són les instal·lades en una botiga d'articles de la llar al carrer Unió. Sembla mentida que una infraestructura tan habitual i tan antiga a tants llocs no s'hagués implementat a la nostra ciutat, però així són les coses... No, al Parc Central no hi ha escales: són rampes.

La notícia ha coincidit, en dia i hora, amb una altra també històrica, que en un principi no hi té res a veure. Es tracta de la presentació de l'espai que ocuparà H2O, l'associació de gais i lesbianes de les comarques tarragonines, al Centre Cívic de la Part Alta. L'acte ha comptat amb la intervenció dels amics Miquel, Caterina i Helena i de la regidora de Polítiques d'Igualtat, Victòria Pelegrín, que ha donat l'empanteta oficial necessària perquè el moviment LGTB gaudeixi d'un espai propi, si bé compartit amb altres associacions, per primera vegada a la història. I això lliga amb les escales del carrer Vapor: també en aquest aspecte important de l'alliberament de les persones Tarragona puja a primera divisió, molt després que Reus, val a dir.

Escales mecàniques, local per al moviment gai-lesbià... Tarragona puja. Ja comença a ser una capital amb cara i ulls, sense necessitat de que ho proclami cap llei. Ja només ens falta El Corte Inglés.

Homenatge als represaliats del franquisme

jordicc
enllaç permanent
Política
divendres, 5 de març de 2010 | 18:14h

Ahir vaig assistir, al Palau de Congressos de Tarragona, a l'acte d'Homenatge als represaliats del franquisme, en qualitat de fill d'un d'ells. Primera incidència només arribar: a l'ascensor del pàrquing del Palau, un senyor em comentava tot contrariat:

- he perdut la meva mare! no sé on és!

No m'estranya. El Palau és un laberint dissenyat expressament per no trobar ni l'entrada ni la sortida de res. A l'arribar a la Sala Eutyches, on es feia l'homenatge, aquesta ja era plena de gom a gom. Em va tocar seure en un lloc de poca visibilitat.

L'acte formava part d'un lot d'homenatges que ha preparat el Departament d'Interior i s'emmarca en això tan inconcret i discutible de la "memòria històrica". El d'ahir, però, era un acte ben concret i gens discutible. Es tractava d'homenatjar unes persones que van patir guerra, presidi, exili o privacions de tot tipus. A vegades les quatre coses. I tot perquè avui poguem gaudir d'unes llibertats que no sempre sabem apreciar en la seva magnitud. Un homenatge, com va dir l'alcalde Ballesteros, "des de la concòrdia, però no des de l'oblit".

Discursos. Primer, el ja citat alcalde, molt correcte però amb un punt de gosadia quan va defensar el jutge Garzón, sense citar-lo, davant l'actual campanya dels de sempre posant-lo a la picota pel fet d'obrir fosses tant en sentit literal com metafòric. Després tres intervencions més, totes elles de persones relacionades (oh, casualitat) amb Iniciativa. Per ordre cronològic i alfabètic: l'historiador Lluís Balart, desgranant el sempre impactant catàleg de repressions franquistes; la representant dels homenatjats Carme Cases, supervivent de mil batalles polítiques, sindicals i vitals; i Hortènsia Grau, directora territorial d'Interior, una mena de Lídia Falcón de parlar xava.

Repartiment de guardons una mica caòtic. No se sabia ben bé qui havia vingut i qui no, els nonagenaris homenatjats havien de fer esforços per transitar per les estretes files de seients, els alcaldes respectius lliuraven els diplomes més pendents de fer-se la foto amb cada paisà i aquests aprofitaven l'avinentesa per explicar-los alguna batalleta personal (o potser per demanar-los més bancs al parc del poble, vés a saber...). Final d'acte amb un petit concert del Cor Ciutat de Tarragona.

Un reconeixement tardà però merescut, contingut però emotiu. Al sortir, present a tots els assistents d'un llibre sobre els ex-presos (jo hi poso guionet) polítics. Ah, per cert, el senyor de l'ascensor finalment va trobar la seva mare.