Senyals de primavera

• carme.laura
• enllaç permanent
• divendres, 5 de març de 2010 | 09:07h

El dia és ventós, bufa de ponent i pinta, amb un pinzell gegantí, a la infinitud blava del cel núvols esfilagarsats de blanc perdut.

Li ha semblat sentir l'inici d'un plor de nen, un so insistent, rítmic, entretallat. Pels voltants no hi ha ningú, és un dia feiner, la gent és dins de casa o al poble veí somort. El silenci és obert només trencat pel so insistent. Són uns gavians, pocs, que xerren mentre formen un cercle, el vent s'ha aturat , ells ara planegen, desplegades les ales, imponents, sobre un ràfec suau, en una dansa lenta, lentíssima, d'increïbles arabescs. El sol rutilant s'estavella en el mirall blanc del seu cos i el torna d'argent.
La gavina és un ocellot equívoc, desconcertant, elegant, bella, de plata quan voleja pel cel i en repòs és lletja, fatxenda, ventruda, camacurta i embrutida de gris.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article