Joves per la Independència es l'organització juvenil de Solidaritat Catalana per la Independència i avui ha fet una primera activitat pública al Camp de Tarragona consistent en una calçotada a Constantí amb un centenar llarg d'assistents.

Dins del Docs Barcelona, festival de cinema documental que ja va per la quinzena edició, s'ha exhibit aquest film de Niccolò Bruna i Andrea Prandstraller, que parteix del procés instruït a Itàlia a l'empresa Eternit, que havia estat instal.lada a Casale Monferrato fins al 1984, perquè els seus propietaris i màxims acionistes, un senyor belga i un altre suís -que no s'han dignat a presentar-se en el judici-, responguin dels més de dos mil morts per malalties derivades del tracte amb la pols d'amiant en forma generalment de fibrociment (a casa nostra, era la famosa Uralita, que també fou molt polèmica en la seva factoria del Vallès).
Entre aquestes malalties , a part de l'asbestosi que ocasiona greus dificultats respiratòries, hi ha el temut mesotelioma pleural, un carcinoma de pronòstic molt greu. 

ARTICLE PUBLICAT DINS LA SECCIÓ D'OPINIÓ "AMB REGUST DE CATÀNIA" ("EL 3 DE VUIT", 3 de febrer de 2012)


Fins no fa gaire, la fossa comuna del cementiri de Lleida, derivada de la guerra civil, era il•localitzable. Els de la família hi havíem anat unes quantes vegades per a deixar de flors en qualsevol racó. Segurament erràvem la coordenada però el ram quedava més a prop del cos del meu avi que no pas si el deixàvem al cementiri de Capellades, el poble d’origen. La República el va mobilitzar l’octubre de 1938, quan la Batalla de l’Ebre tenyia de vermell el riu i les Brigades Internacionals ja havien tornat als països d’origen. L’avi tenia quaranta anys, una dona que li cosia cada dia l’amor al cor i tres criatures. Com que la guerra ja estava dada i beneïda, no va tenir ni temps d’anar al front. Després de ser reclutat a Llorenç del Penedès va fer la instrucció a la caserna d’Horta, a Barcelona, i d’allí el van destinar a diferents camps d’aviació perquè vigilés uns aparells que ja només servien per fugir volant del país. El seu últim destí va ser sant Julià de Vilatorta (Osona) i, al febrer de 1939, quan les tropes franquistes ja havien entrat triomfals per la Diagonal de Barcelona, va caure en mans de l’exèrcit rebel i se’l van endur cap a la Seu de Lleida, convertida en un “Campo de Prisioneros y Presentados” on morí el 5 de març de 1939, víctima d’una febre tifoide provocada per les nefastes condicions en què tenien els presoners. En conèixer el fatal desenllaç l’àvia va provar de recuperar el cos per enterrar-lo a Capellades i uns i altres se la van treure de sobre. Li van dir que aquella fossa no s’obriria mai més. Una solemne mentida. L’any 2008, vaig saber que el 21 de juliol de 1965, per ordre del Ministerio de la Gobernación de la dictadura de Franco, es van extreure 502 cossos de la fossa de Lleida i, després de ser profanats de llur descans etern, van ser traslladats cap al Valle de los Caídos, amb nocturnitat, traïdoria i sense notificar-ho mai a les famílies respectives. Entre ells hi havia el meu avi Joan i com que hi ha circumstàncies que t’encenen per sempre l’ànima, des que ho vaig saber no he parat de lluitar per retornar el cos de la pare de la meva mare a la nostra terra. Sé el nom dels 502 traslladats des de Lleida, el número de la caixa on van ser portats fins a Cuelgamuros (El Escorial) i els columbaris exactes on foren tornats a enterrar dins el que avui és el mausoleu i temple de veneració del dictador. També conec el nom dels operaris que obriren la fossa, l’empresa que va construir les caixes i la que els portà en camió. I sobretot sé la raó de tot plegat. Al Valle de los Caídos es comptabilitzen més de 34.000 morts registrats en el “Libro de Inhumaciones” (segons l’actual abat poden arribar a 60.000, molts d’ells republicans extrets de milers de fosses d’arreu de l’Estat Espanyol) perquè en el seu moment la macrotomba ideada per a recordar només les víctimes del bàndol franquista se’ls quedà buida. Com que la macroempresa arquitectònica va tardar 20 anys a enllestir-se (s’inaugurà l’1 d’abril de 1959), quan els responsables de la dictadura van oferir als descendents de “los héroes y mártires de nuestra cruzada” la possibilitat de traslladar els cossos al Valle, aquests s’hi negaren en rodó al•legant que ja reposaven en mausoleus de bella factura en cementiris del tot adequats per a venerar-los tothora. Aleshores, des del Ministerio de la Gobernación es va tenir la macabra idea de buidar les fosses dels republicans sense dir res als descendents i vendre l’operació com una reconciliació que no es va creure ningú. Resultat?...

Cultura és art, i art és expressió. O més ben dit, els canals pels quals expressem idees sobre els fets socials poden ser molt diversos. I l’art forma part d’aquests canals. Per què els sociòlegs no treballem més amb els artistes? Dit d’una altra manera, per què els sociòlegs d’aquest país no coneixen(m) Antoni Muntadas?

Meteors (Metéora)

Aquest és el segon llargmetratge de Spiros Stathoulopoulos (Tessalònica, 1978). L'anterior, PVC-1, el va filmar en un únic pla —per tant, en temps real— i s'inspirava en un fet verídic: la història d'una dona colombiana que l'any 2000, en no poder pagar un rescat de 7.000$, la van convertir en bomba humana, en un estrany acte terrorista. Stathoulopoulos està considerat un cineasta greco-colombià, perquè els seus pares van emigrar a aquell país sud-americà quan el noi era força petit i, de fet, és allà on anà fent pel·lícules, de jovenet (als catorze anys ja li van donar un premi per un curt rodat en video), i estudià Cinema —tot i que acabà graduant-se'n a la universitat pública de Califòrnia—. Tot i així, anà a fer el servei militar a Grècia, quan tenia els divuit anys. I, per a la seva segona pel·lícula no ha pogut triar un context més grec: els monestirs ortodoxos dels Meteors. En aquesta ocasió, un tret estilístic destacat és que a penes si hi ha diàlegs. I el que explica és una història d'amor entre un monjo grec i una monja russa; això sí, tractada com si fos un poema pietós, diuen els programadors de Berlín.  Permeteu el joc de paraules, però el cas és que meteòrica està resultant la carrera de Spiros Stathoulopoulos, que passa a un certamen de primera categoria ja amb aquest segon llargmetratge, després d'haver presentat el primer a la Quinzena de Realitzadors de Canes.

Meteors (Metéora)

Director: Spiros Stathoulopoulos. Guió: Asimakis Alfa Pagidas, Spiros Stathoulopoulos. Producció: Essential Filmproduktion (Berlín, Alemanya). Coproducció: Polyplanity Productions (Atenes, Grècia), ZDF/Arte (Magúncia, Renània-Palatinat, Alemanya) Durada: 1h22.

Repartiment: Theo Alexander (Theodoros, el monjo), Tamila Koulieva (la monja russa).

Sinopsi: Als llegendaris monestirs ortodoxos dels Meteors —Tessàlia—, penjats al capdamunt de penyals, autèntiques masses rocoses grises..., Theodoros, un monjo grec, viu en una solitud espiritual i passa el dia enfilant cants i rituals. El refugi que hi ha dalt de la roca del davant d'aquest monestir és tan inaccessible que la monja russa que s'hi està ha de baixar amb una xarxa per arribar al nivell de sota. Dividit entre la seva vocació espiritual i la vida senzilla de camperol al poblet que hi ha al peu dels Meteors, Theodoros se sent atret cap la monja. I així és que comencen a trobar-se cada cop de manera més sovintejada, contravenint amb el seu amor la vida monacal.

Vídeos: Pendent.

***

Berlinale 2012 · Competició: METEORS (al / ang). Premis a la Berlinale 2012: Pendent.

***

Webs oficials: Pendent. Facebook oficial: Pendent. Twiter oficial: Pendent.

Més informació: Imdb (ang) | Cineuropa (ang/esp/fr/it) | Sensacine (esp) | AlloCiné (fr) | CommeAuCinéma (fr) | MyMovies (it).

AP: Coproduction Office. Vendes internacionals: Coproduction Office. Distribuïdores: Catalunya, les Illes, País Valencià, la Franja i Andorra, pendent | Catalunya Nord, pendent | mercat italià, pendent.

***

Apunts d'actualització, en aquest blog, posteriors a Berlín 2012: pendent.

***

Actualitzacions informatives posteriors a Berlín 2012: pendent.

Altres festivals: pendent. Premis: pendent.

***

FOTO Meteors, de Spiros Stathoulopoulos

És molt difícil recordar quan vaig començar a llegir; ni tan sols la mare ho tenia anotat en aquella llibreta que anava inscrivint meticulosament els meus progressos.

En el quadern de la mare està escrit tot: les primeres farinetes, les vacunes, la verola, el xarampió, les primeres passes, les dents i els queixals... la primera vegada que vaig dir  “mama”  i el primer “ papa”, en canvi no diu res de les primeres síl·labes!.

Penso que el moment que un comença a llegir és imprecís i no es pot inscriure en una data. Malgrat que a la literatura hem pogut trobar moltes pàgines, sobre tot en les memòries, en les que alguns autors afirmen ser conscients o tenir noticia del moment de l’esclat de la lectura. Em sembla un bonic recurs literari però no crec en la seva versemblança.

Si be no sé quan vaig començar a llegir, si que crec recordar el moment que vaig gaudir d’un llibre. En el meu imaginari m’he construït quin moment sento el plaer de la lectura, i el situo quan vaig llegir per primer cop Robinson Crusoe. Recordo com va anar a parar a les meves mans aquell volum, me’l va deixar el meu cosí Claudi.

El meu cosí Claudi era uns cinc anys més gran que jo, i un dia que vàrem anar a casa seva a visitar-lo me’l va donar perquè el llegís, jo admirava molt en Claudi perquè era més gran i perquè ho sabia tot, i m’havia arreglat la roda del patinet, a més era noi, jo que només tenia germanes la figura protectora d’un noiet més gran em donava seguretat,  en Claudi va morir  pocs anys desprès, és la meva primera noticia de la mort. A casa em van dir que en Claudi s’havia anat al cel.

Recordo que el dia que em va donar el llibre, era una tarda d’estiu i en arribar a casa em vaig asseure al balcó a llegir, o almenys aquesta és la imatge que en tinc (al balcó de casa he passat moltes hores llegint). Va ser extraordinari viure el naufragi i veure com es podia sobreviure en una illa, i com era de necessari trobar un amic en Viernes...

Ara molts anys després t’adones que la relació d’en Robinson amb en Viernes no és precisament d’amistat, però la història et continua seduint.

Aquest mite personal de que la meva primera novel.la va ser Robinson Crusoe, el sap tothom!! I l’Alex el passat dijous ha tingut un bonic detall, m’ha regalat una nova edició de Robinson Crusoe traduïda per Enrique de Heriz en una acurada edició de l’editorial Edhasa.

Aquesta setmana arracono els llibres que volia llegir: Auster i Llach per tornar per enèsima vegada a les aventures del nàufrag més famós de la literatura. De ben segur que trobaré nous matisos, i en aquesta ocasió amb una magnífica traducció de l’anglès al castellà.

Aquest Nadal vaig demanar a ma mare si podia pujar a la Pobla unes agulles i llana perquè m'ensenyés a fer punt en les hores mortes entre àpats i jocs de Trivial i Verbàlia. Em va ensenyar a fer el punt del dret i del revés, i em va regalar les agulles perquè continués a casa. Ho havia deixat estar fins aquest cap de setmana, que m'hi he posat tota sola. Sense el seu ajut, la cosa està quedant força horrorosa. El tros que duc fet és ple de punts mal fets, forats, punts de més en una banda, punts de menys en una altra. Pel camí hi he deixat defectes, errors i imperfeccions. Però tot just acabo de començar i suposo que, amb la pràctica, anirà sortint cada cop millor. Que, com diria la C., la vida és això. Cagar-la de tant en tant i anar millorant. Mira, ara m'ha sortit una metàfora.