Els blocs de VilaWeb - MÉSVilaWeb

Cercador per data

« Febrer 2010 »
dl	dt	dc	dj	dv	ds	dg
1	2	3	4	5	6	7
8	9	10	11	12	13	14
15	16	17	18	19	20	21
22	23	24	25	26	27	28

Memoràndum

danielmc1973
enllaç permanent
divendres, 5 de febrer de 2010 | 00:37h

Després de molt de temps, poruc, deixo anar les meves mans. Dono llibertat als meus dits enfront de la meva mirada, que els segueix matussera, paraula rere paraula...

La flauta travessera, l'arpa i els violins festegen, tots plegats, per els racons de la meva memòria. Musiquen records plens de bellesa, de tendresa que no fan més que enllaçar imatges, una rere l'altra. I m'emociono.
Dues muses vestides d'àngels xiuxiuegen somrient, mentre caminen cap a la meva inquietud, i es què en són de desitjades. Trenquen el temps, deixant-lo vençut a la bora del camí. I jo, m'encomano a un Déu per a que faci lenta l'arribada als meus braços d'aquelles dues ànimes contentes, per poder gaudir d'aquell conte de fades durant una breu eternitat...
I és fins avui que encara dura aquell passeig, lent, etern, en el que m'hi puc perdre cada vegada que un flabiol, o un violí, o un arpa, o la Núria són a la vora dels meus moments de solitud...

Disciplina de país

sgordillo
enllaç permanent
Relat diari
divendres, 5 de febrer de 2010 | 00:22h

Agafo el paperot on havia apuntat la frase, que no és meva. És seva. Em poso en Joan Miquel Oliver en una de les múltiples pestanyes obertes, i mentre escolto les seves cançons intento escriure alguna cosa sobre el tema. Disciplina de país. Té la seva gràcia, perquè jugues amb l'expressió disciplina de partit, però hi poses país en lloc de partit. La disciplina és de partit, tot i que als partits no els coneix ni la mare que els va parir perquè són temps difícils per a les organitzacions polítiques. Però que siguin temps difícils no vol dir que allò que trobes fora dels partits tradicionals sigui gaire millor o diferent. Mira l'experiment de l'independentisme replegat. Ja veurem com acaba. I si canviem partit per país, fas un joc bonic. Perquè sembla que contraposis partit amb país, que en part ja és així i més els propers mesos. Partits i país no són compatibles, vens a dir. Però no només dius que una cosa no lliga amb l'altra, sinó que el país necessita disciplina, necessita gent disciplinada que el denfesi. Disciplina de país vol dir patriotisme. És estima insubornable pel país. Compromís sense fisures. És un tipus de disciplina molt diferent, la del país i la del partit. La del país té més èpica, esclar. Ser disciplinat amb el país aquests dies, aquests mesos, aquests anys, és un exercici de patriotisme excepcional. No només pel que ve de fora, que no és poc. També pel que ens fem a dins mateix. Pel que fan. Els partits també. I llavors tanques el cercle. Perquè si advoques per la disciplina de país estàs proposant vulnerar les clàssiques disciplines de partit que hi ha als partits. La indisciplina en alguns partits seria un gran exemple de disciplina de país. I do?

Docs Barcelona: la força del documental

joanvilaitriadu
enllaç permanent
Personal i intransferible
divendres, 5 de febrer de 2010 | 00:12h

Vaig assistir dimecres al vespre a la inauguració del Festival Docs Barcelona, al cinema Verdi i vaig tenir la sort de poder veure un documental sensacional: "Pecados de mi padre", de l'argentí Nicolás Entel (foto). El doble i llarg aplaudiment del públic, adreçat sobretot al principal protagonista del film, que era a la sala, Sebastián Marroquín, demostra que no vaig ser l'únic a qui aquest documental va trasbalsar profundament. Marroquín és el fill de Pablo Escobar, el cap del narcotràfic colombià que va causar centenars de morts als anys 80 i principis dels 90 a aquell país sudamericà.
(N'hi ha més)

Bàsicament en el sentit de trobar que no és digne pel moment que vivim.

smartinez
enllaç permanent
Maneres polítiques.
divendres, 5 de febrer de 2010 | 00:01h

Continuem comentant a l'apunt de Josep Maria Terricabras:
Reflexió independentista.

En aquest cas responc a un comentari dirigit a mi. I miro de deixar més clar els dos punts que remarcava en els anteriors: ens cal que la política no jugui a distorsionar i enganyar, i ens cal una coalició ben feta i travada de cara a els properes eleccions.

"Seguint el títol, em dic Sílvia, sí.
Kollmicu, sobre el tema, desvies la qüestió, que ara en el més urgent crec que cal centrar-la en que RCat assumeixi que no suma amb altres partits o forces, i que ens cal la coalició de partits i altres forces. Un altre punt que assenyalo és que si no som honestos de cara a l'electorat, ho tenim difícil per a aplegar nous vots per la independència i la majoria que necessitem. Si el que expresso et sembla indignació, ho lamento, perquè no ho és. El que dius referent a ERC no té res a veure amb la meva manera de fer, ni en general amb com va. Amb "relleu" em refereixo a la manera de fer política fent apropiació indeguda de la realitat, per a dir-ho curt, allò que assenyalo sobre la informació i la comunicació. En cap moment no he vist ni entès RCat com a relleu d'ERC.

El que m'indigna, bàsicament en el sentit de trobar que no és digne pel moment que vivim, de Reagrupament (i de qualssevol força política que neixés ara) és que hagin nascut amb vicis que diuen combatre, mirant de manllevar esdeveniments, a més que els xulegin (els vicis), parlin a les vísceres, desvirtuïn la realitat, el llenguatge, i coses així. Cosa que observo i lamento d'ençà varen nàixer. En tot cas, quan he tingut ocasió els hi he expressat de manera enraonada, no indignada; com diria faig en els comentaris anteriors, però els revisaré. I ben bé des de l'inici vaig demanar que consideressin les conseqüències negatives d'aquestes maneres polítiques i de presentació pública de la política i de la seva proposta.

El meu argument principal ara pot ser no és tant necessari com fa un temps, perquè l'ambient s'ha desintoxicat prou, l'accés a la informació ha millorat, s'ha assumit que la independència és un projecte polític, entre independentistes s'ha fet molta feina, comunicació, debat, trobades, el Tercer Congrés Catalanista, empresaris per un estat propi (CCN), Brussel·les, les consultes en marxa, s'han trencat barreres intel·lectuals, etc.

Però tot i no ser tant necessari trobo que té el mateix valor que aleshores. I pensem només en la precampanya, campanya i eleccions, diria que no ha perdut el seu caràcter d'imprescindible.

Fa més o menys així:

1) els contraris a la independència porten anys aguantant el possible moviment per la independència a base de difamacions de la història, de la realitat i del dret (per a centrar-nos només en un punt bàsic, però hi afegeix altres ornaments...., i que és un afer que té implicacions importants), usant disfresses, abusos mediàtics, sovint ho sintetitzo en l'acusació de terrorisme cognitiu,

2) la proposta per la independència s'ha d'apropar a l'elector, i l'elector en part està molt desenganyat, en part està molt confós, i no sap ben bé en què confiar, i diria que la confiança la guanyem a partir de honestedats vàries, rigor, respecte a l'interlocutor i coses així,

3) la meva hipòtesi (que també considero, per altra banda, exigència política i humana) és que cal ser honest i no jugar aquell joc, en aquest cas, per a diferenciar-nos clarament, convèncer força gent, i alhora per a no perdre'ns nosaltres mateixos (que és el que una mica passa),

4) per tot plegat, amb reiteració, paciència, i tota la amabilitat que crec demana el debat polític, fa molt de temps ho he expressat. En un inici ho vaig fer quan va començar a funcionar la pàgina RCat, i a la xarxa ja abans, com una petició de començar en bases més sòlides. Però res, ni debat, ni resposta (o bé. sí, algunes coses que no cal comentar, si més no ara, perquè no cal desviar el tema).

Kollmicu no sé a què bé el que dius de "traïció" ni gaire del que fas meu al comentari. I en tot cas no respon al que plantejo. Pot ser et vingui bé per a entendre'm que en la crítica que faig a aquestes maneres de fer no faig diferència de qui ho diu, ho fa, o planeja.
En tot cas si ho veig ho assenyalo com a problema, i en el cas dels qui treballem per la independència també, per la exigència, i també per la efectivitat a les urnes que volem aconseguir (o pragmatisme, que veig utilitzem com a paquet general d'oferta).

Un detall que volia dir arrel de l'apunt sobre les conseqüències de les consultes: després d'Arenys de Munt i el que va seguint amb les consultes, i el què volem d'una democràcia amb cara i ulls (i veu, pot ser caldria afegir), hi ha coses que no ens hem de permetre ni acceptar a un procés electoral. Una de fonamental és que no ens podem permetre eleccions mal informades, ni eleccions marejades, ni desinformades. Aquest és un punt important, un altre és que ens interessa molt que tothom s'afanyi a sumar a la possible i necessitada coalició, ja que clarament no tenim cap grup independentista pugui aplegar una majoria.

És molt senzill, però duem 9 mesos discutint que aquesta feina la fa RCat, i? La fa? NO. Això no és indignació, és exigència de definició, que faig a qualssevol, que ens hem de fer tots."