Memoràndum

• danielmc1973
• enllaç permanent
• divendres, 5 de febrer de 2010 | 00:37h

                                      

Després de molt de temps, poruc, deixo anar les meves mans. Dono llibertat als meus dits enfront de la meva mirada, que els segueix matussera, paraula rere paraula...


La flauta travessera, l'arpa i els violins festegen, tots plegats, per els racons de la meva memòria. Musiquen records plens de bellesa, de tendresa que no fan més que enllaçar imatges, una rere l'altra. I m'emociono.
Dues muses vestides d'àngels xiuxiuegen somrient, mentre caminen cap a la meva inquietud, i es què en són de desitjades. Trenquen el temps, deixant-lo vençut a la bora del camí. I jo, m'encomano a un Déu per a que faci lenta l'arribada als meus braços d'aquelles dues ànimes contentes, per poder gaudir d'aquell conte de fades durant una breu eternitat...
I és fins avui que encara dura aquell passeig, lent, etern, en el que m'hi puc perdre cada vegada que un flabiol, o un violí, o un arpa, o la Núria són a la vora dels meus moments de solitud... 

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article