
Superposicions de petites alegries: una llarga conversa amb na I, que té una intel·ligència viva i tendra; haver pres un cafè al Forn de la C assegut a una taula mentre escrivia amb el llapis en una plagueta nova; haver caminat com tantes de vegades pel carrer de Sant Martí, la bellesa del qual no és fàcil de copsar, perquè té l'esperit rebel -i els carrers també tenen esperit: no he de caure en el parany de l'existència estrictament racional, tot i que la raó sia imprescindible....
I me'n vaig corrents a ca meva perquè vull sentir My one and only thrill, de Melody Gardot, i començar a llegir Sobre la lectura, de Marcel Proust, que m'ha regalat na R.

Mentre als carrers es desmunten les grues, generadors i camions de TV3, la gent espera atapaïda a que es normalitzi el servei d'autobús i els darrers comerços van abaixant les persianes, observo les families que tornen apressades, fanalet en mà, potser cap a casa els avis. El Carrer del Carme fosc com la gola del llop delata la singular crida als reis que organitza el veïnat des de fa una quants anys, per treure al carrer un costum que perviu entre moltes famílies (continua)
Avui és molt adecuat afegir-vos un poema que Joan Salvat-Papasseit va dedicar al meu avi Elias Badiella i que diu:
Els tres reis d'orient
Mai no he sabut sencera la més bella cançó:
una pluja d'estrelles
Només l'estrella rua que
en sortir cau
al mar
un vaixell se l'emporta
amarrada a la proa
i serveix de fanal
a uns corsaris d'avui si l'ocasió fa el lladre
i un anglès que era al Caire
just arribat a temps
per a que li marquessin
i l'estrella es fongués
enyorada
en el piltre de la seva butxaca
M'entorno a divagar:
Tres soldadets del Reis-baioneta calada
i cadascú en el ros un gallaret taronja,
qui diria que als tres els tinc d'ahir vesprada
tancats en el rebost per fer-los vida flonja.
Feia dies que no veia cap noticiari de Canal 9. Hui ha passat això, i no sé si és perquè és la nit que és, però s'ha produït un fet que m'ha sobtat: en tot el noticiari no ha aparegut per a res el Molt Honorable. Ni l'han nomenat. Un regal dels Reis?

Nor shall
our Love-fits Cloris be forgot,
When each
the well-look’d Link-Boy, strove t’enjoy,
And the
best Kiss, was the deciding Lot,
Whether the
Boy fuck’d you, or I the Boy.
John
Wilmot, Comte de Rochester

El propassat 21 de juliol 2009 vaig escriure un apunt parlant del senyor Hieu - ací - .
Durant la meva estada a Hà Nôi en aquest meu llarg viatge, anar a la cantonada dels carrers Pho Hue i Ham Long, va ser una prioritat, per veure si després de tres anys, el senyor Hieu era allà, reparant les biciletes. No ho sabia de cert, ja que ara hi han moltíssimes motocicletes i més cotxes, però encara es veuen bicicletes arreu.
Em vaig encaminar al barri de Hai Bai Trung, poc a poc, sense presses. Els carrers son amples i els arbres una meravella. Cases colonials, casetes petites, sempre amb botigues a la planta baixa, restaurants al carrer, barbers, unes voreres amples per on pots passejar tranquil.lament, olors, centenars de motocicletes circulant, moltes en direcció prohibida.
Els semàfors no funcionen passades les nou o deu del matí. És una Ciutat amb una vida al carrer intensa. Si aquí a les escoles veiem un embús de cotxes amb pares o mares portant els fills, aquí a Hà Nôi veus milers de motocicletes.

Els meus propòsits per aquest any que acabem d'encetar es poden resumir en un; cap. Si, el meu propòsit per aquest any es no tenir propòsits. Al menys els bons, perqué de dolents tots en tenim un munt, la majoria inconfessables.
Es curiós, la única semblança que hi ha entre els dos, es que mai els portàrem a terme; més que res perqué si els tires endavant pots acabar a la garjola, pel que fa en els dolents es clar, o amb una depressió de cavall quan veus al cap de l'any que els bons ni els has començat.
Pels fumadors que teniu el costum o tradició de començar l'any amb una declaració jurada del propòsit de deixar de fumar. Dir-vos, que tindreu ajut institucional, ja que el govern té la intenció de prohibir fumar arreu, i amb l'ajut suplementari de donar-vos sis mesos de peixet, per tant, aquest ja el podeu anar suprimit perqué sinó fareu trampa. Pels més gandulots podeu triar de la llista dels meus propòsits dels darrers anys.
La destrucció del Cabanyal que proposa Rita Màxima atempta contra la intel·ligència, la urbana i la humana. Això, fins i tot ho sabien els arquitectes del PP. Ara, amb la intervenció del ministeriet de cultura espanyol, la cosa es complica una mica, no gaire, però ves que no et claves una estella.
Home, que això de Rita no tractava de salvar el patrimoni, ni l'arquitectura urbana d'uns quants carrers, ni aquella bellesa d'unes cases modernistes irrecuperables, amb tot de balcons i façanes de gran valor. La lluita entre PP i els veïns, al remat són els veïns que seran foragitats, no és la lluita pel patrimoni, per l'arquitectura o per arribar a la mar tan ràpidament com li passe a la figa de l'alcaldessa. Ací parlem de negoci, d'expropiació, de construcció, d'amigots que guanyen, de diners per al calaix municipal. La resta són ximpleries, i l'alcaldessa no vol ni sentir-ne a parlar, de micos i saltimbanquis.
Patrimoni?, Tot de carrers i places d'un barri vell que voldrien a Europa, que qualsevol d'aquelles ciutats amb encant, mínimament civilitzades, es rifarien de tenir en propietat, ací no ho valorem d'aqueixa manera. No ho hem valorat mai, els valencians. A València, civilització?, patrimoni?, cultura?, ni pensar-ne. Ací som fallers, ho cremem tot en quatre dies, ens ho mengen. Ho caguem. Si cal, ho donem, i l'última la paga el mercaxifle del PP, que són amics dels ous i dels regals fàcils.
Que ara li han obert un assalt entre dos bregadors?, que a Rita li han ferit la cresta?, bona és ella… Pollastres, pareu bé les plomes que encara no ha escatainat la lloca.

Quico Sabaté, llibertari, revolucionari, atrevit i tenaç, moria avui fa 50 anys sota les bales de la Guàrdia Civil franquista.
Us enllaço amb un reportatge dramatitzat que es va fer ja fa anys (no en tinc la data), el qual, encara que ara pel format i la tècnica narrativa el veiem antic, és un testimoniatge perfecte dels últims dies de Sabaté.
Tot i la democratització historiogràfica, més aparent que real, de les últimes dècades, són poques les mostres de les històries protagonitzades per treballadors i gent popular (paletes, mecànics, fusters...). Hi ha, doncs, molts Quico Sabater que resten encara en l'anonimat.