No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meva sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si e dic, l'he de dir
amb certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminos, i alta.
Del "Llibre d'exilis",1971.
La coherència es troba en un moment difícil. Defensem el català i la catalanitat però en algun lloc recòndit del cervell l'espanyolització és incrustada. Dos exemples:
Un. En Sandro Rosell, el dia assenyalat de la trobada de penyes del Barça, per respecte-argüí- als seguidors que no eren de la terra, féu en nom del Club el discurs de benvinguda en castellà. Produí tres mals col·laterals: faltà al respecte de tots els seguidors del Barça catalanoparlants i també a la llengua catalana, va fer cruere als penyistes foranis que el Barça i Catalunya és bilingüe i que el català és la llengua subsidiària i es convertí en un exemple pèssim.
El "respecte" d'en Sandro fa estralls en l´ús de la llengua nacional.

Aquest divendres, acte inici de campanya al Ripollès. Teresa Jordà i Oriol Junqueras