'ELS AMANTS' DE VINCENT ANDRÉS ESTELLÉS EL SÉ DE MEMÒRIA

• bielmamengual
• enllaç permanent
• dissabte, 4 de setembre de 2010 | 19:26h

Sempre m'ha entusiasmat celebrar dies de naixament, de germinació, d'epifania: l'aniversari de la vinguda al món d'Estellés és una festassa. I m'alegra que tots els blogaires poetiques s'hi apuntin de mil i una formes.
La meva no ha estat fàcil: Primer volia penjar el poema que Estellés dedicà a Salvador Puig Antich, després Coral Romput, que vaig sentir per l'amic i cantador Ovidi Montllor a una església de València i vaig plorar tota la nit i, finalment, m'he decidit per un poema —Els amants— que he recitat moltes de vegades al costat de Maria del Mar Bonet en aquell espectacle dedicat a Ovidi i a Guillem d'Efak, perquè també Ovidi el brodava.
Quina llàstima no saber gravar-lo a la plagueta de viva veu!
Però mentre el copii el recit:

ELS AMANTS 

 La carn vol carn
  AUSIÀS MARCH

Feroçment ens amàvem del matí a la nit. 
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. 
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses. 
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor 
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable 
com un costum pacífic de compliment i teles. 
Es desperta, de sobte, com un vell huracà, 
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. 
Jo desitjava, a voltes, un amor educat 
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, 
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge, 
i tenim l'enyorança amarga de la terra, 
d'anar a rebolcons entre besos i arraps. 
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. 
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. 
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. 
Després, tombats en terra de qualsevol manera, 
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, 
que no estem en l'edat, i tot això i allò. 

No hi havia a València dos amants com nosaltres, 
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
 

• Comentaris: 4
• Vull llegir la resta de l'article

en la mort del crític i professor d'art José Luis Brea

• bielmamengual
• enllaç permanent
• dissabte, 4 de setembre de 2010 | 18:58h

RECORD

Per una esquela volandera acab de saber la mort del crític i professor d'art José Luis Brea que vaig conèixer els anys setanta a Barcelona i del qual he seguit la seva obra en què es conjugaven el tractament dels temes més candents de l'art i una brillant escriptura de les idees amb una recerca avançada dins els teritoris més vius de la contemporaneïtat.

Com in memoriam copii un record que li dediquen els seus companys de L'IAC amb un text que alguns dies abans de morir va recuperar. Un text lúcid i savi: Los últimos dias.

ADIOS A JOSÉ LUIS BREA

Con enorme pesar comunicamos a los socios y amigos del IAC (Instituto de Arte Contemporáneo) el fallecimiento de José Luis Brea, brillante crítico de arte que fue un activo miembro de nuestra asociación. Profesor de Estética y Teoría de Arte Contemporáneo de la Universidad de Carlos III de Madrid y director de las revistas online ::salonKritik:: y Estudios Visuales, comisarió exposiciones de referencia y fue autor de numerosos ensayos entre los que destacan Las auras frías (1991, finalista del premio de ensayo Anagrama), Un ruido secreto, El arte en la era póstuma de la cultura (1996), La era posmedia (2002), El tercer umbral (2003), cultura_RAM. mutaciones de la cultura en la era de su distribución electrónica (2007) y Las tres eras de la imagen: imagen-materia, film, e-image, publicado hace unos meses y centrado en uno de sus mayores intereses de investigación: el análisis de modelos de producción, distribución y recepción de imágenes.
Hace sólo dos días se despedía en ::salonKritik:: de sus muchos lectores, rescatando un texto antiguo titulado LOS ÚLTIMOS DÍAS.

¿Acaso no nos resulta intolerable ya ese encasquillamiento de una cultura que se ha embobado de sí misma en la imaginación enfermiza de su final, en la letánica intuición de su agonía?

Sin duda, sin duda. Pero entonces, nada de apocalipsis -ni apocalipsis-ahora, ni apocalipsis futuro-, nada de -como certeramente ha reclamado Derrida- moribundias. Ni plagas ni pestes, ni signos en los cielos o presentimientos agónicos que -a baja intensidad- persigan electrizar nuestra piel: negativa a todo discurso catastrofista o postrimero, a todo expresionismo agorero de finales -perpetuamente aplazados.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article