Ja surt el sol

• belzaballa
• enllaç permanent
• Música
• dimecres, 4 d'agost de 2010 | 01:59h

El primer disc, o millor dit els primers discs, me'ls vaig comprar quan devia tenir uns dotze o tretze anys.

En aquella època havia descobert els Gossos per la meva germana gran, i em passava hores i hores escoltant i cantant aquell disc que acabava amb el fantàstic 'Quan et sentis de marbre'. Un dia, cercant per la 'G' de la secció musical d'uns grans magatzems on havia anat amb mons pares (devia ser la 'setmana fantàstica' o una cosa d'aquestes) vaig descobrir, inflada d'alegria, que el grup ja tenia un disc anterior. Recordo com si fos ara que vaig estar una bona estona mirant la contraportada, on apareixien, en blanc i negre, els quatre membres del grup: per fi els havia pogut posar cara! I ho confesso ara: durant un temps (uns anys!) vaig ser força grupie dels Gossos (ostres, però si fins i tot tenia un carnet del club de fans!). Deu ser per això que, tot i que després del quart disc els vaig perdre una mica la pista, tinc un record molt dolç del grup.

No va ser l'únic disc que vaig comprar aquell dia.

• Comentaris: 7
• Vull llegir la resta de l'article

Esquerdes

• belzaballa
• enllaç permanent
• Cau de llunes
• dimecres, 4 d'agost de 2010 | 01:55h

• Arxius: y
• Comentaris: 1
• Vull llegir la resta de l'article

El Montsec i la donzella

• josepselva
• enllaç permanent
• dimecres, 4 d'agost de 2010 | 01:46h

Diuen que el Montsec, solitari,  trobà la Serra i s’uniren Serra i Montsec  en un casori  d’aquells  en que poc hi ha per triar i s’ajunten un a l’altra i l’altra a un en un matrimoni de conveniència per compartir soledats.

Despres d’una quants milions d’anys seguien sols, fins que un dia la Serra s’obrí

de dalt…

 “Obre ben bé els braços


i acluca bé els ulls….

 …a baix

 …si la carn no es bada


la vida s'esmuny”

 (Arqueret d’amor- Joan Salvat-Papasseit”)

I la carn es feu pedra oberta, i des d’ençà, la Serra, amb un genoll obert cap a Catalunya i l’altre cap a l’Aragó, ofereix la seva intimitat que es fecundada per l’aigua  del Noguera Ribagorçana.

I del fil d’aigua que hi llisca, d’un color turquesa, li diuen Montrebei, l’amant de la Serra estremida  i presa al Montsec ferèstec

 

“Quan sentis ma boca
 aguanta l'alè

t'estremiràs tota


i és quan jo et prendré.

”

• Arxius: La partió
• Comentaris: 2
• Vull llegir la resta de l'article

Sordesa que no és tal, que és simple i barroer abús institucional.

• smartinez
• enllaç permanent
• Defensa
• dimecres, 4 d'agost de 2010 | 00:58h

El president (o secretari de partit, no ho sé) José Montilla diuen les notícies que volen, avui dimecres, amb el PSOE, reactivar l'Estatut. Embolicat, i em reafirmo en que és un intent de corrupció de la resposta catalana a la sentència del TC, previs i posts.

Pot ser expliquin per a ingenus que sí que ens ens escolten, representen, però que volen reactivar l'Estatut perquè no patim tant mentre preparem el referèndum i la independència..... però..... oi que aquest conte no se'l creu ningú?


Sordesa de Montilla, que no és tal, que és simple i barroer abús institucional, a dues bandes (i les que amaguin.)

I una sordesa similar trobem en altre cas, que anoto:

Notícia:

Càrrecs territorials de CiU insisteixen en defensar l'Estatut amb una concentració a Miravet
Sostenen que la sentència malmet 'el pacte existent que regula les relacions entre Catalunya i l'Estat espanyol'

Comento:

"Un parell de problemes: no és cosa només de la sentència. I aquests càrrecs de CiU també fan oïdes sordes al que hem expressat els catalans."

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

“LA DONA DEL QUADRE” de Fritz Lang

• julianjuanlacasa
• enllaç permanent
• dimecres, 4 d'agost de 2010 | 00:55h

L'alemany Fritz Lang, a la seva etapa a Hollywood, va fer diverses excel·lents pel·lícules de cinema negre, en moltes d'elles va comptar amb un gran actor de caràcter: Edward G. Robinson, no gaire agraciat (té una mica de semblant amb en Jordi Pujol), però amb un gran talent, capaç de fer de gàngster (“L’Illot Llarg”) com de víctima (“Perversitat”), tant de protagonista com de secundari. Tornant al Lang, una de les pel·lícules americanes seves que més m'agraden és “La dona del quadre”, que encara que la censura va trastocar el final, és una història ben interessant. Un Professor de Criminologia, en Richard Wanley (Robinson), hi és de “Rodríguez” mentre la seva dona i el seu fill hi són fora. Hi veu a l'aparador d'una galeria d'art el retrat d'una bella dona que el fascina, i coneix casualment la model del mateix, l’Alice Reed (Joan Bennett). Comencen un idil·li, però ella té una relació amorosa amb algú relacionat amb la delinqüència, que ficarà al Wanley en un embolic, ja que l’amant intenta assasinar-ho, i en Wanley, en defensar-se, ho mata. La humanitat d’en Robinson fa proper el seu personatge a l'espectador, i en Lang sap mantenir la tensió i el suspens. Flaqueja, i molt, el final, impost per la censura, que resulta humorístic sense voler, però la resta és d'aquestes pel·lícules que encara continuen fascinant tot després de gairebé tres quarts de segle que es va fer.

LA DONA DEL QUADRE: * * * *

 

http://www.imdb.com/title/tt0037469/

http://www.youtube.com/watch?v=QO_O8v5JEew&feature=player_embedded

http://www.youtube.com/watch?v=tjd1_QpPSvA&feature=player_embedded

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

“ANIREM TOTS CAP AL PARADÍS” d'Yves Robert

• julianjuanlacasa
• enllaç permanent
• dimecres, 4 d'agost de 2010 | 00:46h

Una curiosíssima comèdia francesa, inèdita al nostre país, amb un argument tipus que haurem vist centenars de vegades en comèdies italianes, espanyoles, etc., però aquí fet amb un cert estil esbojarrat que afortunadament mai no acaba en la infame grolleria tipus pel·lícules del Pierino (aquelles horribles pel·lícules italianes amb Alvaro Vitali) o les del Mariano Ozores. Comença quan quatre amics de tota la vida van plegats a un cotxe descapotable, tot enmig d’una nit plujosa. Cadascú és diferent: el metge pusil·lànime i dominat per la seva mare, el divorciat espavilat, l'homosexual que no es decideix a sortir de l'armari i el casat pare de família, productor de pel.lícules religioses, que un dia descobreix que la seva dona estaria fent el salt amb un altre… Amb un sentit de l'humor peculiar de vegades, entre intranscendent i amargós alhora, ens ofereix un agradable entreteniment amb quatre tipus humans, tot i que portats al límit molt sovint. El director, Yves Robert, desconegut al nostre país, porta eficaçment la narració. L'actor més conegut al nostre país és el gran Jean Rochefort (“El marit de la perruquera”, “Sortir de l'armari”…) com el marit presumptament amb banyes. El més dolent és que allò que promet tant al començament es desinfla al cap de poc temps, i de tant en tant ens ofereix enginy de debò, com en l'escena en què el marit segueix el presumpte amant de la seva dona, li fa una bufetada al Metro parisenc i aquest, tot irritat, destrossa el seu cotxe amb ell a dins, a poc a poc. No obstant això, la destaco com una pel·lícula “amb cap”, que allò que explica té ànima, no pas com aquestes descerebrades comèdies que es fan ara, sobretot a Hollywood, amb l'agreujant de què porten una moralina incorporada. Els quatre paios d'aquesta pel·lícula em recordaven als què hi havia vist en moltes comèdies italianes dels anys 1970, com “Amics meus”, amb l’Ugo Tognazzi. El seu director, Yves Robert, també és conegut per d’altres esbojarrades comèdies, com “L’elefant s’equivoca enormement” i “El gran ros amb una sabata negra”, algunes d’elles van tenir de “remakes” americans.

ANIREM TOTS CAP AL PARADÍS: * *

 

http://www.imdb.com/title/tt0076470/

http://www.youtube.com/watch?v=P_N_MFHz6mw&feature=player_embedded

http://www.youtube.com/watch?v=4Snmkf-yVmc&feature=player_embedded

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Tothom, tots, sabem que ens cal la unió, però ... quina unió? __ BIC 1860

• smolins9
• enllaç permanent
• dimecres, 4 d'agost de 2010 | 00:43h

02 juliol 2009

Unió. Quina unió?

“Els veritables obscurantistes són aquells que de les llums de colors en componen la llum blanca fonamental” Goethe




És evident que, per superar aquest cul de sac fatal en què estem atrapats, cal que tots aquells que ja han saltat del carro de la “morta” i s’han encarat decididament cap a la consecució de la independència, bandegin personalismes i partidismes i construeixin la “unitat” que el nostre poble reclama.

Però, quins dels potencials implicats s’han plantejat, amb rigor, com es construeix una “unió” fecunda i quins són els factors i les actituds que en garanteixen l’èxit?

Estem immersos en una inèrcia de pensament que estrafà la concepció d’“unió”, tot fent-la sinònim d’assimilació, d’aglutinament amorf. El mot “unitat” ha esdevingut, de facto, un sinònim “d’unitarisme”. Aquest emmascarament és fruit directe de la nostra experiència històrica i psicològica que ha emprat equívocament la paraula”unitat” allà on s’estava experimentant “l’unitarisme”, o sigui, la destrucció de les individualitats, personals o col·lectives, en benefici d’un únic poder, sovint imposat.
La història en va plena d’imperis que, en nom de “la unitat”, han desencadenat autèntics processos fagocitaris on una nació n’ha destruït i n’ha sotmès d’altres per a engreixar-se i fer-se monstruosa. El grup nacional no dominant s’ha vist sotmès a la dissolució, mentre “les dretes” i “les esquerres” que aparentment polaritzen la història, es dibuixen com a “anècdotes” puntuals en un model més ampli.
En aquest context continua plenament vigent la vella idea que per unir-se en un grup, partit ... cal amuntegar-se i dissoldre’s dintre d’unes sigles, fent inevitable la massificació i la depauperació progressiva de la societat que hi està sotmesa.
La por i, el seus inevitables corol·laris, la violència i la manipulació física i psíquica, esdevenen els trets característics d’aquesta manera primitiva i poc madura de concebre “la unió”.

La mentalitat “unitarista” empobreix el conjunt i el porta a l’autodestrucció en no entendre ni la funció de catalitzador que ha de tenir l’objectiu comú, ni el paper enriquidor que ha de jugar cada una de les parts, ni com el paper del lideratge s’imposa de manera natural en qualsevol procés d’unió saludable.
I tampoc no entén que qualsevol “unió” sorgida sota els vells paràmetres ha de fracassar perquè és incapaç de fomentar una actitud de confiança mútua i de valoració respectuosa de l’altre. El possible “aliat” és percebut com una crossa que et permet fer-te més gran quantitativament, però, alhora, és una nosa, un perill potencial que cal neutralitzar, tot diluint-lo, dintre d’aquest magma que en diuen “unió”.

Aquest model ha dominat la història fins als nostres dies, i malgrat que ara es mostri més prepotent que mai, està tocat de mort. Es un exemple fefaent que “abans de la tempesta s’alça impetuosament per última volta allò que després ha de quedar llargament humiliat en el fang”.

Signes inequívocs provinents tant de la nova percepció de la realitat que va dibuixant la ciència, com de la mateixa dinàmica psicològica i històrica assenyalen l’emergència d’un nou paradigma on la unió es concep a partir de la integració d’elements diferents que treballen coordinadament, en xarxa, en benefici de tot el conjunt, en un context de confiança i acceptació profunda, agraïda.
En aquesta nova concepció emergent, la configuració de la unitat reconeix el valor de la individualitat humana i nacional com un factor fonamental. Com més ric és cada individu, més ric és el conjunt.
La lliure responsabilitat d’integració substitueix la submissió, que s’ha comprovat empobridora i distorsionadora del benefici comú.
És un paradigma on cada individu i cada nació han d’ocupar el seu lloc i assolir la seva plenitud per assegurar l’excel.lència del conjunt.
Es perfila una realitat orgànica, on les qualitats de cada individu, posades de manera natural al servei del conjunt, acaben revertint, incrementades, en benefici propi.
És el paradigma de l’organisme sa.
Aquesta concepció post-històrica de la unió, retroalimenta un ambient de confiança que incentiva les qualitats existents i permet l’eclosió de qualitats adormides i insospitades que només poden desenvolupar-se en un context d’aquestes característiques.
És a través d’aquesta unitat integrada que l’home, les nacions i la humanitat desplegaran la seva nova etapa evolutiva, mostrant capacitats mentals, psíquiques i sensitives, ara encara embrionàries.

En el vell paradigma històric, convulsament agònic, el tot mai no arriba a ser la suma de les parts, perquè hi ha una dinàmica contínua d’assimilació i destrucció. En el nou paradigma que estem fent emergir, el tot és sempre més que la suma de les parts perquè la cooperació i la interacció crea una nova realitat rica i dinàmica.

La construcció de la unitat que demana el futur immediat implica la superació del concepte uniformitzador i assimilador tan estès encara avui a casa nostra, i la seva substitució per la del concepte d’unitat integradora.
És cert que el poble català reclama i necessita la unió, però cal que entenguem que la frontissa històrica en què la independència de Catalunya està cridada a consumar-se, exigeix no caure en l’error de repetir anacronismes històrics.
Només la integració de les diverses sensibilitats independentistes, la seva coordinació al servei de la nació i l’emergència natural de lideratge que propiciarà, farà possible una força potent i imparable que alliberarà el nostre poble de les grapes de la històrica unitat castradora dels imperis espanyol i francès, i la catapultarà cap a una experiència integradora i regeneradora, cap a un model post-històric.

Tindrem tots els actors implicats la lucidesa d’assumir la responsabilitat que se’ns demana?
Serem capaços de fer aquest salt qualitatiu en la manera de concebre i construir la unitat que els temps exigeixen?
Qui quedi ancorat en els vells models regits per la por i la desconfiança s’autoexclourà del procés en negar la llavor de futur que vol germinar al si d’aquest nostre poble.

La unió fecunda que portarà la nació catalana cap al seu futur la consumaran aquells que ja han saltat del carro de la “morta”, s’han girat definitivament d’esquena al vell ordre, i ressonant amb la visió vital i acolorida que s’obre davant la nostra nació, treballen decidits, des el cor, amb el cap i amb totes les fibres del seu ésser per fer-la possible.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

EL DRET A LA VIDA

• sinarkido
• enllaç permanent
• dimecres, 4 d'agost de 2010 | 00:29h

Una aproximació al concepte de dret inherent

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Tenim problemes greus de tempo

• Albert
• enllaç permanent
• dimecres, 4 d'agost de 2010 | 00:12h

Felip Puig ha dit avui, una vegada més, que CiU no proclamarà la independència de Catalunya a la propera legislatura.
Em sorprèn que això sigui notícia de portada encara a la majoria de diaris digitals d'àmbit català.
De notícia això no en té res, diria jo. En tot cas, hauria estat notícia que Puig hagués declarat que  CiU vol un estat català a la propera legislatura.
Però no ho ha dit.
L´únic que ha dit Puig és que CiU no renuncia a l'estat propi a curt, mitjà o llarg termini...
Aquesta, en tot cas, és la notícia correcta.

Entretant, Laporta, un dels líders de Solidaritat Catalana -per què, són tres líders no?- afirma a l'entrevista televisiva de TVvilaweb, que si volguéssim, podríem ser independents  el pròxim més de gener!
Home, entre poc i massa no?

• Comentaris: 3
• Vull llegir la resta de l'article

LA MILLOR IMATGE DEL MÓN (AL CEMENTIRI DE SINERA, D'ON SI NO?)

• ramonverdaguer
• enllaç permanent
• MARENY-SINERA
• dimecres, 4 d'agost de 2010 | 00:03h

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article