Com si ja no fóssim els mateixos

• mamoya2
• enllaç permanent
• Kamí
• dijous, 4 de març de 2010 | 08:12h

Parlam per telèfon després de molt de temps, i és com si un bot molt fort ens hagués separat, no dels que fórem, sinó dels que som ara, com si la història personal viscuda hagués suposat un canvi de consciència i ja no fóssim els mateixos, o com si les persones d’abans no poguessin ser entrevistes en un primer moment, sinó després d’escorcolls successius, talment com un historiador que cerca entre els papers oblidats un comentari que sap que va escriure i que ara necessita per a poder continuar la investigació.

La conversa encara ens reconforta, però no podem retornar al principi. Quina és la solució? Com anirem vivint amb la incertesa de no poder compartir allò que anys enrere ens unia? El passat ja no té res a veure amb el present. No hi ha revelacions sobre la projecció de la nostra vida cap a l’altra persona. Fa anys que no en sabíem res, i ara la sinceritat pot ser mal entesa, com una excusa.

Però sempre queda algun petit detall que mos emociona de bell nou, un gest que imaginam mentre l’interlocutor parla a molts de quilòmetres de distància, a l’habitació de darrere, de la qual la memòria me’n dóna el color de la paret, aquell gerro amb unes flors que sempre hi havia en el racó, devora la finestra, l’amabilitat de compartir la tendresa de la mirada quan acabàvem de deixar la joventut i sabíem amb certesa que la vida ens separaria.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article