Estava banyant la meua menuda, que aleshores ho era molt de menuda, quan de sobte es va posar a cridar i a dir que no veia, que no veia res. Alarmat pel plor i espantat per la perspectiva em vaig precipitar al telèfon. A l'altra banda Fermí, el nostre pediatra, va respondre amb tanta calma que em va calmar a mi i tot: 'no passa res, posa-li un glaçonet de gel a la parpella i tornarà a veure normal'. Ho va dir com si a ell li passara cada dia i efectivament la vista va tornar.

Fermí Tàpies era així. Un home calmat que havia vist milers de xiquets en la seua llarga i admirable vida de pediatra i que ho sabia tot. Un home que feia que la visita a la seua consulta, decorada amb unes cortines estampades amb elefants que distreien a les xiquetes dels seus mals, fora sempre un plaer, encara que tingueren febre o qualsevol altra cosa engorrosa. Veure com les tractava era una lliçó humana difícil de superar: amb respecte, mirant-les al detall, endevinant de què es tractava només parlant amb elles, explorant-les amb tota la cura possible, posant-hi dècades de coneixement.

Fermí era, a més, una gran persona. No només era un gran metge sinó que era una gran persona. Ple d'inquietuds, cada visita era una conversa sobre la nostra societat, sobre el país, sobre els llibres, sobre l'actualitat. Sempre feia la impressió que no tenia cap pressa, això tan difícil de viure en la nostra societat d'avui. I sempre somreia. No hi havia tema que no li interessés ni opinió que no volgués explorar.

Les meues filles ja no tenen cap necessitat de pediatres però quan hem sabut, tard, de la seua mort, han plorat de tristesa. Amb un sentiment gran, que tots hem compartit, de profunda admiració, agraïment i pena per aquesta pèrdua tan gran.