Cercador per data
BerlÃn 2012 · Competició: "Captiva", de Brillante Ma Mendoza
Captiva (Captive)
Isabelle Huppert encapçala el repartiment d'aquest film, sobre el segrest d'una dotzena d'estrangers a mans d'un grup terrorista a les Filipines. Basat en fets reals que van tenir lloc el 2001, serveix al director Brillante Ma Mendoza per a tornar a capbussar-se i posar l'espectador davant uns personatges (paradoxalment) reclosos en unes circumstàncies en la quals es posen de manifest ambivalències i neguits de la condició humana. Després d'haver presentat Lola a la Mostra de Venècia de 2009 i d'haver aconseguit a Canes el premi de Millor Director per Kinatay, també el 2009, torna a Berlín —on el 2008 participà al Fòrum, amb Tirador— .
Captiva (Captive)
Director Brillante Ma Mendoza. Guió Brillante Mendoza, Boots Agbayani Pastor, Patrick Bancarel, Arlyn de la Cruz. Producció Swift Productions (París, França). Coproducció Centerstage (Mandaluyong City, Filipines), B.A. Produktion (Múnic, Alemanya), Studio Eight Productions (Londres, Anglaterra), Arte (Issy-les- Moulineaux, França). Durada 2h00.
Repartiment: Isabelle Huppert (Thérèse Bourgoine), Katherine Mulville (Sophie Bernstein), Marc Zanetta (John Bernstein), Rustica Carpio (Soledad Carpio), Ronnie Lazaro (Abu Azali), Maria Isabel Lopez (Marianne Agudo Pineda), Ángel Aquino (Olive Reyes), Sid Lucero (Abu Mokhif), Raymond Bagatsing (Abu Saiyed), Timothy Mabalot (Hamed), Mercedes Cabral (Emma Policarpio).
Sinopsi: La francesa Thérèse Bourgoine treballa per una ONG a l'illa de Palawan, a les Filipines. En dur subministraments a la base que l'ONG té a Puerto Princesa (capital de Palawan), ella i la seva amiga voluntària filipina, Rustica Carpio, fan parada en un hotel, on les segresta un grup extremista musulmà, "Abu Sayyaf Group" (ASG), que lluita per la independència del Mindanao Musulmà. L'ASG pretenia agafar i endur-se uns treballadors del Banc Mundial, però al moment de l'assalt el que troben és una colla de turistes i uns missioners cristians. Extremistes i segrestats enfilen així una esgotadora marxa a peu per la selva filipina. Uns i altres, plegats, es veuen obligats a superar els reptes que els posa la natura, i de mica en mica l'ambient carregat de por, prejudicis i odi es va transformant en una realació estranya, gairebé de simbiosi. Els contorns comencen a desbibuixar-se i les certeses van donant pas als dubtes. Res no sembla el mateix que era...
Vídeos: Pendent.
***
Berlinale 2012 · Competició: CAPTIVA (al / ang). Premis a la Berlinale 2012: Pendent.
***
Webs oficials: Pendent. Facebook oficial: Captive. Twiter oficial: Pendent.
Més informació: Imdb (ang) | Sensacine (esp) | AlloCiné (fr) | Comme au Cinéma (fr) | MyMovies (it).
AP: Film Press Plus. Vendes internacionals: Films Distribution. Distribuïdores: Catalunya, les Illes, País Valencià, la Franja i Andorra, Golem | Catalunya Nord, Equation | mercat italià, pendent.
***
Apunts d'actualització, en aquest blog, posteriors a Berlín 2012: pendent.
***
Actualitzacions informatives posteriors a Berlín 2012: pendent.
Altres festivals: pendent. Premis: pendent.
***
FOTO Captiva, de Brillante Ma Mendoza
Tres dalt d'un burro (o no)
Sí, la democràcia representativa és indiscutiblement imperfecta, i per tant millorable, però ara com ara no hem inventat encara un sistema millor. Per altra banda, la gent que hem optat per assumir, ni que sigui temporalment, un càrrec de representació hem d'acceptar necessàriament alguns peatges.
I és que en això de l’exercici de la política hi ha dies que et sents certament fora de joc, desconcertat. Fas una cosa creient que estàs fent allò que toca, allò que està establert en el mandat que se t’ha concedit, i en canvi la percepció que acaba transcendint d’allò que has fet és diametralment oposada a la intenció amb què ho has fet. Quan passa això, lògicament, no és culpa de la gent, sinó teva, i per tant només tens una opció: esmenar-ho, sigui el fons, sigui la forma. Tan important és fer allò que toca, com transmetre-ho com i quan toca, i de la manera que toca.
No obstant, malgrat que la norma ha de ser actuar sempre pensant que tan important és el què, com el com o el quan, és inevitable que en alguna ocasió et sentis una mica com l'home de la faula que segueix:
Un pare anava pel camí amb el seu fill petit i el seu pare (és a dir, l’avi del nen) i un burro. En un moment donat el pare es torça el turmell.
Situació A.- Tots damunt del burro: l’avi perquè és gran, el pare perquè s’ha torçat el peu, i el nen perquè és molt petit. La gent que veu l’escena comenta: “Mireu aquesta mala gent, que poc considerats que són amb aquesta pobra bèstia”.
Situació B.- L’avi i el nen van a peu i el pare dalt del burro. Comentaris de la gent (que desconeix que el pare s’ha torçat el peu): “Quin mal home, ell ben còmode dalt del burro, mentre l’avi i el nen han d’anar a peu”.
Situació C.- El pare coix, amb bastó, i el nen van a peu, mentre l’avi és dalt del burro. Comentaris de la gent: “Quin mal home, aquest avi, obligar el seu fill coix i el seu nét a anar a peu”
Situació A.- Tots, avi, pare coix i nét, a peu: Comentaris de la gent: “Mira que són idiotes aquesta família, tenen un burro i tots tres van a peu”.
(Nota: gràcies, pare, per recordar-me-la)
Doncs això, que exercir un càrrec de representació té aquestes coses. No n’hi ha prou a fer allò que correspon, a més a més s’ha de fer de manera que es percebi com a tal, si més no per part d’aquella gent a qui representes, i que vol sentir-se representada per tu. I és que, t'ho miris com t'ho miris, hi té tot el dret. Aquest és el preu de la tasca representativa, almenys fins que inventem un sistema millor.
- Comentaris: 1
Sobre las polÃticas de austeridad
La eclosión de la crisis económica, su carácter estructural, parecía que abría una oportunidad a la crítica en profundidad de las estrategias de crecimiento adoptadas, crítica que podría alcanzar a los fundamentos mismos del sistema capitalista. Ha pasado el tiempo, en algunos aspectos, la crisis se ha agravado y los escenarios que se perfilan para el futuro inmediato no pueden ser más pesimistas (…)
PSC versus Federació Catalana del PSOE
- Comentaris: 1
Jo t'estim. Jo t'estimo. I jo, t'estime! #70anysOvidi
Avui l'Ovidi hagués fet 70 anys, però malauradament un 10 de març de 1995 se'n va anar de vacances i encara no ha tornat, potser, perquè en realitat mai no ha marxat del tot...
No ha marxat del tot perquè el seu record encara és viu. És ben viu i el que és més important, -i del que ell segurament n'estaria molt orgullós- el seu record l'hem mantingut present entre tots, perquè a ell, quan van considerar que feia "nosa" el van silenciar, però el record de tot un poble no el poden silenciar.
Seguim recordant l'Ovidi i com que per desgràcia encara dura la vida dura, hem de seguir repetint les seves paraules. Sí, encara nois encara volem el pa sencer!
La cançó del cansat (a Joan Fuster)
Em va tocar tocant Mediterrani,
per barret Pirineus i una llesqueta;
per sabata Oriola d’estranquis
i per cor duc a Alcoi, la terreta.
Per senyera, senyors, quatre barres;
per idioma -i senyores-, català;
per condició, senyors, sense terres;
per idea -i senyores-, esquerrà.
Queda clara, per tant, per a tothom
la meua carta de naturalesa:
no és miracle, ni és un mal son;
m’ha tocat i és la meua feblesa;
m’ha tocat i és la meua feblesa!
Quede clar, també, que són covards
tots aquells que obliden les arrels:
seran branca d’empelt en altres prats
i, en la mort, rellogats dels estels.
És ben trist encara hui parlar,
i posar al seu lloc una història:
fins ací ens heu fet arribar,
de tan grossa raó naix la glòria!
I torne a repetir: sóc alcoià,
tinc senyera on blau no hi ha,
dic ben alt que parle català
i ho faig a la manera de València;
i ho faig a la manera de València!
Em va tocar tocant Mediterrani,
per barret Pirineus i una llesqueta;
per sabata Oriola d’estranquis
i per cor duc a Alcoi, la terreta;
i per cor duc a Alcoi, la terreta!
La generació literà ria dels anys 70 a les Illes
Els catalans tenim l'obligació de ser lliures i responsables. __ EA 1925
Santiago Espot i el seu mestre Carles Muñoz Espinalt des de fa anys ens obren els ulls davant el fet de la situació colonial que pateix Catalunya de facto en referència a Espanya. Pressió militar, pressió legal d'una democràcia a mitges i falsa, espoliació fiscal extrema ... però ara ja la metròpoli espanyola va desbocada a escanyar Catalunya amb el conegut "ni pa, ni aigua".
La situació de devessament colonial ja es fa insostenible, trenta anys sobrepassant "l'impost colonial" concepte tècnicament acceptat arreu com el que sobrepassa el 4% del PIB d'un territori, sobrepassant-lo com escrivia pel cap baix en 5,6 punts, quan no en 7 punts, o sigui del 9,6 a l'11% del PIB català es perd a Madrid -cor de l'Espanya castellanitzada o castellana-.
Aquest devessament colonial d'ara, espoliació esmentada, aeroport de BCN, vies de tren tercermundistes a tot l'eix mediterrani, incomunicació entre Alacant, València, Castelló i Barcelona, ample de via escanyat als Pirineus, impagament dels deutes de l'estat a la Generalitat, marxa de les principals empreses a Madrid, obligació d'anar a Madrid a fer cursets de lampista -per posar un exemple- etc., etc. ...
Aquest devessament colonial reprodueix aquella manera de fer i els seu efectes que es van esdevenir quan les potències colonials europees van posar els seus peus a l'Àfrica i a orient com Vietnam, L'Índia, La Xina, Cambodja, o per exemple Sud-Àfrica, o encara actualment alguns països sud-americans en els que grans extensions de terreny regentades per multinacionals estrangeres produeixen plàtans i blat de moro dels quals la població autòctona no en sent ni la olor. A Sud-Àfrica els "blancs" regentaven els despatxos i els beneficis i els negres treballaven com negres en les riques mines de diamants, el mateix els països i les seves multinacionals del Petroli engreixaven els Xeics, entengui's col·laboracionistes de facto mentre la pobalció en quedava al marge ...
Aquest devessament colonial, avui l'està patint greument Catalunya amb retallades a dojo i espoliació material i espiritual continua per no arribar enlloc en la contenció del deute propi, amb la incapacitat d'encarar el futur amb millores de les infraestructures i la investigació seriosa i mentrestant observan com els nostres fills més preparats han de marxar a l'estranger com a immigrants i els que no tenen capacitat per marxar s'ofeguen en la situació d'atur incontrolable.
Aquest devessament colonial ens portarà i ens està portant a un cercle viciós generador de deute que molt aviat ens esclafarà. D'ací a poc serem com aquells països del tercer món que no poden aixecar el cap perquè els interessos que han de pagar els ofeguen. Què és, sinó, anar al Banc de Sabadell i generar deute per poder pagar als funcionaris o el sou dels propis treballadors? Els interessos cada vegada es fan més grossos, es crea la bola de neu i Catalunya en sortirà greument hipotecada costant molts anys eixugar aquest monstruós deute.
A l'hora que es dóna aquest devessament colonial desbocat és molt vergonyós veure com els nostres colonitzadors continuen el seu camí d'obres faraòniques com el tren d'alta velocitat de la via de galicia, ho fan quan Europa demana contenció i ho fan amb els impostos que ens roben i nosaltres ens deixem robar.
A l'hora que es dóna aquest devessament colonial desbocat és molt vergonyós veure com alguns tecnòcrates catalans denunciats en un article d'Alfons Quinta i un d'Hèctor Lòpex Bofill cobren sous multimilionaris de tres o quatre bandes a ala vegada mentre quasi tots els polítics catalans de tots colors i la mateixa premsa catalana mantenen un pacte de silenci mafiós i es tapen els draps bruts els uns als altres. recordo allò del 3% d'en Maragall que ben aviaty van córrer tots a silenciar-ho.
Estem en una situació de greu perill, en un cul de sac, en un atzucac;
només hi ha una sortida i és emprendre el camí de la Independència de la nostra nació abans no ens trobem amb aquest deute tercermundista que ofega i ha ofegat tantes economies.
No estem davant d'un fet ideològic o un fet tècnic, de si jo ho faria més bé o tu ho vas fer més malament, ni en una qüestió de dretes o esquerres, estem davant la urgència d'esdevenir una nació lliure mestressa dels seus recursos materials i espirituals.
Som capaços, tenim l'obligació de ser lliures, fem-ho pels nostres fills i fins i tot pel futur del món, en som responsables!
És d'una gran indignitat, niciesa i irresponsabilitat acceptar aquestes condicions adverses fruit de la dependència de la nostra nació que encara avui és esclava.
La culpa només és nostra! Seria molt trist que féssim com el Sr. Roca, pare d'aquella constitució enemiga nostra, i d'aquí ha 30 anys diguéssim "ens vàrem equivocar de no marxar d'Espanya pels volts del 2014 i edificar el nostre propi estat".
Salvador Molins, BIC, Catalunya Acció, SI, BxI
Elogi del pediatra
Estava banyant la meua menuda, que aleshores ho era molt de menuda, quan de sobte es va posar a cridar i a dir que no veia, que no veia res. Alarmat pel plor i espantat per la perspectiva em vaig precipitar al telèfon. A l'altra banda Fermí, el nostre pediatra, va respondre amb tanta calma que em va calmar a mi i tot: 'no passa res, posa-li un glaçonet de gel a la parpella i tornarà a veure normal'. Ho va dir com si a ell li passara cada dia i efectivament la vista va tornar.
Fermí Tàpies era així. Un home calmat que havia vist milers de xiquets en la seua llarga i admirable vida de pediatra i que ho sabia tot. Un home que feia que la visita a la seua consulta, decorada amb unes cortines estampades amb elefants que distreien a les xiquetes dels seus mals, fora sempre un plaer, encara que tingueren febre o qualsevol altra cosa engorrosa. Veure com les tractava era una lliçó humana difícil de superar: amb respecte, mirant-les al detall, endevinant de què es tractava només parlant amb elles, explorant-les amb tota la cura possible, posant-hi dècades de coneixement.
Fermí era, a més, una gran persona. No només era un gran metge sinó que era una gran persona. Ple d'inquietuds, cada visita era una conversa sobre la nostra societat, sobre el país, sobre els llibres, sobre l'actualitat. Sempre feia la impressió que no tenia cap pressa, això tan difícil de viure en la nostra societat d'avui. I sempre somreia. No hi havia tema que no li interessés ni opinió que no volgués explorar.
Les meues filles ja no tenen cap necessitat de pediatres però quan hem sabut, tard, de la seua mort, han plorat de tristesa. Amb un sentiment gran, que tots hem compartit, de profunda admiració, agraïment i pena per aquesta pèrdua tan gran.
BerlÃn 2012 · Competició: "L'enfant d'en haut", d'Ursula Meier
L´enfant d’en haut (L´enfant d’en haut | Sister)
Ursula Meier (Besançon, Franc Comtat, França, 1971) té la doble nacionalitat, francesa i suïssa. Es va Graduar en direcció de Cinema, Ràdio i Televisió a l’Institut des Arts de Diffusion (IAD) de Bèlgica, el 1997; quan ja havia realitzat un primer curtmetratge, Le songe d'Isaac (1994) —premiat a Locarno i tot d'altres certamens— i havia treballat de segon ajudant de direcció d'Alain Tanner al rodatge de Fourbi (1995) —amb el cineasta suís, hi tornà a col·laborar en la filmació de Jonas et Lila, à demain (1999)—. És autora dels migmetratges Des heures sans sommeil (1998) i Tous à table (2001) —també manta vegada guardonats en festivals de prestigi com els de Clermont-Ferran o, novament, Locarno—; així com dels documentals realitzats en video Autour de Pinget (2000) —sobre l'escriptor Robert Pinget— i Les flics, pas les noirs, pas les blancs (2001). Per a la col·lection d'ARTE "Masculin-Féminin/Petite caméra", el 2002 signa el telefilm Des épaules solides, amb Louise Szpindel i Jean-François Stévenin. I encara el 2004, abans d'encarar el seu debut en el llargmetratge cinematogràfic de ficció, realitza el retrat —en format curt— dels fotògrafs Monique Jacot i Alain de Kalbermattendos. Finalment, el 2008, presenta la seva "opera prima", Home, en sessió especial a la Setmana de la Crítica de Canes, que, protagonitzada per Isabelle Huppert i Olivier Gourmet, gira al voltant d'una família que viu en un indret arraconat a tocar d'una autopista abandonada i es troben que volen reprendre'n la construcció. Així doncs, és gran el salt que fa, en participar a la competició de Berlín 2012 amb el que és el seu segon llarg de ficció: L'enfant d'en haut.
L´enfant d’en haut (L´enfant d’en haut | Sister)
Directora: Ursula Meier. Guió: Antoine Jaccoud i Ursula Meier, amb la col·laboració de Gilles Taurand. Producció: Archipel 35 (París, França). Coproducció: Vega Film (Suissa). Durada: 1h37.
Repartiment: Léa Seydoux (Louise), Kacey Mottet Klein (Simon), Martin Compston (Mike), Gillian Anderson (la senyora anglesa), Jean-François Stévenin (el xef), Yann Trégouët (Bruno), Johan Libéreau (x), Magne-Håvard Brekke (x)
Sinopsi: Quan ve l'hivern, en Simon, de 12 anys, agafa el telecabina que du de la vall industrialitzada, on viu sol amb sa germana Louise, fins a l'opulenta estació d'esquí de dalt, a la muntanya. Un cop allà, es dedica a robar els esquís i l'equipament de turistes rics, que acaba venent a la canalla del seu barri, traient-ne uns beneficis que no són gaire cosa, però això sí, ben regulars. La Louise s'ha quedat sense feina i se'n val d'aquests negocis d'en Simon, que van agafant volada i dels quals van depenent cada cop més...
Vídeos: Pendent.
***
Berlinale 2012 · Competició: L'ENFANT D'EN HAUT (al / ang). Premis a la Berlinale 2012: Pendent.
***
Webs oficials: Pendent. Facebook oficial: Pendent. Twiter oficial: Pendent.
Més informació: Imdb (ang) | Sensacine (esp) | AlloCiné (fr) | Comme Au Cinema (fr) | MyMovies (it).
AP: Magali Montet. Vendes internacionals: Memento Films Int. Distribuïdores: Catalunya, les Illes, País Valencià, la Franja i Andorra, pendent | Catalunya Nord, Diaphana | mercat italià, pendent.
***
Apunts d'actualització, en aquest blog, posteriors a Berlín 2012: pendent.
***
Actualitzacions informatives posteriors a Berlín 2012: pendent.
Altres festivals: pendent. Premis: pendent.
***
FOTO © Roger Arpajou L'enfant d'en haut, d'Ursula Meier
Posar-se en bones mans.
Per una carambola a tres bandes d’aquelles que a vegades es presenten, sembla que la revista Parlem de Sarrià serà citada en un reportatge sobre publicacions locals que ha de sortir properament en un mitjà de gran tirada i abast. Dies enrere em van trucar i em van fer una mini entrevista preguntant sobre la història, els continguts, les vicissituds i la glòria del nostre estimat trimestral.
Paginador
Accés de l'autor
Cercador per paraules
Blocs recomanats
Els blocs per llistat alfabètic
Els blocs per temes
- Ciència i ensenyament
- Comunicació
- Cultura i llengua
- Economia
- Esports
- Ordinadors i internet
- PolÃtica i govern
- Societat
- Territoris i viatges
- Universitats
- Endeblocs
- Blocs personals
- BerguedÃ
- Capcir
- Conca de BarberÃ
- Eivissa i Formentera
- El Baix Vinalopó
- El Camp de Túria
- Europa
- Garraf
- Garrigues
- Garrotxa
- Gironès
- La Costera
- L'AlacantÃ
- L'AlcoiÃ
- L'Alt Palà ncia
- La Marina Alta
- La Marina Baixa
- La Plana Alta
- La Plana Baixa
- La Ribera Alta
- La Ribera Baixa
- La Safor
- La Vall d'Albaida
- L'Horta
- Mallorca Occidental
- Mallorca Oriental
- Mallorca Septentrional
- Maresme
- Món
- MontsiÃ
- Noguera
- Oceania
- Osona
- Pallars JussÃ
- Pallars SobirÃ
- Pla de l'Estany
- Pla d'Urgell
- Priorat
- Ribera d'Ebre
- Ripollès
- Rosselló
- Segarra
- SegriÃ
- Selva
- Solsonès
- Tarragonès
- Urgell
- Vallès Occidental
- Vallès Oriental
- Vallespir
