Els ajustos tindran impactes més enllà de la Generalitat de Catalunya. Uns 93.000 treballadors i treballadores públics més perdran drets, però mantindran el salari (...)
He fet bona feina. He demostrat malgrat tot que la literatura CATALANA TÉ UN ESTAT DE SALUT VIU: LA MORTAQ VIVA. hE FET TRES NOVES AMISTATS MERAVELLOSES: A.,R.F.H I M. G. m'HE SENTIT MOLT ESTIMAT. pERDR{É L'AVI{O!!!!!
"Col·laborar amb l’extermini de la Nació Catalana i legalitzar un saqueig permanent a tot un poble com vostès van fer, i estant fent, fa que vostès no siguin dignes de Catalunya."
Amb nocturnitat i traïdoria, talment com fan els delinqüents de més baixa estofa, al president Artur Mas li han faltat cames per córrer a ensenyar les cartes que tenia amagades fins a la nit electoral.
Després d’escoltar la llista de noves retallades que lapidaran encara més les butxaques i la dignitat dels catalans, hom entén perfectament per què en Duran i Lleida deia en plena campanya que si explicava de debò tot el seu programa electoral la gent no els votaria. Amb personatges així, em pregunto si al capdavant del govern del país hi tenim polítics o una autèntica banda de trilers professionals.
I tot plegat per mil milions. Tot per mil miserables milions. Escanyar fins a l’extenuació una societat catalana ja prou massacrada, per mil miserables milions. Després de trenta anys d’obrir les portes als espanyols perquè s’emportin anualment 22.000 milions d’euros dels catalans, amb quina barra s’atreveixen vostès a exigir-nos sacrificis i convertir-nos a nosaltres en víctimes de la complicitat que han tingut amb aquest robatori que vostès han consentit durant trenta anys seguits?
On són els meus diners que sense el meu consentiment vostès, com a govern de Catalunya, han donat a Espanya en aquests últims trenta anys? Me’ls tornaran vostès, potser? A qui he de reclamar, a l’atracador espanyol o al govern col·laboracionista que li obre la porta de casa meva?
Catalunya ha tocat fons, senyor Mas, certament. Però és la Catalunya autonòmica la que ha acabat en fallida. Una fallida autonòmica que és el resultat de trenta anys de la seva obsessió malaltissa d’encaixar Catalunya dins d’Espanya. Si no ho va aconseguir ni Felip Vè, ni el tirà genocida Franco, de debò es pensaven que ho aconseguirien vostès? Des de quan un nacionalista català ha d’aspirar a encaixar la seva nació dins d’una altra? Senyor Mas, s’ha acabat tractar d’imbècils els catalans.
La follia encaixista de les últimes dècades ha saquejat les arques dels catalans. Una follia encaixista protagonitzada per una classe política –des de convergència fins al tripartit- que s’ha entossudit en resoldre els problemes d’Espanya mentre han dessagnat Catalunya. Ara que tot el país pateix les conseqüències d’aquest deliri autonomista, ara volen que nosaltres paguem els plats trencats i ens sacrifiquem per vostès que han jugat amb els diners dels catalans durant trenta anys? Però qui s’han cregut que som, nosaltres?
El pacte fiscal per a Catalunya és anticonstitucional i, per tant, constitucionalment és mort abans de néixer. I CiU ho sap. Ho sabia abans de la campanya electoral i ho sap a hores d’ara, quan ja ho saben tots els catalans.
Com el PSC i el PP, CiU -de la mà de Miquel Roca i Junyent- és pare de la Constitución Española. Un cop més, ens trobem davant d’un d’aquests comportaments en què una força que s’autoproclama com a nacionalista va i s’asseu al costat d’exministres franquistes i de personatges sinistres com Gregorio Peces-Barba (els sona, oi?; si home, l’aprenent de general Espartero) per redactar ni més ni menys que una Constitución Española que, entre d’altres despropòsits, blindava cap possibilitat d’un concert econòmic per a Catalunya. Com s’atreveixen a reclamar ara vostès un pacte fiscal, quan vostès van ser redactors directes de la Constitución Española que ha permès saquejar Catalunya en aquests trenta anys? Senyor Mas, ni vostès ni els seus no estan legitimats ni per brandar la nostra venerable bandera nacional.
Col·laborar amb l’extermini de la Nació Catalana i legalitzar un saqueig permanent a tot un poble com vostès van fer, fa que vostès no siguin dignes de Catalunya.
Continuïn enfonsant econòmicament Catalunya. Continuïn enfonsant-la espiritualment. Continuïn massacrant la població catalana. Continuïn amb el seu deliri autonomista i la seva obsessió malaltissa d’aprenents de Felip Vè. Perquè, saben, mentre vostès continuen abocant Catalunya a un suïcidi nacional, cada cop som més els catalans que no descansarem ni un dia de la nostra vida perquè les noves generacions del nou Estat Català recordin els noms i cognoms de tots aquells qui, des de dins de Catalunya, van col·laborar amb els estats espanyols i francès per frenar la Independència.
Li va bé el seu nom al costat del virrei Pujol, senyor Mas?
Estrenada a la Catalunya Nord, el 30 de novembre de 2011.
The Rum Diary (The Rum Diary)
DirectorBruce Robinson. Guió Bruce Robinson, basat en la novel·laThe Rum Diary, de Hunter S. Thompson. Producció Dark & Stormy Entertainment (EUA), FilmEngine (EUA), GK Films (EUA), Infinitum Nihil (EUA), Warner Independent Pictures -WIP- (EUA). Durada 2h00.
Repartiment Johnny Depp (Paul Kemp), Amber Heard (Chenault), Giovanni Ribisi (Moberg), Aaron Eckhart (Sanderson), Amaury Nolasco (Segurra), Richard Jenkins (Lotterman), Marshall Bell (Donavon), Bill Smitrovich (Zimburger), Michael Rispoli (Bob Sala), Karen Austin (Sra. Zimburger), Jimmy Ortega (x), Karimah Westbrook (Papa nebo), Gavin Houston (mariner / oncle Mable), Bruno Irizarry (Lazar)
Sinopsi Anys cinquanta. Paul Kemp (Johnny Depp), periodista sense futur i autodestructiu, treballa en un diari de Nova York que és a punt de tancar... i va a raure al Carib, per col·laborar amb el "San Juan Star", dirigit per Lotterman (Richard Jenkins). Allà mena una vida de debò intensa.
David Graeber, Fragmentos de antropología anarquista, Virus, Barcelona, 2011, 116 €
Per Xavier Diez
Quants votants calen per canviar una bombeta? Cap ni un, perquè els votants no canvien res. Amb aquesta provocativa resposta, l’autor d’aquest assaig, amb forma de pamflet, interroga als lectors sobre la naturalesa de les certeses acceptades acríticament que actuen, a la manera de tallafocs, d’evitar que els individus puguin aspirar a generar societats més igualitàries, o el que és el mateix, en termes de teoria política, a poder aspirar a una societat anarquista.
David Graber (1961), antropòleg social, fill d’un milicià nord-americà present a la Barcelona revolucionària de 1936, professor expulsat de la Universitat de Yale pels seus plantejaments heterodoxos, i actual activista al moviment Occupy Wall Street, va dedicar-se a investigar sobre societats igualitàries arreu del món, amb especial treball de camp a Madagascar. Tot trencant amb els esquemes mentals dominants, i mitjançant la història i l’antropologia Graber demostra que les societats igualitàries han estat molt més freqüent i esteses del que l’establishment acadèmic i polític està disposat a admetre. De fet, podríem considerar que aquesta és la norma –amb una gran diversitat de models– abans que el capitalisme colonitzés no només els pobles, sinó també les ments.
Canvis vertiginosos i crítics. La màquina d'escriure s'ha hagut d'empasssar un ERO, el carter ja li veu les orelles al llop i Graham Bell és un pringat que encara truca amb la seva andròmina de fils. Arriba la comunicació total, diuen. Xarxes per relacionar persones, i vendre cosetes també. I així, en indrets on encara impera la llei del silenci i el ritus de fer bondat (sinò pam-pam al cul) és aplastant l'eclosió de mitjans liberals sense censura ni vergonya. I de tant en tant, anuncis de perfums, be-eme-bès, dolces gabbanes i bolsos tous. "La comunicació total, oiga!" criden. Com la gitana que ven calces al mercat.