Vaig llegir l'editorial conjunt publicat per 12 diaris catalans, i he de dir que n’estic d'acord amb tot allò que diu. No ho diu pas d’una manera prepotent, ni amenaçadora, ni amb supèrbia, una cosa que sí han demostrat els que han sortit tan ofesos per ell.

Em recorda a què van condemnar a la foguera al Jordi Culé, personatge creat per l’Òscar Nebreda (“El Jueves”) quan sortia als partits del Reial Madrid emesos per TV-3, el 1990, fent de pedorretes al Hugo Sánchez quan fallava un penal, que va motivar el boicot del club madridista a la televisió catalana, la condemna de la Premsa madrilenya acusant-los d'“enveja al Reial Madrid”, i tres anys després, Alfons Arús parodiava l’Alfredo Di Stefano, tota una institució del madridisme, al seu programa “Al ataque” (Antena 3 TV) sense cap queixa, malgrat que feia que sigui el típic personatge còmic ximplet de les comèdies de cabaret. I als madridistes els feia gràcia.

Ara, amb un editorial elegant, potser una mica fred, això sí, ha motivat les acusacions de mitja Espanya gairebé demanant la foguera contra els seus autors per part dels Torquemadas que encara queden. S'han preguntat perquè Catalunya se’n mira amb més simpatia a França, per exemple, que no pas a Espanya? Jo no sé la resposta. Serà que Catalunya tenia de coses interessants, coneixia els secrets perquè Espanya fos un país tan avançat com a França, però que a Espanya no els interesava gens? I arribat a aquest punt, que era per enveja?

La decisió final del TC de l’Estatut, hauria d’haver sigut fa molt de temps i no pas com ara, amb tres anys de retard. A més a més, d’altres comunitats autònomes tenen el mateix als seus Estatuts, gairebé calcat, sense cap queixa d’aqueixos mateixos senyors.

No m'agradaria ara gens que Catalunya es convertís per alguns una cosa així com a França davant els Estats Units d’en George W. Bush després de la guerra de l'Iraq, el boicot antifrancès per això va arribar a extrems infantils: després d'aixafar ampolles de vi franceses, van canviar el nom de “French fries” (Patates fregides franceses) per “Freedom Fries” (Patates fregides de la llibertat); van ignorar les pel·lícules franceses als Òscars (només nominar-les i adéu); actors francesos que van arribar a estranyar-se perquè a Hollywood només els oferien papers de “dolent”, de lladre (sobretot) o de seductor que destrozaba matrimonis. I sense parlar de l'episodi final de “Sexe a Nova York”, descrivint un París hostil i antipàtic per a qualsevol americà.

No som pas rancorosos, en Jesucrist va sofrir d’atrocitats contra Éll i va perdonar als que s’ho van fer. França i Alemanya son ara països gairebé germans, després de segles barallant-se en guerres, holocausts i d’altres coses.

Que s'imaginen això a l’Estat espanyol, aplicat a Catalunya? Una cosa així com a catalans pèrfids, amb la cara del Fèlix Millet, per descomptat, lladres de tota mena, i fins i tot degenerats, preferentment guapos com en Joel Joan, a la recerca de decents dones espanyoles casades per seduir-les i destrossar els seus sants matrimonis sense pudor.

A França, van ser intel·ligents: en comptes de venjar-se cremant de productes americans o boicotejant el cinema de Hollywood, el van fer de manera més subtil: van celebrar els seus Premis César (l'Óscar gal) dos dies abans de l'Óscar de Hollywood, per a així eclipsar-los, fins i tot donant premis especials a actors americans que reneguen d'Hollywood; van donar a Canes la Palma d'Or al Michael Moore pel seu audaç documental “Fahrenheit 9/11”; van intentar (i van assolir) guanyar-se per a la seva causa a molts americans anti-Bush (en Woody Allen va fer publicitat a favor de França dient: “No vull donar pas a la meva dona un ‘freedom kiss’ –petò de la llibertat—, sinó un ‘french kiss’ –petò francés—“).

Això no sembla que pugui passar, en aquest país, encara que espero que hi hagi gent que sí s'atreveixi i desafiï a aquesta gent, quatre gats, que estan esclavitzant a Espanya amb les seves paranoies. Només per acabar d'una vegada amb aquesta catalanofòbia irrespirable, culpa de quatre envejosos, com els Pedro J. Ramírez, Federico Jiménez Losantos i d’altres gents que en altres països hi serien a la presó per les seves mentides i difamacions.

Els catalans volem viure en pau, aportar a vostès les coses que sabem, com fa França al món (per exemple), però si no volen pas conèixer-les…

No tenim la culpa de que vostès (els abans esmentats) estiguin enfadats amb el món per que aquest s'hagi negat a ser com vostès li ordenen que sigui. Quan en Napoleó va envair aquest país, va intentar guanyar-se la simpatia de què odiaven l'antic Règim espanyol, i el va aconseguir de part de molts al començament (abolició de la Inquisició, co-oficialitat del català, etc.). Perquè ells no proven a fer el mateix? Perquè ells no intenten fer el mateix amb els catalans que segons ells s’odien la Catalunya actual? Tenen l’Albert Boadella com exemple, que ja no vol pas actuar-hi, i ara dirigeix els Teatros del Canal madrilenys.

Ah, és clar, si en Napoleó hagués sigut com en Bush…