Les eleccions del 2003 van obrir la porta al govern tripartit de les forces d'esquerres amb representació parlamentària, les del 2010 previsiblement tancaran aquesta etapa històrica.
La gravació, que es va fer a Vic (Osona), ha tingut gairebé 6.000 figurants, que duplica el rècord anterior, on n'hi havia 3000.El 'lip dub', que encara no ha estat editat, tindrà la música de la cançó 'La Flama' d'Obrint Pas. Un cop estigui muntat, es pensa difondre a través de la xarxa per YouTube i Vimeo, amb la intenció de fer notar la causa independentista arreu del món. En la gravació, s'hi podran veure milers de senyeres estelades i motius de la cultura popular catalana com capgrossos o diables.
Rue89, el diari digital associat amb el diari Liberation publica el Lip Dub per la independència que ha assolit el rècord Guinness de més gent participant en un esdeveniment com aquest. D'altra banda, blocs polítics belgues i francesos han comentat de forma exhaustiva el Lip Dub fet a Vic ara farà unes setmanes.

Per Núria Martí
 
Miquel López Crespí aconseguí el premi Pare Colom amb aquest text
Miquel López Crespí
Diari de Balears (dBalears) (3-XI-2010)
 
(sa Pobla, 1946) s'ha atrevit a ficar el nas allà on encara avui molts fan els ulls grossos i eviten tractar certes qüestions. Potser per aquest fet, i perquè ja han passat molts d'anys des d'aquell 36 en què començà la Guerra Civil, que ha arribat el moment de posar damunt la taula el tema de Llorenç Villalonga i la seva relació ambivalent amb el franquisme i el catalanisme, o almanco això és el que pensa l'autor sobre la seva figura. "Encara avui molts intel·lectuals m'aconsellaren que allò més prudent era no furgar en el passat falangista de Llorenç Villalonga", diu López Crespí, qui finalment ha publicat L'àrcàdia feliç (premi Pare Colom 2010, editat per Lleonard Muntaner) i està en camí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.Els grans directors saben utilitzar les imatges i oblidar-se completament dels diàlegs. John Ford ho demostra en aquesta escena de The Searchers (ací coneguda com Centauros del desierto), 45 segons sense cap paraula. Però les imatges parlen per si soles i diuen molt sobre els personatges i el seu passat.
Per si algú tenia encara dubtes, les darreres declaracions de Mariano Rajoy, líder indiscutible, han deixat en el su lloc exacte les promeses de segons qui, el seu peix, el seu cove i el seu concert econòmic.

Mentre un blocaire i el seu fill adolescent dinen, el noi pregunta al pare:
-Què són, exactament, els llibres d'autoajuda?

Per
sort tenia aquella habitació per a les ocupacions que reclamaven una solitud
inviolable: la lectura, el somieig, les llàgrimes i la voluptuositat.

Aquests dies, a mesura que avancem en l'escalada dialèctica de la precampanya, sentim a parlar, sovint amb gran teatralitat, d'allò que pot passar després de les eleccions. Tal com és natural, el partits mouen fitxa: fan promeses, plantegen estratègies i posen noves condicions sobre la taula que compliran o que faran valer si tenen prou força. Però també ens amenacen dient-nos que si, en canvi, no tenen prou suport, ens poden passar tot de desgràcies. No ens n'hem de sorprendre. Forma part del joc polític habitual. L'elector reflexiu i pacient, davant d'aquest devessall de gesticulacions, senzillament es para una estona a pensar i a destriar el gra de la palla. Pren nota dels nous compromisos que prenen els partits i n'analitza la credibilitat. Els que s'assumeixen amb gran cerimònia i vehemència són els que cal tenir més en compte, perquè fan que el partit es torni esclau de les seves paraules i ja no pugui fer marxa enrere sense caure en flagrant contradicció. L'exemple recent més clar que en tenim és el compromís que ha pres ERC: només pactarà amb qui es comprometi a impulsar un referèndum oficial sobre la independència de Catalunya.
Una veritat que ella sap cantar i encomanar: l'amor a la Vida.
L'amor és un fluïd,
l'amor és un gas,
l'amor és la sang i la saba,
la força de gravetat.
Sense amor no es pot viure...