La vaga general, en Joan Triadú, les classes a la Facultat i la cirereta del pastís

• joanvilaitriadu
• enllaç permanent
• Personal i intransferible
• dilluns, 4 d'octubre de 2010 | 19:46h

Fa una setmana llarga que no actualitzo el meu bloc. Això no m'havia passat mai des que tinc el bloc obert, aviat farà 3 anys. No és que no hagi viscut coses interessants, és que no m'he vist en cor de posar-m'hi, a explicar-les. Com qui vol recuperar el temps perdut, intento ara fer un apunt de quatre coses a l'hora, relacionades amb els dies anteriors, però sense cap connexió entre elles. Comencem per la vaga general, que va trasbalsar les nostres vides, personals i professionals, durant tota la setmana. La jornada de vaga va ser dura i contundent, però jo la vaig viure en una contradicció interna aguda. Jo vaig treballar, perquè crec que em calia fer-ho, però en el fons distjava veure una reacció ciutadana, que no es va produir, en tot cas, no es va produir espontàniament, sinó sempre induïda i incitada pels sindicats, aquestes organitzacions que tanta influència van tenir fa unes dècades i que tan lluny de la realitat actual han quedat. Dijous, mentre dinava amb un amic i company del Grup Barnils, vaig saber de la mort de Joan Triadú (foto). Em va doldre molt, tot i no conèixer-lo personalment. La lectura recent de les seves memòries (primer les del dietari escrit durant la guerra i després les senceres de tota la seva vida), me l'ha fet un personatge proper i admirat (vegeu aquest apunt publicat aquí mateix el 5-12-2009). Haver conegut recentment un dels seus fills, l'advocat i exconseller de la Generalitat, Joaquim Triadú (tal com explico aquí), també hi deu haver influït en el fet que la mort del pedagog i crític literari m'hagi colpit de forma intensa. Vaig pensar en el meu avi, que també es deia Joan Triadú, i en la forma com admirava el seu "homònim" des de la modestia de lector i ciutadà catalanista "callat" per la dictadura.
(N'hi ha més)

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article