L'escàndol del Palau

• julianjuanlacasa
• enllaç permanent
• diumenge, 4 d'octubre de 2009 | 11:02h

4/10/2009  L’ESCÀNDOL DEL PALAU DE LA MÚSICA

Article de Joan J. Queralt:

'Tsunami en l'oasi català'

• Fa tremolar imaginar que pròcers del catalanisme podrien haver reclamat un delme a Millet

El cas Millet o el cas Palau, segons qui, quan i com es miri, ens depararà no poques tardes de glòria. A part del que es faci públic quan s’aixequi el secret del sumari, el que anem coneixent per descobriments privats que no cessen i per noves diligències d’investigació fa caure d’esquena, per no utilitzar frases encara més castisses i escatològiques.
Ara resulta que el Palau de la Música o Fèlix Millet, segons com es miri, han finançat activitats polítiques. Observin que al·ludeixo a activitats polítiques i no a partits polítics. Resulta que, segons rebuts firmats i declaracions del beneficiat, Àngel Colom, aquest s’hauria adreçat a Millet (o al Palau) perquè l’ajudés a abonar els deutes que havia generat el seu Partit per la Independència (PI). Si això és així, hi ha diverses qüestions que mereixen ser valorades, sense que la seva ordenació minvi la gravetat substancial de cadascuna d’elles.

En primer terme, segons declaracions recollides per EL PERIÓDICO, el promotor del partit independentista, el senyor Colom, quan ja militava a CDC es va dirigir al senyor Millet perquè l’ajudés a saldar els deutes –no quantificats per ningú, de moment– de la seva frustrada incursió política. Crida l’atenció que en lloc de requerir o seguir requerint a militants o simpatitzants per subvenir les necessitats financeres generades, el receptor de la petició fos el grup del senyor Millet, és a dir, el Palau. A primera vista, repeteixo, xoca aquesta petició, que va ser atesa, encara que les quantitats divergeixen, i sobretot, una vegada més, es demostra que flaca que és la memòria. Acudir al grup Millet-Palau, entitat per definició receptora de fons per fomentar la cultura musical, seria el mateix que acudir a Càritas. Certament, qui es dirigeix a una entitat reclamant efectiu és perquè en necessita, però no totes les entitats es poden permetre accedir a les peticions en aquest sentit. No obstant, el grup Palau-Millet sí que ho va fer. ¿Per què? ¿Per afinitat política entre el peticionari, independentista, i el receptor, de tendències manifestament aznaristes? Deixant per explorar la possibilitat que els extrems es toquen, és possible una explicació una mica tenebrosa: si el grup Millet-Palau va rebre peticions com la del senyor Colom, cal suposar que en podria haver rebut alguna altra. Podem aventurar que pròcers de diversos espectres del catalanisme podrien haver reclamat la seva part del delme per haver contribuït, en persona o a través d’entitats que representessin, a la construcció i l’engrandiment del patrimoni del grup Palau-Millet. Així, la petició i la seva correlativa resposta constituirà el saldo, en tot o en part, d’anteriors contribucions. Només de pensar-hi n’hi ha per posar-se a tremolar.

En segon lloc, no menys inquietud produeix escoltar les declaracions del líder parlamentari de CiU a l’espanyolíssima Carrera de San Jerónimo, el senyor Duran Lleida, afirmant (i encara no desmentit): «Reitero que l’actitud del senyor Colom em sembla correcta. No hi ha cap partit, ni un, que pugui dir que no ha anat a demanar diners a empreses, a persones o a amics coneguts» més o menys afins.
Així doncs, no deixa de sorprendre la capacitat mendicant de certs partits, fruit de la seva incontinència gastadora. A part d’obtenir via pressupostos de l’Estat un generós finançament, pretenen obtenir de franc –amb les hipoteques que això suposa– més diners de particulars, ometent acudir al crèdit com fa tothom. Això sorprèn més encara després de la sentència del Tribunal Constitucional 85/1991 sobre la restricció en execució patrimonial dels deutes del Partit Reformista (Florentino Pérez, entre ells).
I, en tercer lloc, ens crida l’a- tenció a crits que els diners escampats pel grup Palau-Millet no anessin a parar a les exhaustes arques del PI, sinó a les d’una fundació, Espai Catalunya, no registrada en aquella època. Però el tema del registre públic no és pas la dada més important. El més important és que es demanen uns diners per a un partit en dissolució, i els diners acaben en una fundació promoguda per un exmilitant del partit dissolt i fallit, un militant que ara ho és d’un altre partit. Com acaben els guions cinematogràfics algunes escenes: fosa en negre, aquí, literalment.

Amb tot aquest tripijoc, perquè no es pot trobar un altre qualificatiu menys suau per a tot aquest anar i venir de diners aliens a butxaques pròpies, resulta que tota la regulació del finançament dels partits polítics (llei orgànica 3/1987) salta pels aires si es paga a un partit per equilibrar-lo patrimonialment i liquidar-lo, i resulta que el partit no veu ni un duro i que se’n va a comptes d’altres entitats, en cas que així hagi estat. Per aclarir aquest incident
–que no serà pas l’únic ni el més greu originat per la pluja intensa del grup Millet-Palau– s’hauria de consultar les auditories del Tribunal de Comptes sobre el PI, per veure com va acabar, si és que va acabar, i les verificacions de la Direcció General de Dret i Entitats Jurídiques de la Conselleria de Justícia sobre la fundació Espai Catalunya i veure la seva estructura patrimonial declarada. Perquè dirigir-se al patronat del Palau de la Música-Orfeó Català i als membres del consorci, vist que ningú en sabia res, seria una tasca inútil.
De moment, doncs, queda dit: fosa en negre.

*Catedràtic de Dret Penal de la Universitat de Barcelona

4/10/2009  EDITORIAL

EDITORIAL:

'Investigar al Palau, peti qui peti'

L'opinió del diari s’expressa només als editorials. Els articles exposen posicions personals.

L'escàndol del Palau de la Música ha deixat petrificada una societat, la catalana, que assisteix perplexa des de fa dies a un bombardeig d’informacions sobre presumptes pràctiques corruptes protagonitzades per personatges molt coneguts per haver-se mogut durant anys en el lluminós món del mecenatge i les fundacions de caràcter cultural. Seria, però, un error pensar que el saqueig d’una institució amb la càrrega històrica de l’Orfeó Català és tan sols el fruit de l’avarícia d’un grapat de gestors desaprensius. Unes quantes notícies conegudes aquesta setmana apunten cap a una realitat encara més inquietant. La trama del Palau tenia relacions inconfessables amb el món de la política. I això dóna al cas una nova dimensió que va més enllà de la picaresca d’un grup de delinqüents de saló.
Les investigacions realitzades per aquest diari van treure a la llum dijous passat que del Palau de la Música en van sortir els 12 milions de pessetes amb què Àngel Colom va saldar deutes de la seva aventura política al Partit per la Independència. Divendres, el secretari general adjunt de CDC, Felip Puig, admetia que la Fundació Ramon Trias Fargas va rebre 630.000 euros del Palau al llarg de nou anys. Se sap també que el principal responsable de la trama, Fèlix Millet, era membre de la fundació FAES, pròxima al PP. És plausible, per tant, sospitar que sota les alfombres d’un temple modernista de la cultura s’amagava un xiringuito financer que greixava maquinàries pròximes a grans centres de decisió política. I una societat democràtica no pot viure amb aquesta desconfiança, per més que se la inviti a mirar cap a un altre costat.
Les reaccions d’alguns dirigents polítics en el sentit que tots els partits s’han finançat demanant diners a particulars o afirmant que són legals els convenis entre fundacions semblen voler tancar el cas del Palau amb un càstig exemplar per a Millet i els seus còmplices directes, mentre l’entramat polític surt, una vegada més, airós d’un assumpte impresentable. ¿Haurem de veure com a normal que una institució de promoció de la música dediqui fons a pagar deutes de partits? ¿O assumir així com així que donar diners a la Fundació Trias Fargas forma part de l’activitat de l’Orfeó Català? Els ciutadans difícilment entendran que fons destinats a revitalitzar la malparada cultura catalana vagin a parar, per art de màgia, a altres fins.
Una sinistra maquinària propagandística sembla haver-se posat en marxa per diluir les ramificacions més incòmodes de l’escàndol. Ja hi ha veus que diuen que darrere de les informacions del cas s’amaguen maniobres contra alguns partits, el mecenatge, o les peculiars relacions del poder polític amb la societat civil. La manifesta lentitud del jutge ­–ni tan sols ha cridat a declarar Millet– també alimenta la possible entrada en una nebulosa d’incert final.
Aquest diari, que durant sis anys va donar fons al Palau de la Música per a la seva tasca cultural, defensarà en aquest cas que ningú pugui buscar sortides pactades al marge d’una actuació judicial clara, ràpida i amb totes les garanties. Catalunya no pot perdonar que les seves grans institucions culturals siguin sospitoses, ni que de l’oasi passem a un fangar.
EL MEU COMENTARI:

N'hi ha que solucionar això del Palau de la Música Catalana, però ja. No m'agrada gens ni mica sentir que d'aquesta institució sigui un niu de sàtrapes, vull dir de gents que s'enriqueixen il.lícitament.

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article

Massiva protesta per la llibertat de premsa a Itàlia

• julianjuanlacasa
• enllaç permanent
• diumenge, 4 d'octubre de 2009 | 10:47h

• Afegir-hi un comentari
• Vull llegir la resta de l'article