Cercador per data

Cercador per data

« Desembre 2011 »
dl dt dc dj dv ds dg
   1234
567891011
12131415161718
19202122232425
262728293031  

i tot està bé

(de part de la Teresa Català)

"Un moment màgic. El sol que es pon a tocar de mar. Placidesa i melangia. I tanco els ulls i penso... ha passat l’any! I tot està bé. I penso: i en ve un de nou! Què em durà? I em deixo anar i penso... tot està bé." (segueix)

resumint desembre al bloc

Resumint desembre al bloc: vint-i-cinc articles per recordar el pols del darrer mes d'aquest any. (segueix)

TRES MIL CLAMS PER A L'ESPERANÇA

 

Ahir vaig anar a la manifestació reivindicativa del 31 de desembre (Jaume I no sabia que aquesta data es convertiria en heavy-comercial i per això els actes se celebren entre sant Esteve i dia 30). Érem, segons uns 1.500, segons altres 3000. Més enllà de la xifra exacta he de dir que érem moltes persones. Jo mateix no en solc ser molt assidu d'aquesta diada reivindicativa, sempre hi ha alguna cosa a fer per casa, alguna cosa a preparar o simplement estàs cansat i ressacós de tanta festa. Ahir mateix n'estava una mica, però és tanta la humiliació soferta aquests dies que era un deure ineludible fer-hi acte de presència i sumar la meva veu a la de tants d'altres.

Records d'un viatge a Bucarest: Romania en flames (1989)

Records d'un viatge a Bucarest: Romania en flames (1989) 
 
Desarmaven la policia. Els manifestants travessaven la foscúria dels núvols amb tota la resplendor dels llamps. Poble en moviment. Paisatge de nous gestos i d'una inusitada rapidesa rompent les portes del Palau, mobles de dubtós gust petit-burgès, retrats del pare de la pàtria. Mar de tempestes pujant per les escales de marbre a la recerca del Conducator i la seva muller, que fugien horroritzats cap al terrat provant de salvar-se de la sobtada irrupció de fulgors. (Miquel López Crespí)
 
Es pensaren que eren inamovibles perquè estaven envoltats de tancs i policies. Quin poder més dèbil, el de l'acer, davant l'embranzida dels sense res! La manifestació estava convocada per a lloar al Conducator. Havien posat camions a disposició de les fàbriques. El jornal perdut en aplaudir al líder es pagaria igualment. Hi havia regals per als més servils. Ningú imaginava en l'altura de les tribunes, enllà de les barreres de sicaris, el poder dels rostres de la multitud fins llavors silenciosa. (Miquel López Crespí)
 
Romania en flames
 
Es pensaren que eren inamovibles perquè estaven envoltats de tancs i policies. Quin poder més dèbil, el de l'acer, davant l'embranzida dels sense res! La manifestació estava convocada per a lloar al Conducator. Havien posat camions a disposició de les fàbriques. El jornal perdut en aplaudir al líder es pagaria igualment. Hi havia regals per als més servils. Ningú imaginava en l'altura de les tribunes, enllà de les barreres de sicaris, el poder dels rostres de la multitud fins llavors silenciosa. De primer arribaren cansats, avorrits d'haver de participar en aquella nova paròdia en lloança dels dirigents que els oprimien. S'arrengleraren capbaixos, sense deler de mirar amunt, cap allà d'on venia la veu odiada. Les banderes no es desplegaren aquell matí. Sé que avançàvem amb la secreta sospita que entre aquells cors esmicolats pel poder quelcom de nou estava covant, resplendent i poderós. A frec de la desesperança, quan ja tot semblava perdut, els homes i les dones es retrobaren l'un al costat de l'altre i es contemplaren amb mirada fulgurant, sentint bategar dins les venes els oblidats càntics de guerra, l'aroma salabrós del vent, la profunditat de les aigües. Per primer cop en molts d'anys, el poble esdevingué ampla avinguda lluent, un oceà ple de música d'una dimensió desconeguda. I nosaltres, arrelats a la plaça, entre la gent, sentint el lent ressorgir del cor sota el sol batent del migdia. Un calfred ens paralitzà d'emoció en sentir els primers xiulos dirigits contra el Conducator i la seva esposa, Elena Petrescu, reina dels morts de Timisioara, emperadriu de la fam i la misèria del seu poble, sacerdotessa beneïda per totes les Acadèmies de Ciències del món, filla predilecta de la corona britànica; fidels servidors ambdós del Fons Monetari Internacional. Els primers crits enlairant-se foren com somnis d'aigua poderosos, creixent en vertigen, com esponeroses flors de fecunditats. Ens adonàvem que era el moment més perillós. La policia podia començar a disparar com a Brasov, Constança, Sibiu. ¿Qui quedaria enmig fent front als tancs? ¿Cadàvers de dones embarassades com als pobles de Transilvània? L'instant era talment com caminar damunt una corda sobre l'abisme, un perillós passar a l'altra banda, la que no té retorn. De sobte, per a servar per sempre el record d'aquell moment històric, tremolant, restàrem aturats enmig de les veus que s'anaven alçant cada vegada amb més força. Hi veig el teu rostre espectant assenyalant-me el dictador, atemorit pel que veia i sentia. Anaven i venien els policies parlant-li a cau d'orella. L'urpa de Elena Petrescu ordenà com una ventúria de mort disparar contra la multitud. Sentírem els primers trets i quan ens llançàrem al terra ensopegàrem amb la insipidesa de la pols. Passat l'inicial instant de pànic, els batecs dels cossos es feren més implacables. Desarmaven la policia. Els manifestants travessaven la foscúria dels núvols amb tota la resplendor dels llamps. Poble en moviment. Paisatge de nous gestos i d'una inusitada rapidesa rompent les portes del Palau, mobles de dubtós gust petit-burgès, retrats del pare de la pàtria. Mar de tempestes pujant per les escales de marbre a la recerca del Conducator i la seva muller, que fugien horroritzats cap al terrat provant de salvar-se de la sobtada irrupció de fulgors. Després de tantes morts, de tants d'anys de mudesa, mans diverses cercaven a les palpentes la llunyania de les muntanyes, escalaven les roques ermes de la seu del Comitè Central. Pujar, amunt, vers el terrat on se sentia el motor de l'helicòpter, era marxar per un casal en somnis, navegar per l'eternitat, esser conscient de l'instant efímer que canviava radicalment totes les coordenades del temps i de l'espai. El dictador s'aferrava desesperat a les rodes de l'helicòpter mentre el darrer policia que li era fidel l'ajudava, a ell i a la seva muller, a escapolir-se del poble. De cop i volta comprenguérem que havíem guanyat. Els soldats, fins llavors atents i indecisos, s'apropaven a les noies i les abraçaven joiosos. Arreu, només el llenguatge dels ulls, una alegre geometria de minuts futurs insinuant la llibertat possible. Nosaltres, vinguts de tan lluny, no podíem creure el que succeïa al voltant. Havíem esdevingut fràgils com el cristall. Desapareixia tot el rovell dels núvols. Creixien arbres entre les pedres, flames cultes començaven a cremar els cartells de propaganda. Sorgien de profundes tenebrors els infants morts, intactes, amb llur bellesa quieta que s'emportà la mort, amb llurs gestos precisos celebrant la victòria. Esguardàvem la inimaginable processó. Tenien un esguard fix. Caminaven ben erts, somrients, com estàtues mòbils. Eren una aparició d'ombres cavalcant sobre les dunes d'un remot desert vers la follia. Talment com vingueren desaparegueren il.luminats per una efímera lluor inexplicable.
L'endemà de la covarda fugida del Conducator, tot s'havia transformat a la ciutat alçada. La gent ens abraçava pels carrers, folla d'alegria. Érem feliços de viure amb ells l'al.lucinant esclat de possibilitats. Pels cantons i places cremaven munts de llibres amb les obres completes del dictador i la seva muller. Adolescents motoritzats anaven amunt i avall agitant banderes sense descans. Sentíem plantar les arrels del futur. Ningú no havia lliurat les armes amb les quals havien obtingut la llibertat. Tothom amb els ulls encesos foradant la fosca, giravoltant en un somni que no acabaven de creure.
Miquel López Crespí
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Carrer Sant Joan

Carrer Sant Joan #hipstamatic

Càmera: iPhone4 - Apps: Hipstamatic, Instagram

L'any MMXII és per a mi l'any Emily Dickinson

Make me a picture of the sun

So I can hang in my room.

And make believe I'm getting warm

When others call it "Day"!

Draw me a Robin --on a stem--

So I am hearing him, I'll dream,

And when the Orchards stop their tune--

Put my pretrense --away--

Say if it's really --warm at noon--

Whether it's Buttercups --that "skim"--

Or Butterflies --that "bloom"?

Then --skip the Russet --on the tree--

Let's play those -- never come!

Emily Dickinson

 

Record que em repeties molt un mot anglès que no coneixia: DULLNESS.

I m'explicaves que en català no hi ha cap paraula equivalent perquè significa alhora l'avorriment, l'absència d'esclat i el caràcter ensordit i trist de tota sensació. Em bressolaves amb la necessitat d'arribar al dullness dins la intensitat, l'esplendor i la gràcia d'aquelles jornades irrepetibles.


 

LES RELACIONS AMB L’ESTAT PENDENTS DEL PACTE FISCAL

El discurs del President Mas ha estat un cant a l’esperança, i justificant les retallades per un futur millor a Catalunya, alhora ens diu que moltes decisions del govern no depenen de nosaltres, i reclama respecte per la nostra identitat, i institucions, com també eliminar els pals a les rodes que retallen les nostres capacitats, i parlant del 2012, confia en el Pacte Fiscal que diu te un gran consens, i amenaça que si Espanya no escolta, els ponts amb ella es debilitaran encara més. Per la seva banda en el món real, el nou govern espanyol eliminarà o rebaixarà el finançament autonòmic amb Catalunya al capdavant. La diferencia entre els dos es evident, un segueix esforçant-se per passar a la historia com un altre president gris i mediocre, podent passar a la historia de Catalunya en lletres majúscules, i el segon exerceix el poder normal que te un Estat.

"Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans." i a l'inrevés! __ BIC 2109

Un país sense política
Lafiscaldeldistricte | dissabte, 31 de desembre de 2011 | 17:11h

Avui, darrer dia de l’any, proliferen els llistats, fins i tot un referent de la contrainformació com és nodo50 no ha pogut estalviar-se fer el consabut llistat. I entre totes les llistes, no deixa de sorprendrem veure la que fa la gent, dels llibres llegits al llarg de l’any. Per a que aprofita fer-la?

Ahir llegia la d’una escriptora de moda, em sorprengué veure la gran quantitat de llibres en castellà que hi havia, inclús de clàssics d’altres llengues no espanyoles en que havia triat l’opció castellana per fer la lectura.

I vaig pensar si jo sabria fer eixe llistat, i no, definitivament sóc incapaç de recordar quins llibre he llegit en aquests dotze mesos, per que entre d’altres coses no sé compartimentar la meua vida així, en dotze mesos estancs. A més, que faig amb el reguitzall de llibres que tinc començats? Valen o no? I quin és el límit per a poder incloure’ls? Per què jo hi ha llibres que tinc encetats fa anys …

Així que descartada, per impossible i absurda la idea, preferesc centrar-me en el que alguna vegada sí he fet a aquest blog, que és comentar el llibre que he acabat de llegir. Un clàssic podriem dir, per què és de l’any 76: Un país sense política, de Joan Fuster, edicions La Magrana.

Diu Fuster una cosa molt adient (com sempre) per aquests dies de formulació de desitjos, i en els què a més a més anem a celebrar els 50 anys de la publicació de Nosaltres els valencians.

Diu, dic:

“Personalment, i parlant de`'nosaltres, els  valencians', jo, més d’una vegada, he escrit: Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans. Crec que l’afirmació, amb els canvis pertinents, podrien repetir-la balears i rosellonesos. Però no sé si totes les seves implicacions salten a la vista. De fet, no basta 'dir-nos' valencians, balears, rossellonesos o 'catalans'. Cal ser-ho: ser valencians, balears, rossellonesos, 'catalans'. I no uso el verb 'ser' amb cap intenció metafísicament tèrbola, nacionalista o no. Es tracta, només, de prendre consciència d’unes vinculacions inmediates, de societat palpitant i específica, i de respondre-hi. Aquesta mena de compromís o de fidelitat, a la curta o a la llarga, comporta el redescobriment de la nostra identitat última. Aleshores 'ser valencià' o 'ser mallorquí' no contradiu el fet de 'ser català'. I és aleshores quan ens adonem que la diversitat de nom és una qüestió accidental i subordinada. El malentès s’esvaeix.

Les Catalunyes diverses i reunides constitueixen un projecte, una esperança, una realitat: una mica de cada cosa. Per començar, amb això en tenim prou.”

-----------------

Catalunya tota, unida, rica i lliure!   (Salvador Molins, BIC_CA_SI_BxI_ANC ...)

Adéu, (Sant) Andreu


Se'n va el 2011 i li diem adéu, igual que jo li dic adéu al barri de Sant Andreu de Barcelona que m'ha acollit durant 7 anys de la meva vida.

Oficialment des de l'1 de novembre i realment des del 25 del mateix mes, vivim al barri de Gràcia.

Hi ha una sentència que diu: 'A l'home no se'l jutja pels cops que cau, sinó pels cops que és capaç d'aixecar-se'.




Totalment 'argentinitzat', físicament a Barcelona, però mentalment a Buenos Aires, els murs, les parets, els carrers i la gent de Sant Andreu em van ajudar a aixecar-me.

Aquí va un record per a la gent de Sant Andreu, a qui els dedico aquest apunt de comiat:

Foto: Naldos (cliqueu-hi a sobre)

J. Strauss - Radetzky March - H. Von Karajan (01/01/1987)

Paginador

Accés de l'autor

Formulari d'accés de l'autor

Cercador per paraules

Cercador per paraules

Blocs recomanats

Joan-Carles Doval

PICAP

Joan-Carles Doval

Picant Música amb els CALIU i ROGER MARGARIT presentant nou disc

Jordi Mayoral

Jordi Mayoral

Jordi Mayoral

Els genis es reiventen

Joan Vila i Triadú

El bloc d'en Joan Vila i Triadú

Joan Vila i Triadú

L'estranya parella

Els blocs per llistat alfabètic

Amb aquest cerca pots accedir als blocs mitjançant la lletra inicial. Si ho vols, pots veure el llistat de tots els blocs clicant a '[Tots]'.